17 de desembre del 2007

Una tarda amb Ramon Solsona



Apassionant. Fantàstic. Enriquidor. BRU-TAL. Només parlo per mi, esclar, com faig sempre i com sempre faré. Sí: em veig amb cor de dir que ha estat perfecte. Exactament el que pretenia: que veiéssiu de prop un escriptor, que el sentíssiu parlar, que us fes conèixer les seves pors, les seves febleses, les seves inquietuds i els seus mèrits. Que us ajudés a entendre què significa escriure i què s'ha de fer per aprendre'n. Que goséssiu apropar-vos-hi, parlar-hi, conversar-hi. Que tinguéssiu l'oportunitat de tocar-lo, d'entendre'l, de fer-vos-hi una foto.
Espero de debò que guardeu aquesta tarda en el vostre raconet reservat als records entranyables, bonics, únics. M'agradaria que fóssiu capaços de retenir tot el que ens ha explicat (tantes coses en una hora i mitja, tantes!). I sobretot, sobretot, que en traiéssiu profit.
I ara: la meva experiència personal, com sempre. Vaig començar a llegir Solsona quan feia tercer de BUP (deixeu-me que faci l'equivalència...: sí, el vostre 1r de batxillerat!!!). Va ser per recomanació d'una amiga que va tenir les Figures de calidoscopi com a lectura obligatòria al seu institut. Em va encantar. De cop i volta havia descobert una nova manera de llegir. De cop i volta llegir no era tan fàcil, però resultava molt més enriquidor. Cap dels llibres que m'havia llegit havia estat com aquest. Fins llavors tot havien estat historietes que m'havien aportat més o menys coses, més o menys coneixements, més o menys emocions. Relats lineals, enganxosos, la majoria de vegades prou plaents. Però és amb Solsona que vaig descobrir que es podia anar una mica més enllà: la forma al servei del fons. El fons gràcies a la forma. Descobrir l'entrelínies. Rellegir per acabar d'entendre. Llegir per entendre la vida, les persones, per entendre't tu mateix.
Després d'aquest en van venir molts d'altres. Primer em vaig posar al dia (vaig empassar-me amb devoció tot el que ja havia escrit) i després el vaig anar seguint en tot allò que publicava. També l'he anat trobant a la tele, a la ràdio i a la premsa (excepció: m'he perdut, expressament, tots aquests darrers articles sobre esports, sobre futbol, sobre el Barça. I no faré l'esforç de disfrutar [sic] de la forma perquè el fons no m'interessa gota). I sempre ha estat un acompanyant a les meves classes i per a les meves classes, a la universitat i a l'institut. Solsona ha estat sempre un model.
He rigut amb DG, he plorat amb Les hores detingudes, he xalat amb Llibreta de vacances, he rememorat Figures amb Línia blava... I des que sóc professora (ostres: aviat podré celebrar el 10è aniversari com a docent! Em faig vella) que totes aquestes lectures m'han anat fent companyia.
Espero que d'aquí a uns anys pugueu parlar de Solsona i dels seus llibres com ho faig jo: amb passió. Que això no falti!
I acabo amb una pregunta: Què us ha semblat? Digueu-hi la vostra, amb llibertat, sense por, amb ganes d'aportar coses noves a cada comentari. Ens veiem aviat, xavals. Gràcies per voler-ho compartir amb mi.