Un estiu de pel·lícula (de riure) i... de llibres

Tinc una vida còmica. Tragicòmica, diria jo. Les desgràcies i les batalles se succeeixen una rere l'altra sense que pugui aturar aquesta endimoniada tendència.

Tenia intenció de renovar el bloc tot sovint, per tenir-vos a prop aquest estiu i perquè, què carai, us ho vaig ben prometre. Però... a finals de juny unes quantes rajoles del lavabo de casa van caure a sobre d'un dels meus fills. Al cap d'uns dies van començar a cedir més rajoles i altres elements. Vam haver d'avisar un paleta d'urgència, vam trencar totes les guardioles de casa i... a finals de juny (el primer dia que no anava a treballar) vam començar les obres.

I així fins al 31 de juliol. Socors!!! No us explico tot el que suposa viure a casa amb dos nens petits mentre els paletes no paren de fer merder i merder i merder (i fressa, esclar). No us explico què significa haver de netejar-ho tot (TOT) un cop han acabat. I no us explico què li va passar al meu cos fràgil i torracollons (perdoneu): un dia vaig haver de córrer al fisioterapeuta perquè no em podia moure del llit.

Res: desgràcies personals que no interessen ningú però que em veig obligada a explicar-vos perquè entengueu la meva absència. Però ja ho diuen: "Mala hierba nunca muere". I he tornat.

He tornat perquè vull que m'expliqueu com us van les vostres, de vacances. I he tornat per explicar-vos què he llegit, aquest meset de juliol (malgrat tot).

No sé si va ser el primer, però segurament el que més em va atrapar: Fun home, d'Alison Bechdel.

Vaig llegir aquest article d'opinió a El Punt (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2930648), signat per una periodista de qui em refio moltíssim, i no vaig poder-m'hi resistir. Vaig anar volant a la llibreria.

Genial. És més: brutal. Es tracta d'un còmic en format llibre (com Maus, d'Art Spiegelman, el còmic sobre l'holocaust de què ja us he parlat moltes vegades) que intenta i aconsegueix fer-te entrar en la biografia dels protagonistes de la història: l'autora, Alison Bechdel, i el seu pare, un home peculiar, professor de literatura, homosexual, llunàtic i maltractador.

No us n'explico res més. Si voleu una lectura fresca, ràpida i culpidora aquí la teniu.

Abans d'aquest llibre, però, i pensant en la meva feina de "senyu" i cap de departament, vaig pensar que, com cada any, havia de fer l'esforç d'entrar una mica en això que s'anomena (es malanomena) literatura juvenil. Crec que haig d'estar una mica al lloro del que ofereixen les editorials per a la gent més jove. Vaig agafar un parell de llibres del departament i me'ls vaig endur cap a casa.

A veure si les portades us diuen alguna cosa:

El primer, el de la noia, és Història d'amor a Sarajevo, de Jaume Benavente, editat per Columna. El títol és prou significatiu, però bastant simplificador. Més que d'una simple història d'amor, aquest llibre ens parla d'una noia valenta que ha hagut de fer-se gran abans d'hora per culpa d'una guerra estúpida que ha convertit la seva ciutat en un infern. Abans de llegir el llibre us recomano que us poseu una mica al dia sobre la guerra bosniana i el setge de Sarajevo: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_B%C3%B2snia

El segon, Una ampolla al mar de Gaza, de Valerie Zenatti, serà lectura obligatòria pels vostres companys de 4t d'ESO. És un llibre construït de manera molt atractiva: a partir dels e-mails que s'envien els dos protagonistes de la novel·la i dels seus respectius diaris personals. El tema: el conflicte Israel-Palestina. El missatge de fons: ningú i tothom té raó. Crec que us pot anar bé per entendre moltes coses. Moltes. I per si hi ha algú (espero que no) que no sàpiga de què va, aquest etern conflicte... http://www.edualter.org/material/palestina/jamal.html

I potser que plegui. La renovació m'està quedant massa llarga. Ja tornaré, ja, que encara no us he acabat d'explicar tot el que he llegit (i tot el que estic llegint).

Ara us toca a vosaltres:

1. Com us va l'estiu? A què dediqueu les hores amb sense col·le?

2. Què llegiu? Alguna lectura que vulgueu recomanar?

Vinga, va, animeu-vos!!!

El perfum Patrik Süskind

A la França del segle XVII, va viure un home que va ser un dels personatges més notables i amb més talent de la seva època, es deia Jean-Baptiste Grenouille. I si el seu nom no es recorda, potser es per què tota la seva ambició es limitava a un terreny que no deixa rastre en la història...

El fugaç regne de les olors...

Així comença la novel·la del Perfum, una excelent creació de Patrik Süskind.

Jean-Baptiste Grenouille neix al voltant de la misèria. Ja des de ben petit es dóna compte de poseïr un olfacte ben refinat, probablament el millor de París. Fins que Greunouille entra com a aprenent del mestre perfumista Baldini, a qui aviat superarà.

Però el seu talent es converteix en una obsessió, la macabra idea de preservar las fragàncies humanes, assessinen aquelles joves en el que el seu olor li crida l'atenció.

Sobre l'autor:

Patrick Süskind va néixer el 1949 a la localitat bavaresa d'Ambach, a Alemanya. Amb El Perfum, la seva primera novel·la, va obtenir un èxit internacional inmediat. Ha publicat també, entre d'altres, el monòleg El contrabaix (Columna, 1987) i les novel·les La Història del senyor Sommer (Columna, 1991) i El colom (Columna, 2005). El perfum s'ha dut al cinema de la mà de Tom Tykwer en una gran producció europea estrenada el 2006.

Yume, de J.N. Santaeulàlia

Me’l vaig comprar per Sant Jordi. Aquella tarda la rambla semblava una llauna de sardines. No sé com, després d’unes quantes empentes, puntades de peu, estirades als cabells i tota la pesca, vaig poder arribar a una paradeta i respirar. Amb els quatre duros que tenia estalviats, estava disposada a comprar un llibre per al meu pare i així compensar-li la rosa que m’havia trobat damunt el llit en despertar-me. De sobte, però, el vaig veure; vaig agafar-lo per fullejar-lo un mica i vaig sentir una veu a darrere que deia «bona elecció». Vaig girar-me i vaig veure una noia que també comprava un llibre i que no va adonar-se que l’havia sentit. Suposo que pensava, inconscientment, en veu alta.
Vaig obrir el llibre per la primera pàgina i vaig llegir les primeres ratlles:

«Les flames que el devoraven no eren, aquest cop, gens metafòriques: del meu amic Jan, en pocs minuts, només en quedaria un grapat de cendra.»

Decidit: em quedava amb el llibre i també amb la butxaca buida. Em va fer una mica de mal, això de la butxaca. No sabia que la sensació amb què em quedaria al final, un cop llegit, no podia comparar-se amb aquells quatre duros que ara ja no tenia.



Akikos, Hikaris, eriçons amb punxes, optimistes infantiloides, sarcasme, Barcelona, Tòquio, històries entre nipones i gaijins i sobretot passió, molta passió.


Yume és l’últim llibre de J. N. Santaeulàlia i es va publicar el novembre de l’any passat.

Com diu la contraportada: Yume és la història d’un home destruït pels somnis narrada per un amic que és al·lèrgic a qualsevol forma de fantasia.«Es una historia de amargura: la de los sueños que acaban con la autodestrucción personal».«Segons ha explicat l'autor, els personatges masculins presenten un instint d'autodestrucció, que fa que ensorrin tot allò que els dóna la felicitat, però les seves experiències també es barregen amb tocs humorístics» (aquests tocs humorístics corren a càrrec, en molt bona part, del peculiar sarcasme del narrador).
*Si voleu llegir-ne la sinopsis: http://www.rba.es/libros/yume_josep-navarro-santaeulalia_libro-OMAG988-es.html


La història s’esdevé en dos llocs molt diferents: Barcelona i Tòquio. Es dóna un contrast brutal entre la forma de vida de dos llocs separats per 13 hores d’avió. Trobem cultura, formes de vida i alguna cosa de gastronomia. A més d’això, l’autor ens endinsa en un món apassionant: el dels haikus, poesia japonesa simbolista (molt diferent a la que es fa per aquí) de l’estil:

Xiprers amunt,
la pols s’enfila, lenta,
cap a la llum.

(i res més. Suggestió total)


Sobre l’autor res (ni tan sols un enllaç perquè pugueu llegir-ne la biografia, no us espanteu):
J. N. Santaeulàlia és aquell “col·lega” o “conegut” de la Cristina. Un dels dies de “Els meus lllibres” del primer trimestre ens n’havia recomanat un llibre: Ulls d’aigua.

Només dir que l’home ja té la seva experiència (és de l’any 55) i que és molt proper a nosaltres: de Banyoles.
Actualment és profe d’institut i, exactament igual que en Jan, el protagonista de la seva obra, Santaeulàlia és un apassionat del Japó, és traductor del japonès i, de fet, ha fet traduccions d’algun recull de haikus (a l’igual, també, que en Jan). Buscant coses sobre l’autor he trobat un notícia on es veu que reconeix que «aquest personatge és, en part, una paròdia d'ell i afirma que 'sempre és bo riure's d'un mateix'».



Us deixo els enllaços d’algunes notícies que he trobat per Internet:
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-26-11-2007/abc/Catalunya/j-n-santaeul%C3%A0lia-la-amistad-entre-hombres-es-un-asunto-complicado_1641423530037.html
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2884_9_232642__Cultura-Santaeullia-publica-novella-Japo-context
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2945_9_243765__Cultura-Antoni-Puigverd-proposa-viatjar-Japo-llegint-Yume-Santaeullia




Per cert: Cal dir que és el primer llibre on he pogut associar la portada amb el contingut. L’ombra de la finestra representa en Jan al seu pis de l’Skycourt 5, a Tòquio: «en aquella posició, em recordava quan, enamorat de la Laura, es passava hores davant la finestra del pis de Sant Andreu, amb els ulls a les vies i el cap a la lluna»


Res més. Espero que ho hagi aconseguit i que us hi animeu. De veritat: la sensació amb què et quedes (o amb què m’he quedat jo) al final val molt la pena. Molt.






Judit Serrat

El meu germà Pol, Isabel-Clara Simó

He tingut feina per rumiar quin llibre us podria recomanar. No perquè en tingués molts per triar, sinó al contrari, perquè sóc poc llegidor i els llibres que m'havia llegit ja els havíeu proposat. Així doncs que vaig demanar consell a la meva mare, que és una gran llegidora, i per Sant Jordi m'ha va regalar El meu germà Pol.

Aquest gran llibre tracta d'en Pol, un noi que ha fet 29 anys i té la síndrome de Down. És fill d'un militar i d'una dona que només es preocupa d'ella mateixa, i és la seva germana adolescent qui ha de fer-li de mare. L'intent d'en Pol de viure la seva vida per sobre de les convencions socials, serà l'espurna que encendrà el foc d'una família a la vora de l'abisme. El meu germà Pol ens transporta a un món de sensacions contradictòries on es barregen amb força l'amor, el desamor, l'amistat, la confiança, la traïció, la por, l'auto estima i la llibertat.

Ara us deixo amb una part del primer capítol d'aquest llibre, un part narrada per la pròpia autora del llibre, Isabel-Clara Simó:

http://mx.youtube.com/watch?v=1b5sUJCdhhE



De Isabel-Clara Simó us en faré quatre pinzelles de la seva vida i d'altres obres que ha escrit:

Va néixer a Alcoi el 1943, és doctora en filologia i ha exercit l'ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i el periodisme. Al llarg d'una carrera literària intensa i sòlida, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català 1978; Ídols, Premi de la crítica del País Valencià 1986; Històries perverses, Premi de la Crítica Serra d'or 1993, o La salvatge, Premi Sant Jordi 1993; Júlia; La innocent, Premi València de Literatura 1995; Dones; Joel; Dora diu que no, i l'obra de teatre Còmplices .

Isabel-Clara Simó també ha guanyat recentment l'última edició dels Premis Ciutat d'Alzira. Aquest any dotat excepcionalment amb 36.000€ ja que l'edició anterior va ser declarada desert. El jurat ha destacat la valentia de l'autora d'acostar-se "a un tema difícil des d'un punt de vista ben original".

Si voleu saber més coses sobre la seva vida podeu anar a la seva web:

http://http//www.escriptors.cat/autors/simoic/pagina.php?id_sec=40



I per acabar us deixo amb articles que han sortit en diferents diaris, que parlen sobre l'autora, el premi que va guanyar, el llibre que ha escrit...


http://www.bromera.com/pol/PDF/Pol.Avui06-03.pdf



http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080305/53442310967.html

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2767086

... i amb la opinió que el periodista i escriptor Ricard Ruiz Garzón va fer al Periódico sobre el llibre:

"Una aproximació lúcida i sensible a una realitat que sovint es mira des del dolor, la ignorància o la indiferència"

El perquè de tot plegat, Quim Monzó

He escollit el llibre de Quim Monzó, El perquè de tot plegat. L’elecció no ha estat gaire difícil, ja que no sóc una persona que llegeixi gaire i aquest llibre ha estat un dels pocs que m’ha enganxat.
El perquè de tot plegat és un recull de contes, molt curts i la majoria tenen una relació amb el tema de l’amor vist des de diferents punts de vista. Com he dit abans, és un llibre que m’ha enganxat molt, acabava un conte i ja anava cap el següent. Els contes són molt divertits, cadescú amb diferents anècdotes i experiències.
Quim Monzó utilitza un llenguatge col·loquial i directe, s’acosta bastant a la manera de parlar dels nois de la nostra edat.
Per finalitzar us convido que us el llegiu, si encara no ho heu fet. Crec que no us decepcionarà pas, el contrari, tindreu ganes de llegir el nou llibre que ha tret, Mil carlins, ja exposat per Marc Soler.








Us adjunto un dels contes que inclou aquest llibre, potser no és el més divertit, però és el que s'adapta més a l'estat d'ànim en el que em trobo immers avui.

LA FE

-Potser és que no m’estimes.
-T’estimo.
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento. Ho noto.
-¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
-¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?
-Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar.T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
-¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, si. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
-Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
-¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans. T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
-Oh, , … És mol fàcil dir
-¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?
-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.
-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.
-Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada. –Potser sí que t’he de creure.
-És clar que m’has de creure!
-Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que snets per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?
-M’atabales.
-Perdona.
-Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
-Potser és que no m’estimes.

També us incloc un vídeo que he trobat al youtube que hi surt en Buenafuente fent una entrevista a Quim Monzó. En aquest vídeo podreu veure el llenguatge i les paraules tan poc formals, però ben dites, que normalment utilitza aquest autor català.

http://es.youtube.com/watch?v=rDADyudZ7ag

-No us podeu perdre aquest vídeo!

Bé la meva actualització finalitza aquí. Bon cap de setmana per tots, i si podeu triar el meu llibre... Així col·laborareu a que la Titi em perdoni, de bon rollo.

Noies de Riyad de Rajaa Alsanea

Noies de Riyad va ser prohibida a l'Aràbia Saudita, país natal de l'autora, fet que va provocar que la novel·la circulés pel mercat negre amb un preu deu vegades més alt que a les llibreries. Es va publicar al Líban el 2005 i en pocs mesos més de mil exemplars van ser venuts, provocant un polèmic debat entre polítics, intel·lectuals i crítics del món àrab. Aquesta és la història de la primera novel·la de Rajaa Alsanea.

La novel·la tracta de quatre noies que viuen una lluita constant per mantenir la millor part de la seva cultura, la qual, per contra, no preveu cap felicitat per a les dones. La Sadim, la Kamra, la Michelle i la Lamis volen enamorar-se, viure i lluitar pels seus drets en una societat que sovint els ho impedeix. Aquest és l’argument d’una història que resulta ser una lectura agradable i fàcil de seguir, però que alhora és interessant i captivadora.

Personalment crec que és una novel·la perfecta per què la llegeixi gent de la nostra edat. Penso que tenim molts prejudicis envers les cultures que són diferents a la nostra, com és el cas de l’àrab, i llegir la història d’una dona que segurament ha patit els mateixos obstacles que les seves protagonistes, ens pot ajudar a comprendre millor com és aquesta cultura i, més en concret, què en pensen i com la viuen les generacions més properes a la nostra.

Aquí un poema que apareix a l’obra:

"Escriuré sobre les meves amigues,

ja que a cada història d’elles

m’hi trobo jo mateixa,

hi veig una tragèdia, que s’assembla a la meva.

vull escriure sobre les meves amigues,

sobre la presó que xucla la vida dels presoners,

sobre el temps que les columnes dels diaris devoren,

sobre portes que no s’obren,

sobre desigs que quan acaben de néixer ja són ofegats,

sobre la gran cel·la de la presó,

sobre els seus murs negres,

sobre milers i milers de dones màrtirs

que són enterrades sense nom

al fossar de les tradicions.

Les meves amigues

embolicades en crisàlides de cotó,

conservades en un museu tancat;

la història conserva els diners com un xec,

i no es regalen ni es gasten;

bancs de peixos s’ofeguen als seus estanys,

o en peixeres de vidre on el seu blau cobalt es perd.

Escriuré sense por sobre les meves amigues,

sobre les cadenes ensagnades als peus de les dones boniques,

sobre els deliris, les nàusees, les nits d’implorar,

sobre els anhels enterrats als coixins,

sobre girar entorn del no-res,

sobre la mort a terminis.

Les meves amigues,

peces que són comprades i venudes al mercat de la superstició,

presoneres a l’harem de l’orient,

mortes que no han mort,

Viuen, moren,

són considerades una esquerda al fons de l’ampolla.

Les meves amigues,

ocells que moren afònics,

dins els seus nius."

Nizar Qabbani

Us deixo dos enllaços sobre el llibre i l’autora:

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_1_348857389,00.html?accio=detall&home

http://www.columnaedicions.cat/www/columna/ca/autors/autor.html?id=4738

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

ORIGINAL SINGULAR CURIÓS

ESTRANY PECULIAR

DIVERTIT ENTRETINGUT GENS PASAT

DISTRET AGRADABLE

VARIAT CONTES CURTS

HISTÒRIES AL·LUCINANTS

SORPRENENT INTERESANT

INIMAGINABLE

FANTÀSTIC IRÒNIC REFRESCANT

RÀPID EN LA SEVA LECTURA EMOCIONANT

Simples adjectius sobre el llibre d'una adolescent de 17 anys...

Però ... I els grans escriptors?

«Un llibre inacabable, infinit ... El miro al·lucinat. És com un pou inesgotable ... I acabo per avui, me'n vull anar a dormir, que demà haig de tornar a llegir-lo» ENRIQUE VILA-MATAS

«Pàmies és un autor insubstituïble. I Si menges una llimona sense fer ganyotes una obra que sintetitza el seu talent narratiu ... Alta literatura» JULIÀ GUILLAMON, La Vanguardia

«Estirant el fil d'una situació intranscendent, Pàmies el desenrotlla en poques frases fins al drama, la inquietud, l'explosió, l'absurd. » MARTINE SILBER

Donen ganes de llegir-lo, veritat? Jo, sincerament, us el recomano!

Que no n'esteu satisfets? Voleu saber-ne més? D'acord, aquí deixo les quatre línies que es troben darrere el llibre:

Als vint contes de Si menges una llimona sense fer ganyotes s'hi barregen situacions quotidianes i fantàstiques que aprofundeixen en emocions comunes. L'amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars, l'excés de solitud o de companyia són alguns dels elements que identifiquen aquest llibre. Amb una mirada irónica, penetrant i continguda, Sergi Pàmies tracta de les servituds d'uns personatges vulnerables, esclaus d'unes circumstàncies que, com les llimones, combinen l'acidesa amb les propietats refrescants.

Ah! I una recomanació: no us el llegiu d'una tirada. Són històries ben diferents les unes amb les altres. És a dir, és un llibre per llegir un conte cada dia.

Sincerament, i no us enganyo, està molt bé!

Seda, Alessandro Baricco

35

“Hervé Joncour no havia vist mai aquella noia ni, realment, la va veure mai, aquella nit. A la cambra sense llums sentí la bellesa del seu cos, i va conèixer les seves mans i la seva boca. La va estimar durant hores, amb gestos que no havia fet mai, deixant-se ensenyar una lentitud que no coneixia. Dins la fosca, era un no res estimar-la i no estimar-la a ella.

Poc abans de l’alba, la noia s’aixecà, es posà el quimono blanc i se’n va anar.”

Aquest és un fragment del llibre, concretament el capítol 35, que em va cridar molt l'atenció perquè després de llegir l'últim paràgraf, em vaig adonar que necessitava una rellegida.

L’obra

Aquesta història, d’allò més senzilla, és del teixit al que li dóna títol. Et cobreix amb una delicadesa indefugible. T’acarona l’atenció subtilment, mentre vas llegint, sense possibilitat d’interrupció (no vols fer malbé la peça, fragmentar-la, esgarrar-la), i mirant de treure-li a la nit una hora més, et submergeixes dins dels tres elements més significatius de la història, que són l'amor, la passió i l'erotisme.

Per veure una sinopsi de la història i, transcrit, un dels fragments més eròtics del llibre:
http://apostillasnotas.blogspot.com/2007/08/seda-alessandro-baricco.html

L’autor

Al juny de 1998 li van fer una entrevista a l’autor, Alessandro Baricco, i m’agradaria destacar alguna frase de les seves respostes:

«Seda és un desafiament: he narrat els gestos, no els pensaments»

«Un dia, un amic meu em va explicar que un avantpassat seu tenia una professió estranya. Un cop l’any, travessava el món, mesos més tard arribava al Japó, comprava ous de cucs de seda i, després, tornava a Itàlia i els venia. La resta de l’any descansava. Estàvem esquiant quan em va explicar aquesta història. Em vaig aturar, em vaig treure els esquís i vaig començar a pensar i a donar-hi voltes, i no vaig deixar de fer-ho fins que no en vaig escriure l’última pàgina»

Per veure l’entrevista sencera:
http://www.elmundo.es/1998/06/15/cultura/15N0111.html

Per veure la biografia de l’autor:

http://www.epdlp.com/escritor.php?id=2531

Aquest any, Baricco va ser l’encarregat de llegir el pregó inaugural de la Diada de Sant Jordi a Barcelona. Més informació:
http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_1_462803121,00.html?accio=detall&home=

Seda, la pel·lícula

El 19 de març del 2008 s’ha estrenat la pel·lícula, de la qual us n’adjunto el trailer:

Per veure més informació de la pel·lícula:

http://www.assaiggeneral.com/modules.php?name=EspaiCritic&type=3&pa=showpage&pid=135

ESCOLTA’M
Els contes que em van ensenyar a viure
Jorge Bucay

“Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb la nata.
De seguida van adonar-se que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.
Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.
L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.
La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allà va poder tornar a casa raucant alegrement.”


Damián, el protagonista d’aquest llibre, decideix anar a un psicoanalista, en Gordo. Gordo, però, no l’ajuda directament, sinó que en cada consulta li explica un conte perquè ell mateix solucioni els seus problemes. Tot el llibre es divideix en diferents capítols que corresponen a una consulta cada un i, per tant, en cada capítol hi ha un conte. En aquest llibre podem trobar contes per a cada situació, contes que et fan reflexionar i t’ajuden a veure respostes a problemes cotidians o a qüestions que tots ens hem plantejat en algun moment.

He triat aquest conte per exposar perquè crec que és el que més s’adequa a la nostra situació ja que estem a la fase final del curs i ens ho juguem tot amb els examens. Més d’un s’hi pot sentir identificat, ja que moltes vegades no veiem fruits dels nostre esforços i tenim ganes de dexar-ho córrer perquè creiem que no serveix de res estudiar si després no aconseguim el que volem.

Al principi, quan em van recomanar el llibre, no em va agradar gaire la idea de llegir un llibre basat en petits contes, preferia una història continuada. Però el fet que cada capítol contenia una història que començava i acabava, és a dir, que eren com capítols independents, va fer que m’enganxés més. De tal manera que al final de cada capítol em deia “Va, un altre i prou” i seguia llegint. No obstant, aquest llibre també pot ser molt útil pels qui no tenen temps per llegir o pels qui no els agrada llegir, ja que consta d’historietes molt curtes que faciliten la lectura i fan que sigui un llibre molt poc pesat de llegir.

Referent a l’autor, Jorge Bucay, puc dir que és un metge psiquiatra i escriptor argentí. Les seves obres han estat bestsellers en alguns països i s’han traduït a disset llengües.

Aquests contes
només s’han escrit
per assenyalar un lloc o un camí.

El treball de buscar dins,
en el fons de cada relat,
el diamant que hi ha amagat...
...es feina de cadascú.

L'esclava de blau. Joaquim Borrell

Bones gent.

Després de dos dies de fires i barraques em toca recomanar-vos un llibre.

Doncs bé, el meu llibre és L'esclava de blau de Joaquim Borrell, m'ha costat molt triar un llibre que pogués agradar-vos i a més que sigues en català.

Primera edició: març de 1992
Editorial: columna
ISBN: 84-7809-328-1


Aquest llibre me'l va recomanar el meu germà després que a ell se'l fessin llegir a l'institud. Jo era encara petita i gairebé no sabia llegir, però fa relativament poc el vaig trobar a la prestatgeria i em van venir al cap les paraules que va utilitzar el meu germà per recomanar-me'l.


Avui, jo, només us puc dir que val la pena llegir aquesta novel·la humoristica perquè és de molt bon lleguir i no es fa gens pesada perquè no és una novel·la que t'explica una història tota seguida sino que t'explica la història com si fòs un diari, és a dir, no és ven bé un diari però si que t'ho explica en set dies tot el que a aquests peculiars personatges els va passant.

Com esteu veient la meva intenció no és explicar l'argument del llibre perquè sino no té gràcia, sino que el que espero és que només per el fet de saber la seva estructura aixì per sobre, i a més sabent que a mi no m'agrada gaire llegir, aquest llibre m'ha encantat només pel fet de ser ràpid de llegir, que no vol dir que sigui curt, i sobre tot molt entenedor i divertidíssim.

En aquestes pàgines del linc que poso a continuació podreu trobar tota la informació sobre aquest llibre, l'autor i sobre més llibres escrits per ell.

arguments i autor

Només em queda dir que espero que algu s'animi a llegir aquest llibre perquè val molt la pena, donc una pista sobre la gràcia del llibre : fixeu-vos molt en els personatges perquè són claus.

Res més a dir, que us ho passeu bé a fires i barraques.

El Joc de l’Àngel, Carlos Ruiz Zafón

Us presento el llibre que he triat per recomanar i animar a la gent a que se’l llegeixi, tot i que crec, que l’elecció d’un llibre a vegades és molt personal. I aquest llibre és ni més ni menys, que El Joc de l’Àngel, l’última publicació de Carlos Ruiz Zafón. Després d’haver canviat uns quants cops la meva tria, per motius com ara el fet d’haver sigut una de les últimes a publicar al bloc, i que molta gent hagués penjat ja algunes de les meves idees, l’he canviat per última vegada. Quan em vaig assabentar que el disset d’abril sortia a la venda aquesta obra, la vaig buscar a tot arreu. Perquè des de que vaig llegir L’ombra del vent, per recomanació d’una amiga, no he deixat de buscar llibres d’aquest autor per llegir-los, tot i que encara me’n falta algun, aquest últim havia de ser meu. Un cop el vaig aconseguir i començar a llegir, sabia que era una bona opció. A més, d’animar-me a llegir-lo el fet de que se n’havien venut 230.000 exemplars en un cap de setmana, i que és dobles el llançament D’un Món Sense Fi de Kent Follet.

L’únic problema que he trobat és que tot i que s’ha publicat la portada que tindrà la versió catalana del llibre, que és la que he posat a dalt, fins el vint-i-nou de maig d’aquest any no sortirà a la venda, per tant no sé si sera vàlid pel bloc de català.

El que em va cridar l’atenció d’aquest llibre va ser: la portada, la intriga del títol sobre quina relació tindria amb el contingut, evidentment, l’autor, i una última cosa, una frase que deia: “La pròxima vez que quieras salvar un libro, no te juegues la vida… Te llevaré a un lugar secreto donde los libros nunca mueren y donde nadie puede destruirlos.”


Sobre el llibre:

Et transporta de nou com a L'ombra del vent, a la Barcelona dels anys vint, al Cementiri dels Llibres Oblidats, on et fa viure una gran aventura d'intriga, romanç i tragèdia a traves d'un laberint de secrets, on l'embruixament dels llibres, la passió i l'amistat és junten. I tot aquest conjunt de factors, fa que no et puguis desenganxar de les sis-centes setanta dues pàgines que te fins al final. Però, pel fet que estigui ambientada al mateix lloc, que no confongui a ningú, perquè no es una segona part de l'ombra del vent ja que funciona independentment, tot i que hi apareixen alguns personatges iguals, però que desenvolupen papers molt diferents.

No posaré res més, perquè com el mateix autor ha dit moltes vegades: "una novel·la és com un petò que no és pot ni és deu explicar abans, perquè és descobreixen i s'expliquen sols" A més, de que personalment, penso que perd la intriga el fet de llegir un resum d'un llibre, perquè llavors ja és sap tot.


Sobre l’autor:

L’autor és: Carlos Ruiz Zafón que te les següents publicacions:

-Literatura juvenil
El príncep de la boira (Barcelona; Edebé, 1993)
El palau de mitjanit (Barcelona; Edebé, 1994)
Marina (Barcelona: Edebé, 1999)

-Narrativa
L’ombra del vent (Barcelona: Planeta, 2002)
El Joc de l’Àngel (Barcelona: Planeta, 2008)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carlos_Ruiz_Zaf%C3%B3n
(Hi podràs trobar els premis que ha obtingut, la seva biografia, enllaços externs...)

http://www.carlosruizzafon.com/
(web oficial de l’autor, on hi pots veure la seva biografia, projectes, entrevistes, més informació sobre les seves obres, premis, opinions de crítics sobre ell i els seus llibres...)

http://www.flickr.com/photos/carlosruizzafon/
(Diferents fotografies de Zafón, en llocs com la firma dels llibres que es va celebrar a Barcelona, la presentació del seu nou llibre...)


Altres webs o coses d’interès:

http://www.eljuegodelangel.com/
(Web oficial del llibre, hi han entrevistes, enllaços, fotografies, noticies recents, descarregues de fons d’escriptori, icones...)

http://es.youtube.com/eljuegodelangel
(Hi han informacions sobre el llibre del joc de l’àngel, entrevistes amb l’autor on es revelen diferents claus sobre els personatges i pistes per endinsar-se dins la novel·la, comentaris i opinions...)

A continuació he posat un video d’una entrevista que hem va semblar molt interessant d’aquesta pagina:





Espero que us hagi agradat i us animeu a llegir-lo, perquè personalment és igual o millor que l’ombra del vent, tot i que són diferents i és mereix realment una oportunitat.
Fins demà, petons

Silvia Rodríguez

Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme, Georgia Byng

Doncs bé, em toca a mi renovar el bloc. Hem feia molta mandra que em toqués, tot s’ha de dir, ja que no llegeixo gens. I quan dic gens, no exagero, i és que només m’he llegit un llibre sencer si deixem de banda els obligatoris per l’institut. Per tant, el llibre que us presento és aquest.

Aquest és el primer de la saga de tres que ha escrit l’autora sobre les aventures de la Molly, la protagonista d’aquest llibre que viu en un orfenat desastrós. La seva vida no és gaire divertida, però un dia troba un llibre d'hipnotisme a la biblioteca del poble. Amb aquest llibre aprendrà ràpidament a hipnotitzar i aconseguirà tot el que es proposi.

La Molly recorda a Harry Potter, i segurament aviat en faran una pel·lícula.

En diverses entrevistes, Byng ha comentat que la idea del llibre se li va ocórrer en veure el gos de la seva mare seguir, hipnotitzat, el moviment de la galeta que ella tenia a la mà. Diu que llavors es va plantejar què passaria si un nen tingués la capacitat d’hipnotitzar animals i persones.

A partir d’aquell moment, va començar a gestar la idea d’escriure aquesta obra amb la intenció, no tan sols de distreure els nens i les nenes, sinó també de fer-los arribar diversos missatges, com és ara el rentat de cervell de la publicitat o bé l’obsessió de la gent amb els famosos.

Ha provat d’alertar-los sobre aquests i altres temes que els afecten de manera especial.

D’altra banda, Georgia tenia interès a destacar la indefensió de molts nens que viuen en institucions similars a la que viu la protagonista del llibre.

Molly és una nena que se sent indefensa, mancada de suport i afecte, i que recorda l'experiència de Georgia Byng en un internat durant tres anys, on confessa que s’ho va passar molt malament.

El llibre Molly Moon i l’increïble llibre d’hipnotisme ha estat molt criticat per hipnoterapeutes i psicoterapeutes d’Anglaterra i d’altres països, perquè creuen que els nens poden aprendre amb aquest llibre els secrets de la hipnosi i fer-ne un ús que pot portar conseqüències perilloses.

L’escriptora considera que aquests temors són ridículs i que els nens són prou intel·ligents com per saber distingir la realitat de la ficció.

Tot i què nosaltres ja tenim 16, 17 o fins i tot 18anys; també ens pot agradar un llibre d’aventures i màgia. I perquè no?

Salut a tothom! Demà St. Jordi =)

Jordi Riu

Diari d'un forense, anatomia de 10 crims reals

T’agraden les series policíaques? Ets d’els que cada dilluns t’asseus al sofà i mires “Telecinco” o diàriament mires el canal “AXN” o “FOX” del canal plus per mirar sèries com C.S.I, Bones, Dexter, Caso abierto o Sin rastro?
Sèries que tracten d’assassinats i desaparicions que s’acaben resolen, o en els casos més inquietants que te’ls deixen a mitges amb aquell “continuará” i no veus mai el capítol que continua, però segueixes sabent que el nostre gran policia, acompanyat d’uns grans forenses, doctors i testimonis serà capaç de trobar el culpable i fer justícia. Són sèries que t’enganxen els primers minuts i fins que no s’acaben no pots anar a dormir, a vegades amb neguit per por de si tens a l’assassí sota el llit. Tot i així acabes adormin-te, pensant que tot és televisiu i no pot passar en la realitat, són fets exagerats per generar audiència.
Però, i si realment no és així? Que en sabem alguna cosa d’assassins d’aquí a prop? La nostra ignorància fa que no n’hi hagi? La realitat és tan bèstia?

Diari d’un forense de Clàudia Pujol, és un llibre compost per deu casos EMPORDANESOS, reals i impactants, resolts per un metge forense i pediatre d’aquí Figueres, Narcís Bardalet. Així doncs, si creus que totes les sèries són extremadament exagerades, amb aquest llibre curtet, entretingut, extremadament fàcil de llegir, sorprenent i inquietant, te n’adonaràs de que hi ha assassins no tan imaginaris que actuen al nostre voltant, potser te n’has creuat pel carrer o potser algunes d’aquestes víctimes i ni tan sol te n’has adonat.Aquest llibre, l’he llegit fa molt poc perquè me’l va regalar el meu pare, li va semblar que em podia fer gràcia llegir un llibre sobre els assassinats que ha resol Bardalet, el metge que em visitava quan era petita i ara visita al meu germà. I així va ser com vaig imaginar-me una segona vida del que havia estat el meu pediatre i vaig descobrir algun dels casos més C.S.I. empordanesos.

Clàudia Pujol en el llibre, ens ha canviat el veritable nom de les víctimes i assassins per tal de no identificar-los, tot i així, mentre llegia li explicava algun cas al meu pare i se’n recordava d‘algun d’ells o sigui, encara em reforçava més la certesa dels episodis. Com diu Bardalet en el llibre, són deu casos que realment li han impactat , resolts amb intuïció, observació i psicologia, això és el que fa que realment t’impressionin.

Espero que us hagi semblat interessant,

Ari*

WLADYSLAW SZPILMAN, El pianista del gueto de Varsòvia

Bona nit a tothom,

Encara que hàgim vist la pel·lícula els de 1r Bat A, el llibre sempre es més exacte, es a dir t'explica més coses. I a més et va dient l'hora que és en cada moment i en la pel·licula no t'ho diu.

M'ha costat escollir el llibre, ja que no m'agrada llegir i sempre que faig l'esforç de començar un llibre mai l'acabo.

SZPILMAN, Wladyslaw, El pianista

Editorial: Empúries

Títol original polonès: Pianista

Traducció: Josep Marco i Jerzy Slawomirski

ARGUMENT
El músic jueu-polonès Szpilman treballa a la ràdio de Varsòvia com a pianista, veu com tot el seu món s'esfondra amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial i la invasió a Polònia.

L'estació de ràdio on estava treballant es bombardejada, doncs Szpilman arriba a a casa seva per assabentar-se que Gran Bretanya li havia declarat la guerra a Alemanya.

Les condicions de vida per als jueus a Polònia s’anaven deteriorant: un límit en la quantitat de diners per les famílies, duen obligatoriament unes cintes als braços per identificar-los, i el 1941, són col·locats en el Gueto de Varsòvia. Allà pateixen fam i humiliacions dels Nazis, també tenen por a morir i pateixen constantment tortures.

La majoria dels jueus són reunits i duts a camps de concentració. Però Szpilman és salvat per un amic de la família. La resta de la seva familia no és salva i, separat dels seus familiars, sobreviu en el gueto com esclau obrer d'unitats de reconstrucció alemanyes i fora confiant en l’ajuda de persones que no eren jueves.

Amagat presencia molts dels horrors comesos pels nazis i l’aixecament dels jueus del Gueto de 1943. Passa un any i es torna a provocar un altre aixecament que dona fallida un altre cop, i Varsòvia queda quasi desocupada i Szpilman està a punt de morir de malalties o de desnutrició.

Buscant menjar aconsegueix trobar una llauna que no pot obrir, i mentre ho està intentant, un oficial alemany el veu, i quan sap que és pianista li fa tocar una cançó. Doncs aquest es complau i el porta a menjar. Setmanes després els alemanys són forçats a marxar de Varsòvia, però l’oficial li dóna una jaqueta i li promet d’escoltar-lo a la ràdio. Aquesta jaqueta casi el mata ja que les tropes soviètiques el confonen amb un alemany i el disparen fins que veuen que no ho és, tan sols la porta perquè té fred. Quan s’allibera un camp de concentració proper, capturen a l’oficial i aquest demana a un presoner que contacti amb Szpilman, però quan aquest aconsegueix arribar els presoners alemanys ja no hi són, s’han traslladat.

Szpilman torna a tocar a la ràdio de Varsòvia .Interpreta de manera triomfal la mateixa peça que va salvar-li la vida amb aquell oficial alemany.

Aquí us deixo alguns links sobre l'autor i l'oficial alemany.

http://debates.coches.net/showthread.php?t=36795

http://tierradecollares.blogspot.com/2006/01/wladyslaw-szpilman.html

Wladyslaw Szpilman:

El quadern de Noah, Nicholas Sparks

“[…] L’Allie pensava: en Noah, en ella mateixa, en una pila de coses. Per un instant, s’hauria estimat més no estar compromesa, però de seguida es va maleir per pensar una cosa semblant. No era en Noah qui estimava: ella estimava el que en un temps havien estat. De més a més era normal aquell sentiment. El seu primer amor de veritat, l’únic home amb el qual havia estat..., com podia esperar d’oblidar-lo?

Amb tot, era normal aquella punyida que sentia al seu interior cada vegada que ell se li acostava? Era normal confessar coses que mai no hauria pogut explicar a ningú? Era normal haver anat fins allà tres setmanes abans del casament?[...]”

Sobre el llibre:

Llegir, realment no ha sigut mai el meu fort, però em van dir que aquest llibre m’agradaria. De fet, aquella persona no s’equivocava, aquest és un llibre molt tendre i a la vegada dolorós, sobre un amor perdurable.

Aquesta novel·la, tracta d’una història d’amor ambientada a la segona postguerra, Noah i Allie, desprès de tants anys sense veure’s, Allie, que està a punt de casar-se, decideix anar a veure en Noah. El seu amor interromput en aquell estiu encara perdura en el fons dels seus cors, els seus sentiments, aquell primer amor adolescent... Però aquesta història va més enllà, l’autor ens l’explica amb una sensibilitat i una tendresa única.
Un relat commovedor sobre l’amor en el seu estat més pur.

Sobre l'autor:

És va graduar a la Universitat de Notre Dame i va treballar en diversos oficis abans de dedicar-se a escriure. El seu èxit va arribar amb la seva primera novel·la, El cuadern de Noah, inspirada en la història real del avis de la seva esposa. Entre d’altres llibres que ha publicat els més destacats són: Un camí memorable i El missatge en una ampolla.

Links:

La seva pàgina web oficial (està en anglès)

http://www.nicholassparks.com/

Aquí trobareu més informació:

http://www.elrinconromantico.com/nicholassparks.htm#Bibliografía_completa

Espero que us animeu a llegir-lo!

Fins demà!

Marina Oliva