24 de febrer del 2008

La vida a la porta de la nevera, Alice Kuipers



Alice Kuipers és l’autora d’aquesta novel·la tan poc coneguda, La vida a la porta de la nevera. Va néixer a Londres el 1979. Va estudiar a Manchester i l’any 2003 se'n va anar a viure a Saskatoon, al Canadà. També és l’autora de nombrosos relats curts que són publicats a revistes literàries o llegits a la radio. Aquest és el seu primer llibre i val a dir que no ha quedat pas del tot a l’ombra, ja que ha estat publicat a 16 països.




·Sobre el llibre
Té 229 pàgines, consta de sis capítols i l’originalitat amb la que està escrit és una de les coses que fa que m’agradi. El llibre és tot un seguit de notes, o post-it's, que es deixen a la porta de la nevera de casa una mare i una filla i en les quals s’hi descriu des dels problemes més quotidians fins a sentiments i problemes íntims. Claire, la filla, és una adolescent de 15 anys que viu amb la seva mare ja que aquesta es va separar del seu marit. La mare treballa de ginecòloga i degut a això els moments que tenen totes dues de veure’s i poder parlar són ben escassos. Al principi de la novel·la tot va bé, però una important malaltia entra a la vida de les protagonistes fent que les coses canviïn d’una manera ràpida. És un història emotiva i sensible.


Aquesta és la portada de la primera edició en català del 2007 publicada per l’editorial Amsterdam.

Les úniques pegues que li he trobat són el final massa previsible i que les notes no porten data del dia en que són escrites. Crec que és un llibre fàcil de llegir, i com que moltes notes són molt curtes no es fa gens pesat. No considero que sigui una d’aquelles lectures ‘obligatories’...però de tant en tant ve de gust canviar una mica l’estil de lectura. I aquest és un llibre adequat per aquests casos.

A continuació us deixo amb algunes de les notes, a veure que us semblen.


'El metge em va passar informació sobre un grup de dones de per aquí que han aconseguit superar-ho o que encara ho pateixen, com jo, i ahir la Gina em va acompanyar a una de les seves reunions. (...) Hi ha una dona que només té trenta anys i té una filla de sis. Sap que no li queda gaire temps de vida hi ha perdut tota esperança. Doncs aquesta dona em va agafar la mà i em va dir que havia de ser forta per tu, em va dir que et deixés prendre part en tot això. Vaig tenir els seus dits prims dins la mà i vaig notar que me l'estrenyia lleugerament. 'No malgastis el temps', em va dir. I té raó, Claire, hem de parlar. T'he d'obrir el cor i tractar-te com una persona adulta. He estat evitant el moment d'explicar-t'ho per mantenir-te jove, radiant i plena de llum, però no t'he fet cap favor. Només si et deixo entrar al món dels adults, tu també arribaràs a formar-ne part, i n'he de ser capaç, d'això.
Aquests darrers mesos m'he sentit molt trista i he passat molta por. M'he estat preguntant què ha sigut la meva vida. Sempre he cregut que havia de viure els meus somnis, però ara m'adono que han anat passant els anys, que en vaig tenir l'oportunitat i que, d'alguna manera, la vaig deixar escapar. Et tinc a tu, filleta meva -tenir-te és el que ha donat sentit i joia a la meva vida, no hi ha res que s'hi pugui comparar-. Però, que hi ha de totes les altres coses que volia fer? Encara no he estat a l'Àfrica. Encara no he llegit Proust. Tampoc no he après a tocar el piano ni a desxifrar partitures: totes aquelles taquetes negres, que hi ha gent que tradueix en sons bellíssims, continuen sent un misteri per a mi i ara potser ja és massa tard. Encara no m'he llançat amb paracaigudes, encara no he vist el desert, encara no he anat a pescar.
Ja sé que no tot és de color negre, que encara hi ha esperança, però he de poder pensar en el pitjor dels casos i quant tu em mires somrient i dius 'bròquil i exercici', sento que ja no puc més, senzillament, no puc més. I no és que hagi perdut l'esperança, no, només miro de considerar tots els casos.

Estic cansada, molt cansada, i avui no em trobo gens bé. Ara per ara, ja no em queda res més per a dir.
T'estimo, Mare'

Espero que us agradi el fragment que he posat i que llegiu el llibre si en teniu l'oportunitat. Que vagi bé!

aLba

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Cañóóóóóóóóón!

Uououo! Sembla interessant no aquest llibre? Així en notetes. Sembla guai, curt, diferent, bébé. Però n'hi han que em compraria abans, crec. I encara no tothom ha penjat.. jojo! Espero que tot bé alba.

I tu cristina espero que també bé.

Cuidau-vos.

Titi Juher ha dit...

Alba,

Em sap greu que la teva aportació hagi estat tan poc comentada (faig un mea culpa, també...).

I és que ens has presentat un llibre original, diferent, potser no una obra mestra però sí còmode de llegir. A vegades, tal com tu molt bé dius, és bo tenir a mà un llibre que ens ajudi a desconnectar fàcilment.

La història sembla senzilla però pot donar peu a la reflexió, sobretot a la vostra edat, el tema sembla una mica lacrimogen però segur que alguna cosa bona pot aportar, l'argument lleu com la vida mateixa.

Has escrit bé, i això S'AGRAEIX, a aquestes alçades.

Senzill però correctíssim.

Titi