Un estiu de pel·lícula (de riure) i... de llibres

Tinc una vida còmica. Tragicòmica, diria jo. Les desgràcies i les batalles se succeeixen una rere l'altra sense que pugui aturar aquesta endimoniada tendència.

Tenia intenció de renovar el bloc tot sovint, per tenir-vos a prop aquest estiu i perquè, què carai, us ho vaig ben prometre. Però... a finals de juny unes quantes rajoles del lavabo de casa van caure a sobre d'un dels meus fills. Al cap d'uns dies van començar a cedir més rajoles i altres elements. Vam haver d'avisar un paleta d'urgència, vam trencar totes les guardioles de casa i... a finals de juny (el primer dia que no anava a treballar) vam començar les obres.

I així fins al 31 de juliol. Socors!!! No us explico tot el que suposa viure a casa amb dos nens petits mentre els paletes no paren de fer merder i merder i merder (i fressa, esclar). No us explico què significa haver de netejar-ho tot (TOT) un cop han acabat. I no us explico què li va passar al meu cos fràgil i torracollons (perdoneu): un dia vaig haver de córrer al fisioterapeuta perquè no em podia moure del llit.

Res: desgràcies personals que no interessen ningú però que em veig obligada a explicar-vos perquè entengueu la meva absència. Però ja ho diuen: "Mala hierba nunca muere". I he tornat.

He tornat perquè vull que m'expliqueu com us van les vostres, de vacances. I he tornat per explicar-vos què he llegit, aquest meset de juliol (malgrat tot).

No sé si va ser el primer, però segurament el que més em va atrapar: Fun home, d'Alison Bechdel.

Vaig llegir aquest article d'opinió a El Punt (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2930648), signat per una periodista de qui em refio moltíssim, i no vaig poder-m'hi resistir. Vaig anar volant a la llibreria.

Genial. És més: brutal. Es tracta d'un còmic en format llibre (com Maus, d'Art Spiegelman, el còmic sobre l'holocaust de què ja us he parlat moltes vegades) que intenta i aconsegueix fer-te entrar en la biografia dels protagonistes de la història: l'autora, Alison Bechdel, i el seu pare, un home peculiar, professor de literatura, homosexual, llunàtic i maltractador.

No us n'explico res més. Si voleu una lectura fresca, ràpida i culpidora aquí la teniu.

Abans d'aquest llibre, però, i pensant en la meva feina de "senyu" i cap de departament, vaig pensar que, com cada any, havia de fer l'esforç d'entrar una mica en això que s'anomena (es malanomena) literatura juvenil. Crec que haig d'estar una mica al lloro del que ofereixen les editorials per a la gent més jove. Vaig agafar un parell de llibres del departament i me'ls vaig endur cap a casa.

A veure si les portades us diuen alguna cosa:

El primer, el de la noia, és Història d'amor a Sarajevo, de Jaume Benavente, editat per Columna. El títol és prou significatiu, però bastant simplificador. Més que d'una simple història d'amor, aquest llibre ens parla d'una noia valenta que ha hagut de fer-se gran abans d'hora per culpa d'una guerra estúpida que ha convertit la seva ciutat en un infern. Abans de llegir el llibre us recomano que us poseu una mica al dia sobre la guerra bosniana i el setge de Sarajevo: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_B%C3%B2snia

El segon, Una ampolla al mar de Gaza, de Valerie Zenatti, serà lectura obligatòria pels vostres companys de 4t d'ESO. És un llibre construït de manera molt atractiva: a partir dels e-mails que s'envien els dos protagonistes de la novel·la i dels seus respectius diaris personals. El tema: el conflicte Israel-Palestina. El missatge de fons: ningú i tothom té raó. Crec que us pot anar bé per entendre moltes coses. Moltes. I per si hi ha algú (espero que no) que no sàpiga de què va, aquest etern conflicte... http://www.edualter.org/material/palestina/jamal.html

I potser que plegui. La renovació m'està quedant massa llarga. Ja tornaré, ja, que encara no us he acabat d'explicar tot el que he llegit (i tot el que estic llegint).

Ara us toca a vosaltres:

1. Com us va l'estiu? A què dediqueu les hores amb sense col·le?

2. Què llegiu? Alguna lectura que vulgueu recomanar?

Vinga, va, animeu-vos!!!

El perfum Patrik Süskind

A la França del segle XVII, va viure un home que va ser un dels personatges més notables i amb més talent de la seva època, es deia Jean-Baptiste Grenouille. I si el seu nom no es recorda, potser es per què tota la seva ambició es limitava a un terreny que no deixa rastre en la història...

El fugaç regne de les olors...

Així comença la novel·la del Perfum, una excelent creació de Patrik Süskind.

Jean-Baptiste Grenouille neix al voltant de la misèria. Ja des de ben petit es dóna compte de poseïr un olfacte ben refinat, probablament el millor de París. Fins que Greunouille entra com a aprenent del mestre perfumista Baldini, a qui aviat superarà.

Però el seu talent es converteix en una obsessió, la macabra idea de preservar las fragàncies humanes, assessinen aquelles joves en el que el seu olor li crida l'atenció.

Sobre l'autor:

Patrick Süskind va néixer el 1949 a la localitat bavaresa d'Ambach, a Alemanya. Amb El Perfum, la seva primera novel·la, va obtenir un èxit internacional inmediat. Ha publicat també, entre d'altres, el monòleg El contrabaix (Columna, 1987) i les novel·les La Història del senyor Sommer (Columna, 1991) i El colom (Columna, 2005). El perfum s'ha dut al cinema de la mà de Tom Tykwer en una gran producció europea estrenada el 2006.

Yume, de J.N. Santaeulàlia

Me’l vaig comprar per Sant Jordi. Aquella tarda la rambla semblava una llauna de sardines. No sé com, després d’unes quantes empentes, puntades de peu, estirades als cabells i tota la pesca, vaig poder arribar a una paradeta i respirar. Amb els quatre duros que tenia estalviats, estava disposada a comprar un llibre per al meu pare i així compensar-li la rosa que m’havia trobat damunt el llit en despertar-me. De sobte, però, el vaig veure; vaig agafar-lo per fullejar-lo un mica i vaig sentir una veu a darrere que deia «bona elecció». Vaig girar-me i vaig veure una noia que també comprava un llibre i que no va adonar-se que l’havia sentit. Suposo que pensava, inconscientment, en veu alta.
Vaig obrir el llibre per la primera pàgina i vaig llegir les primeres ratlles:

«Les flames que el devoraven no eren, aquest cop, gens metafòriques: del meu amic Jan, en pocs minuts, només en quedaria un grapat de cendra.»

Decidit: em quedava amb el llibre i també amb la butxaca buida. Em va fer una mica de mal, això de la butxaca. No sabia que la sensació amb què em quedaria al final, un cop llegit, no podia comparar-se amb aquells quatre duros que ara ja no tenia.



Akikos, Hikaris, eriçons amb punxes, optimistes infantiloides, sarcasme, Barcelona, Tòquio, històries entre nipones i gaijins i sobretot passió, molta passió.


Yume és l’últim llibre de J. N. Santaeulàlia i es va publicar el novembre de l’any passat.

Com diu la contraportada: Yume és la història d’un home destruït pels somnis narrada per un amic que és al·lèrgic a qualsevol forma de fantasia.«Es una historia de amargura: la de los sueños que acaban con la autodestrucción personal».«Segons ha explicat l'autor, els personatges masculins presenten un instint d'autodestrucció, que fa que ensorrin tot allò que els dóna la felicitat, però les seves experiències també es barregen amb tocs humorístics» (aquests tocs humorístics corren a càrrec, en molt bona part, del peculiar sarcasme del narrador).
*Si voleu llegir-ne la sinopsis: http://www.rba.es/libros/yume_josep-navarro-santaeulalia_libro-OMAG988-es.html


La història s’esdevé en dos llocs molt diferents: Barcelona i Tòquio. Es dóna un contrast brutal entre la forma de vida de dos llocs separats per 13 hores d’avió. Trobem cultura, formes de vida i alguna cosa de gastronomia. A més d’això, l’autor ens endinsa en un món apassionant: el dels haikus, poesia japonesa simbolista (molt diferent a la que es fa per aquí) de l’estil:

Xiprers amunt,
la pols s’enfila, lenta,
cap a la llum.

(i res més. Suggestió total)


Sobre l’autor res (ni tan sols un enllaç perquè pugueu llegir-ne la biografia, no us espanteu):
J. N. Santaeulàlia és aquell “col·lega” o “conegut” de la Cristina. Un dels dies de “Els meus lllibres” del primer trimestre ens n’havia recomanat un llibre: Ulls d’aigua.

Només dir que l’home ja té la seva experiència (és de l’any 55) i que és molt proper a nosaltres: de Banyoles.
Actualment és profe d’institut i, exactament igual que en Jan, el protagonista de la seva obra, Santaeulàlia és un apassionat del Japó, és traductor del japonès i, de fet, ha fet traduccions d’algun recull de haikus (a l’igual, també, que en Jan). Buscant coses sobre l’autor he trobat un notícia on es veu que reconeix que «aquest personatge és, en part, una paròdia d'ell i afirma que 'sempre és bo riure's d'un mateix'».



Us deixo els enllaços d’algunes notícies que he trobat per Internet:
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-26-11-2007/abc/Catalunya/j-n-santaeul%C3%A0lia-la-amistad-entre-hombres-es-un-asunto-complicado_1641423530037.html
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2884_9_232642__Cultura-Santaeullia-publica-novella-Japo-context
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2945_9_243765__Cultura-Antoni-Puigverd-proposa-viatjar-Japo-llegint-Yume-Santaeullia




Per cert: Cal dir que és el primer llibre on he pogut associar la portada amb el contingut. L’ombra de la finestra representa en Jan al seu pis de l’Skycourt 5, a Tòquio: «en aquella posició, em recordava quan, enamorat de la Laura, es passava hores davant la finestra del pis de Sant Andreu, amb els ulls a les vies i el cap a la lluna»


Res més. Espero que ho hagi aconseguit i que us hi animeu. De veritat: la sensació amb què et quedes (o amb què m’he quedat jo) al final val molt la pena. Molt.






Judit Serrat

El meu germà Pol, Isabel-Clara Simó

He tingut feina per rumiar quin llibre us podria recomanar. No perquè en tingués molts per triar, sinó al contrari, perquè sóc poc llegidor i els llibres que m'havia llegit ja els havíeu proposat. Així doncs que vaig demanar consell a la meva mare, que és una gran llegidora, i per Sant Jordi m'ha va regalar El meu germà Pol.

Aquest gran llibre tracta d'en Pol, un noi que ha fet 29 anys i té la síndrome de Down. És fill d'un militar i d'una dona que només es preocupa d'ella mateixa, i és la seva germana adolescent qui ha de fer-li de mare. L'intent d'en Pol de viure la seva vida per sobre de les convencions socials, serà l'espurna que encendrà el foc d'una família a la vora de l'abisme. El meu germà Pol ens transporta a un món de sensacions contradictòries on es barregen amb força l'amor, el desamor, l'amistat, la confiança, la traïció, la por, l'auto estima i la llibertat.

Ara us deixo amb una part del primer capítol d'aquest llibre, un part narrada per la pròpia autora del llibre, Isabel-Clara Simó:

http://mx.youtube.com/watch?v=1b5sUJCdhhE



De Isabel-Clara Simó us en faré quatre pinzelles de la seva vida i d'altres obres que ha escrit:

Va néixer a Alcoi el 1943, és doctora en filologia i ha exercit l'ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i el periodisme. Al llarg d'una carrera literària intensa i sòlida, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català 1978; Ídols, Premi de la crítica del País Valencià 1986; Històries perverses, Premi de la Crítica Serra d'or 1993, o La salvatge, Premi Sant Jordi 1993; Júlia; La innocent, Premi València de Literatura 1995; Dones; Joel; Dora diu que no, i l'obra de teatre Còmplices .

Isabel-Clara Simó també ha guanyat recentment l'última edició dels Premis Ciutat d'Alzira. Aquest any dotat excepcionalment amb 36.000€ ja que l'edició anterior va ser declarada desert. El jurat ha destacat la valentia de l'autora d'acostar-se "a un tema difícil des d'un punt de vista ben original".

Si voleu saber més coses sobre la seva vida podeu anar a la seva web:

http://http//www.escriptors.cat/autors/simoic/pagina.php?id_sec=40



I per acabar us deixo amb articles que han sortit en diferents diaris, que parlen sobre l'autora, el premi que va guanyar, el llibre que ha escrit...


http://www.bromera.com/pol/PDF/Pol.Avui06-03.pdf



http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080305/53442310967.html

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2767086

... i amb la opinió que el periodista i escriptor Ricard Ruiz Garzón va fer al Periódico sobre el llibre:

"Una aproximació lúcida i sensible a una realitat que sovint es mira des del dolor, la ignorància o la indiferència"

El perquè de tot plegat, Quim Monzó

He escollit el llibre de Quim Monzó, El perquè de tot plegat. L’elecció no ha estat gaire difícil, ja que no sóc una persona que llegeixi gaire i aquest llibre ha estat un dels pocs que m’ha enganxat.
El perquè de tot plegat és un recull de contes, molt curts i la majoria tenen una relació amb el tema de l’amor vist des de diferents punts de vista. Com he dit abans, és un llibre que m’ha enganxat molt, acabava un conte i ja anava cap el següent. Els contes són molt divertits, cadescú amb diferents anècdotes i experiències.
Quim Monzó utilitza un llenguatge col·loquial i directe, s’acosta bastant a la manera de parlar dels nois de la nostra edat.
Per finalitzar us convido que us el llegiu, si encara no ho heu fet. Crec que no us decepcionarà pas, el contrari, tindreu ganes de llegir el nou llibre que ha tret, Mil carlins, ja exposat per Marc Soler.








Us adjunto un dels contes que inclou aquest llibre, potser no és el més divertit, però és el que s'adapta més a l'estat d'ànim en el que em trobo immers avui.

LA FE

-Potser és que no m’estimes.
-T’estimo.
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento. Ho noto.
-¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
-¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?
-Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar.T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
-¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, si. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
-Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
-¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans. T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
-Oh, , … És mol fàcil dir
-¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?
-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.
-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.
-Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada. –Potser sí que t’he de creure.
-És clar que m’has de creure!
-Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que snets per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?
-M’atabales.
-Perdona.
-Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
-Potser és que no m’estimes.

També us incloc un vídeo que he trobat al youtube que hi surt en Buenafuente fent una entrevista a Quim Monzó. En aquest vídeo podreu veure el llenguatge i les paraules tan poc formals, però ben dites, que normalment utilitza aquest autor català.

http://es.youtube.com/watch?v=rDADyudZ7ag

-No us podeu perdre aquest vídeo!

Bé la meva actualització finalitza aquí. Bon cap de setmana per tots, i si podeu triar el meu llibre... Així col·laborareu a que la Titi em perdoni, de bon rollo.

Noies de Riyad de Rajaa Alsanea

Noies de Riyad va ser prohibida a l'Aràbia Saudita, país natal de l'autora, fet que va provocar que la novel·la circulés pel mercat negre amb un preu deu vegades més alt que a les llibreries. Es va publicar al Líban el 2005 i en pocs mesos més de mil exemplars van ser venuts, provocant un polèmic debat entre polítics, intel·lectuals i crítics del món àrab. Aquesta és la història de la primera novel·la de Rajaa Alsanea.

La novel·la tracta de quatre noies que viuen una lluita constant per mantenir la millor part de la seva cultura, la qual, per contra, no preveu cap felicitat per a les dones. La Sadim, la Kamra, la Michelle i la Lamis volen enamorar-se, viure i lluitar pels seus drets en una societat que sovint els ho impedeix. Aquest és l’argument d’una història que resulta ser una lectura agradable i fàcil de seguir, però que alhora és interessant i captivadora.

Personalment crec que és una novel·la perfecta per què la llegeixi gent de la nostra edat. Penso que tenim molts prejudicis envers les cultures que són diferents a la nostra, com és el cas de l’àrab, i llegir la història d’una dona que segurament ha patit els mateixos obstacles que les seves protagonistes, ens pot ajudar a comprendre millor com és aquesta cultura i, més en concret, què en pensen i com la viuen les generacions més properes a la nostra.

Aquí un poema que apareix a l’obra:

"Escriuré sobre les meves amigues,

ja que a cada història d’elles

m’hi trobo jo mateixa,

hi veig una tragèdia, que s’assembla a la meva.

vull escriure sobre les meves amigues,

sobre la presó que xucla la vida dels presoners,

sobre el temps que les columnes dels diaris devoren,

sobre portes que no s’obren,

sobre desigs que quan acaben de néixer ja són ofegats,

sobre la gran cel·la de la presó,

sobre els seus murs negres,

sobre milers i milers de dones màrtirs

que són enterrades sense nom

al fossar de les tradicions.

Les meves amigues

embolicades en crisàlides de cotó,

conservades en un museu tancat;

la història conserva els diners com un xec,

i no es regalen ni es gasten;

bancs de peixos s’ofeguen als seus estanys,

o en peixeres de vidre on el seu blau cobalt es perd.

Escriuré sense por sobre les meves amigues,

sobre les cadenes ensagnades als peus de les dones boniques,

sobre els deliris, les nàusees, les nits d’implorar,

sobre els anhels enterrats als coixins,

sobre girar entorn del no-res,

sobre la mort a terminis.

Les meves amigues,

peces que són comprades i venudes al mercat de la superstició,

presoneres a l’harem de l’orient,

mortes que no han mort,

Viuen, moren,

són considerades una esquerda al fons de l’ampolla.

Les meves amigues,

ocells que moren afònics,

dins els seus nius."

Nizar Qabbani

Us deixo dos enllaços sobre el llibre i l’autora:

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_1_348857389,00.html?accio=detall&home

http://www.columnaedicions.cat/www/columna/ca/autors/autor.html?id=4738

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

ORIGINAL SINGULAR CURIÓS

ESTRANY PECULIAR

DIVERTIT ENTRETINGUT GENS PASAT

DISTRET AGRADABLE

VARIAT CONTES CURTS

HISTÒRIES AL·LUCINANTS

SORPRENENT INTERESANT

INIMAGINABLE

FANTÀSTIC IRÒNIC REFRESCANT

RÀPID EN LA SEVA LECTURA EMOCIONANT

Simples adjectius sobre el llibre d'una adolescent de 17 anys...

Però ... I els grans escriptors?

«Un llibre inacabable, infinit ... El miro al·lucinat. És com un pou inesgotable ... I acabo per avui, me'n vull anar a dormir, que demà haig de tornar a llegir-lo» ENRIQUE VILA-MATAS

«Pàmies és un autor insubstituïble. I Si menges una llimona sense fer ganyotes una obra que sintetitza el seu talent narratiu ... Alta literatura» JULIÀ GUILLAMON, La Vanguardia

«Estirant el fil d'una situació intranscendent, Pàmies el desenrotlla en poques frases fins al drama, la inquietud, l'explosió, l'absurd. » MARTINE SILBER

Donen ganes de llegir-lo, veritat? Jo, sincerament, us el recomano!

Que no n'esteu satisfets? Voleu saber-ne més? D'acord, aquí deixo les quatre línies que es troben darrere el llibre:

Als vint contes de Si menges una llimona sense fer ganyotes s'hi barregen situacions quotidianes i fantàstiques que aprofundeixen en emocions comunes. L'amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars, l'excés de solitud o de companyia són alguns dels elements que identifiquen aquest llibre. Amb una mirada irónica, penetrant i continguda, Sergi Pàmies tracta de les servituds d'uns personatges vulnerables, esclaus d'unes circumstàncies que, com les llimones, combinen l'acidesa amb les propietats refrescants.

Ah! I una recomanació: no us el llegiu d'una tirada. Són històries ben diferents les unes amb les altres. És a dir, és un llibre per llegir un conte cada dia.

Sincerament, i no us enganyo, està molt bé!