

un espai d'intercanvi de moments deliciosos de lectura (dins l'assignatura de Llengua Catalana i Literatura a 1r de Batxillerat. IES Olivar Gran, Figueres)
Ara us deixo amb una part del primer capítol d'aquest llibre, un part narrada per la pròpia autora del llibre, Isabel-Clara Simó:
http://mx.youtube.com/watch?v=1b5sUJCdhhE
De Isabel-Clara Simó us en faré quatre pinzelles de la seva vida i d'altres obres que ha escrit:
Va néixer a Alcoi el 1943, és doctora en filologia i ha exercit l'ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i el periodisme. Al llarg d'una carrera literària intensa i sòlida, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català 1978; Ídols, Premi de la crítica del País Valencià 1986; Històries perverses, Premi de la Crítica Serra d'or 1993, o La salvatge, Premi Sant Jordi 1993; Júlia; La innocent, Premi València de Literatura 1995; Dones; Joel; Dora diu que no, i l'obra de teatre Còmplices .
Isabel-Clara Simó també ha guanyat recentment l'última edició dels Premis Ciutat d'Alzira. Aquest any dotat excepcionalment amb 36.000€ ja que l'edició anterior va ser declarada desert. El jurat ha destacat la valentia de l'autora d'acostar-se "a un tema difícil des d'un punt de vista ben original".
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2767086
... i amb la opinió que el periodista i escriptor Ricard Ruiz Garzón va fer al Periódico sobre el llibre:
"Una aproximació lúcida i sensible a una realitat que sovint es mira des del dolor, la ignorància o la indiferència"
La novel·la tracta de quatre noies que viuen una lluita constant per mantenir la millor part de la seva cultura, la qual, per contra, no preveu cap felicitat per a les dones.
Personalment crec que és una novel·la perfecta per què la llegeixi gent de la nostra edat. Penso que tenim molts prejudicis envers les cultures que són diferents a la nostra, com és el cas de l’àrab, i llegir la història d’una dona que segurament ha patit els mateixos obstacles que les seves protagonistes, ens pot ajudar a comprendre millor com és aquesta cultura i, més en concret, què en pensen i com la viuen les generacions més properes a la nostra.
Aquí un poema que apareix a l’obra:
"Escriuré sobre les meves amigues,
ja que a cada història d’elles
m’hi trobo jo mateixa,
hi veig una tragèdia, que s’assembla a la meva.
vull escriure sobre les meves amigues,
sobre la presó que xucla la vida dels presoners,
sobre el temps que les columnes dels diaris devoren,
sobre portes que no s’obren,
sobre desigs que quan acaben de néixer ja són ofegats,
sobre la gran cel·la de la presó,
sobre els seus murs negres,
sobre milers i milers de dones màrtirs
que són enterrades sense nom
al fossar de les tradicions.
Les meves amigues
embolicades en crisàlides de cotó,
conservades en un museu tancat;
la història conserva els diners com un xec,
i no es regalen ni es gasten;
bancs de peixos s’ofeguen als seus estanys,
o en peixeres de vidre on el seu blau cobalt es perd.
Escriuré sense por sobre les meves amigues,
sobre les cadenes ensagnades als peus de les dones boniques,
sobre els deliris, les nàusees, les nits d’implorar,
sobre els anhels enterrats als coixins,
sobre girar entorn del no-res,
sobre la mort a terminis.
Les meves amigues,
peces que són comprades i venudes al mercat de la superstició,
presoneres a l’harem de l’orient,
mortes que no han mort,
Viuen, moren,
són considerades una esquerda al fons de l’ampolla.
Les meves amigues,
ocells que moren afònics,
dins els seus nius."
Nizar Qabbani
Us deixo dos enllaços sobre el llibre i l’autora:
http://www.columnaedicions.cat/www/columna/ca/autors/autor.html?id=4738
Com esteu veient la meva intenció no és explicar l'argument del llibre perquè sino no té gràcia, sino que el que espero és que només per el fet de saber la seva estructura aixì per sobre, i a més sabent que a mi no m'agrada gaire llegir, aquest llibre m'ha encantat només pel fet de ser ràpid de llegir, que no vol dir que sigui curt, i sobre tot molt entenedor i divertidíssim.
En aquestes pàgines del linc que poso a continuació podreu trobar tota la informació sobre aquest llibre, l'autor i sobre més llibres escrits per ell.
Només em queda dir que espero que algu s'animi a llegir aquest llibre perquè val molt la pena, donc una pista sobre la gràcia del llibre : fixeu-vos molt en els personatges perquè són claus.
Doncs bé, em toca a mi renovar el bloc. Hem feia molta mandra que em toqués, tot s’ha de dir, ja que no llegeixo gens. I quan dic gens, no exagero, i és que només m’he llegit un llibre sencer si deixem de banda els obligatoris per l’institut. Per tant, el llibre que us presento és aquest.
Aquest és el primer de la saga de tres que ha escrit l’autora sobre les aventures de
En diverses entrevistes, Byng ha comentat que la idea del llibre se li va ocórrer en veure el gos de la seva mare seguir, hipnotitzat, el moviment de la galeta que ella tenia a la mà. Diu que llavors es va plantejar què passaria si un nen tingués la capacitat d’hipnotitzar animals i persones.
A partir d’aquell moment, va començar a gestar la idea d’escriure aquesta obra amb la intenció, no tan sols de distreure els nens i les nenes, sinó també de fer-los arribar diversos missatges, com és ara el rentat de cervell de la publicitat o bé l’obsessió de la gent amb els famosos.
Ha provat d’alertar-los sobre aquests i altres temes que els afecten de manera especial.
D’altra banda, Georgia tenia interès a destacar la indefensió de molts nens que viuen en institucions similars a la que viu la protagonista del llibre.
Molly és una nena que se sent indefensa, mancada de suport i afecte, i que recorda l'experiència de Georgia Byng en un internat durant tres anys, on confessa que s’ho va passar molt malament.
El llibre Molly Moon i l’increïble llibre d’hipnotisme ha estat molt criticat per hipnoterapeutes i psicoterapeutes d’Anglaterra i d’altres països, perquè creuen que els nens poden aprendre amb aquest llibre els secrets de la hipnosi i fer-ne un ús que pot portar conseqüències perilloses.
L’escriptora considera que aquests temors són ridículs i que els nens són prou intel·ligents com per saber distingir la realitat de la ficció.
Tot i què nosaltres ja tenim 16, 17 o fins i tot 18anys; també ens pot agradar un llibre d’aventures i màgia. I perquè no?
Salut a tothom! Demà St. Jordi =)
Jordi Riu
Editorial: Empúries
Títol original polonès: Pianista
Traducció: Josep Marco i Jerzy Slawomirski
ARGUMENT
El músic jueu-polonès Szpilman treballa a la ràdio de Varsòvia com a pianista, veu com tot el seu món s'esfondra amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial i la invasió a Polònia.
L'estació de ràdio on estava treballant es bombardejada, doncs Szpilman arriba a a casa seva per assabentar-se que Gran Bretanya li havia declarat la guerra a Alemanya.
Les condicions de vida per als jueus a Polònia s’anaven deteriorant: un límit en la quantitat de diners per les famílies, duen obligatoriament unes cintes als braços per identificar-los, i el 1941, són col·locats en el Gueto de Varsòvia. Allà pateixen fam i humiliacions dels Nazis, també tenen por a morir i pateixen constantment tortures.
La majoria dels jueus són reunits i duts a camps de concentració. Però Szpilman és salvat per un amic de la família. La resta de la seva familia no és salva i, separat dels seus familiars, sobreviu en el gueto com esclau obrer d'unitats de reconstrucció alemanyes i fora confiant en l’ajuda de persones que no eren jueves.
Amagat presencia molts dels horrors comesos pels nazis i l’aixecament dels jueus del Gueto de 1943. Passa un any i es torna a provocar un altre aixecament que dona fallida un altre cop, i Varsòvia queda quasi desocupada i Szpilman està a punt de morir de malalties o de desnutrició.
Buscant menjar aconsegueix trobar una llauna que no pot obrir, i mentre ho està intentant, un oficial alemany el veu, i quan sap que és pianista li fa tocar una cançó. Doncs aquest es complau i el porta a menjar. Setmanes després els alemanys són forçats a marxar de Varsòvia, però l’oficial li dóna una jaqueta i li promet d’escoltar-lo a la ràdio. Aquesta jaqueta casi el mata ja que les tropes soviètiques el confonen amb un alemany i el disparen fins que veuen que no ho és, tan sols la porta perquè té fred. Quan s’allibera un camp de concentració proper, capturen a l’oficial i aquest demana a un presoner que contacti amb Szpilman, però quan aquest aconsegueix arribar els presoners alemanys ja no hi són, s’han traslladat.
Szpilman torna a tocar a la ràdio de Varsòvia .Interpreta de manera triomfal la mateixa peça que va salvar-li la vida amb aquell oficial alemany.