Veronika decideix morir.

COELHO, Paulo, Veronika decideix morir.
Barcelona: Proa, 2004

"Es va quedar en silenci.
vivint el seu moment Present,

deixant que l'amor ocupés l'espai buit
que havia deixat l'odi."

Personalment, mai m'ha agradat saber la biografia d'un escriptor; no per cap motiu en concret, suposo que a l'autor el 'coneixes' més a través dels seus llibres i de la manera d'explicar-se que no pas d'aprendre't tota una biografia... Així doncs, pel que he llegit de'n Coelho (L'Alquimista i Onze minuts, a més d'aquest llibre que us presento) he pogut arribar a saber que va néixer a Río de Janeiro i que té uns quants anys que li han dut experiències sobre la vida (Veronika decideix morir relata, en certa manera, el seu internament en un psiquiàtric).

També és cert que m'he llegit la seva vida per poder-la ficar al blog, però no he trobat res d'interessant (descartant tots els premis que ha rebut i que el fan diferent però alhora típic de la resta d'autors). Coelho no només s'ha dedicat exclusivament a escriure, també ha viatjat, ha sigut lletrista de cançons de rock i ha passat un temps a la pressó. Totes aquestes experiències es veuen reflexades en les seves obres.

El que si que m'ha agradat trobar-me a sigut unes fotogràfies amb la seva càmara digital; Coelho té a la seva pàgina web ( http://www.paulocoelho.com/espa/index.html ) un cúmul de textures i detalls dels que ningú s'ha parat a mirar, potser és aquesta forma de veure el món la que em crida l'atenció. Una altra de les fotografies que més m'ha agradat, ha sigut aquesta, que retrata una de les coses més freqüents i que (crec) de vegades se'ns oblida, pel fet que sense saber perqué ens pensem que les persones més famoses deixen de ser éssers qüotidians per passar a ser 'superiors'... (espero que més d'un de vosaltres entengui el que vull dir!). Paulo Coelho, per a qui l'interessi, disposa d'un blog (i altres mitjans) amb els quals comparteix opinions amb els lectors: http://paulocoelhoblog.com/

La novel·la, Veronika decideix morir, crec que us pot agradar pel fet de sentir-vos minimament identificats en el moment de adonar-te'n que la vida està en un punt indiferent i esperar, sense saber quan arribarà, alguna cosa que doni un gir inesperat... però crec, que a hores d'ara, ens hauriem d'adonar que no tot es esperar a que les coses passin.

No us ficaré el començament del llibre (com molts de vosaltres heu fet), perqué tinc el costum d'obrir-lo i llegir l'última frase o bé l'últim paràgraf. Sé que hi ha gent que creu que així es perd l'èssencia de la obra, però a mi se me'n refot (amb perdó) i crec que és la manera de saber veritablement si el que et trobaràs té aquell 'no sé què' que busques. Així acabo la meva entrada al blog; espero que us agradin les últimes línies d'aquest típic i tòpic però alhora impressindible (per a mi) llibre.

"Es va fixar que els raigs de sol escalfaven més, cosa que significava que els interns ja devien estar esmorzant. Al cap de poc, la seva sala d'espera s'ompliria i tornarien els problemes rutinaris; valia més que s'hi posés de seguida, a prendre de les notes per a la seva tesi.

Meticulosament, va començar a redactar l'experiment de la Veronika; l'informe sobre la seguretat de l'edifici, ja el faria més tard."