Més i més llibres!

Bones,

Per mi, llegir es un plaer. M’encanta. Pot ser fins i tot una necessitat. És una d’aquelles coses de les que mai em canso, i ara, triar un llibre de tants i tants m’és quasi impossible: en tinc un bon grapat sobre la taula.

Deixant de banda Tres Sombreros de Copa, El Quixot, The Jumping Frog, o The Monkeys Paw (siusplau...) n’hi ha un d'especial que ara mateix és força important per a mí. He dubtat entre els molts llibres que parlen sobre violència de gènere, el franquisme, o històries reals que, com sempre, fan Àstrid. Però finalment m’he decidit per un llibre d’autoajuda. El meu primer llibre d’autoajuda. És increíble com a vegades un llibre (un miserable llibre!) et pot ajudar a entendre algunes coses millor que no pas aquelles persones que s’hi escarrassen tan i tan per intentar-ho. És un llibre molt important per mi. Pot semblar patètic, però és l’únic que la meva mare s’ha llegit sencer (es nota que la passió per la lectura em ve del papa). El fet és que en veure el que em va passar la darrera setmana va decidir regalar-me’l amb una frase escrita que prefereixo reservar-me.

El llibre es diu La princesa que creia en els contes de fades, de Marcia Grad. El recomano perquè está molt i molt bé per la gran capacitat que té d'ajudar (d'aquí els grans cracs de la literatura n'han tret el nom de la seva classificació, no?). El bo del cas, és però, que t'acabes donant compte que el llibre no et soluciona res, com molta gent creu, sinó que t'ajuda a aprendre a ajudar-te tu mateixa, cosa que un cop viscuda és realment d'allò més gratificant. Dit d’una altra manera, aquest llibre t’intenta ajudar i guiar per a voler veure el món i afrontar-lo sense por, sense quedar-te només amb allò dolent, tot i que sovint sigui extremadament difícil poder apreciar les coses maques que suposadament la vida et dóna.

La història del llibre parla sobre una princesa, la princesa Victòria, que buscava la perfecció en tot el que l'envoltava. I això feia que donés l’esquena a la realitat, que la rebutgés pel sol fet de no ser perfecta. Tot allò que era maco, ella ho veia lleig pel sol fet de mirar-ho directament amb mals ulls. Va arribar un punt en què va adonar-se que tot allò que veia era dolent, i l’espantava i la feia tornar ràpidament al seu món de conte de fades. Només quan va conèixer l’amor i el desamor, Victòria va començar a comprendre que s'havia de mirar el món que la rodejava amb més benevolència, que havia d’aprendre a gaudir de la bellesa d’una rosa sense qüestionar-se l’existència de les seves punxes.

Per les persones vagues haig de dir qu és molt llegidor. No és prim, però tampoc gruixut. Està estructurat per temes, com “historietes” per tractar cada tipus de problema. Únicament em queda posar un fragment per a què veieu, més o menys, si pot ser, per vosaltres, un llibre d’aquells que guardes per quan més ho necessitis o un d’aquells pals que només et guardes per cremar-l’ho a Sant Joan. Doncs aquí teniu:

[…]

La Victòria es va agenollar al costat de la Vicky i la va envoltar amb els seus braços amb l'objectiu de consolar-la. De bon principi van quedar ajupides en silenci, però després varen començar a parlar, a recordar, i a plorar. Com sempre, a plorar. Tots la veien plorar quan entenia la realitat, i li deien que era el que havia de fer. Però a mesura que passava el temps, no era suficient: li quedava molt per plorar, i els altres s' havien cansat d'aguantar-li el plor. Ella decidia, un cop més, submergir-se al seu món de conte de fades. Una vegada més, fugia.

[…]

Res més. Crec que és un altre tipus de lectura molt a tenir en compte i és, sens dubte, molt molt (i també molt) enriquidor a nivel personal. Espero que us hagi agradat.

Una abraçada a tothom, ens veiem.

Àstrid