30 d’abril del 2008

ESCOLTA’M
Els contes que em van ensenyar a viure
Jorge Bucay


“Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb la nata.
De seguida van adonar-se que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.
Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.
L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.
La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allà va poder tornar a casa raucant alegrement.”


Damián, el protagonista d’aquest llibre, decideix anar a un psicoanalista, en Gordo. Gordo, però, no l’ajuda directament, sinó que en cada consulta li explica un conte perquè ell mateix solucioni els seus problemes. Tot el llibre es divideix en diferents capítols que corresponen a una consulta cada un i, per tant, en cada capítol hi ha un conte. En aquest llibre podem trobar contes per a cada situació, contes que et fan reflexionar i t’ajuden a veure respostes a problemes cotidians o a qüestions que tots ens hem plantejat en algun moment.

He triat aquest conte per exposar perquè crec que és el que més s’adequa a la nostra situació ja que estem a la fase final del curs i ens ho juguem tot amb els examens. Més d’un s’hi pot sentir identificat, ja que moltes vegades no veiem fruits dels nostre esforços i tenim ganes de dexar-ho córrer perquè creiem que no serveix de res estudiar si després no aconseguim el que volem.

Al principi, quan em van recomanar el llibre, no em va agradar gaire la idea de llegir un llibre basat en petits contes, preferia una història continuada. Però el fet que cada capítol contenia una història que començava i acabava, és a dir, que eren com capítols independents, va fer que m’enganxés més. De tal manera que al final de cada capítol em deia “Va, un altre i prou” i seguia llegint. No obstant, aquest llibre també pot ser molt útil pels qui no tenen temps per llegir o pels qui no els agrada llegir, ja que consta d’historietes molt curtes que faciliten la lectura i fan que sigui un llibre molt poc pesat de llegir.

Referent a l’autor, Jorge Bucay, puc dir que és un metge psiquiatra i escriptor argentí. Les seves obres han estat bestsellers en alguns països i s’han traduït a disset llengües.

Aquests contes
només s’han escrit
per assenyalar un lloc o un camí.

El treball de buscar dins,
en el fons de cada relat,
el diamant que hi ha amagat...
...es feina de cadascú.

28 d’abril del 2008

L'esclava de blau. Joaquim Borrell



Bones gent.

Després de dos dies de fires i barraques em toca recomanar-vos un llibre.

Doncs bé, el meu llibre és L'esclava de blau de Joaquim Borrell, m'ha costat molt triar un llibre que pogués agradar-vos i a més que sigues en català.

Primera edició: març de 1992
Editorial: columna
ISBN: 84-7809-328-1


Aquest llibre me'l va recomanar el meu germà després que a ell se'l fessin llegir a l'institud. Jo era encara petita i gairebé no sabia llegir, però fa relativament poc el vaig trobar a la prestatgeria i em van venir al cap les paraules que va utilitzar el meu germà per recomanar-me'l.


Avui, jo, només us puc dir que val la pena llegir aquesta novel·la humoristica perquè és de molt bon lleguir i no es fa gens pesada perquè no és una novel·la que t'explica una història tota seguida sino que t'explica la història com si fòs un diari, és a dir, no és ven bé un diari però si que t'ho explica en set dies tot el que a aquests peculiars personatges els va passant.


Com esteu veient la meva intenció no és explicar l'argument del llibre perquè sino no té gràcia, sino que el que espero és que només per el fet de saber la seva estructura aixì per sobre, i a més sabent que a mi no m'agrada gaire llegir, aquest llibre m'ha encantat només pel fet de ser ràpid de llegir, que no vol dir que sigui curt, i sobre tot molt entenedor i divertidíssim.

En aquestes pàgines del linc que poso a continuació podreu trobar tota la informació sobre aquest llibre, l'autor i sobre més llibres escrits per ell.

arguments i autor


Només em queda dir que espero que algu s'animi a llegir aquest llibre perquè val molt la pena, donc una pista sobre la gràcia del llibre : fixeu-vos molt en els personatges perquè són claus.



Res més a dir, que us ho passeu bé a fires i barraques.

El Joc de l’Àngel, Carlos Ruiz Zafón



Us presento el llibre que he triat per recomanar i animar a la gent a que se’l llegeixi, tot i que crec, que l’elecció d’un llibre a vegades és molt personal. I aquest llibre és ni més ni menys, que El Joc de l’Àngel, l’última publicació de Carlos Ruiz Zafón. Després d’haver canviat uns quants cops la meva tria, per motius com ara el fet d’haver sigut una de les últimes a publicar al bloc, i que molta gent hagués penjat ja algunes de les meves idees, l’he canviat per última vegada. Quan em vaig assabentar que el disset d’abril sortia a la venda aquesta obra, la vaig buscar a tot arreu. Perquè des de que vaig llegir L’ombra del vent, per recomanació d’una amiga, no he deixat de buscar llibres d’aquest autor per llegir-los, tot i que encara me’n falta algun, aquest últim havia de ser meu. Un cop el vaig aconseguir i començar a llegir, sabia que era una bona opció. A més, d’animar-me a llegir-lo el fet de que se n’havien venut 230.000 exemplars en un cap de setmana, i que és dobles el llançament D’un Món Sense Fi de Kent Follet.

L’únic problema que he trobat és que tot i que s’ha publicat la portada que tindrà la versió catalana del llibre, que és la que he posat a dalt, fins el vint-i-nou de maig d’aquest any no sortirà a la venda, per tant no sé si ser
a vàlid pel bloc de català.

El que em va cridar l’atenció d’aquest llibre va ser: la portada, la intriga del títol sobre quina relació tindria amb el contingut, evidentment, l’autor, i una última cosa, una frase que deia: “La pròxima vez que quieras salvar un libro, no te juegues la vida… Te llevaré a un lugar secreto donde los libros nunca mueren y donde nadie puede destruirlos.”



Sobre el llibre:

Et transporta de nou com a L'ombra del vent, a la Barcelona dels anys vint, al Cementiri dels Llibres Oblidats, on et fa viure una gran aventura d'intriga, romanç i tragèdia a traves d'un laberint de secrets, on l'embruixament dels llibres, la passió i l'amistat és junten. I tot aquest conjunt de factors, fa que no et puguis desenganxar de les sis-centes setanta dues pàgines que te fins al final. Però, pel fet que estigui ambientada al mateix lloc, que no confongui a ningú, perquè no es una segona part de l'ombra del vent ja que funciona independentment, tot i que hi apareixen alguns personatges iguals, però que desenvolupen papers molt diferents.

No posaré res més, perquè com el mateix autor ha dit moltes vegades: "una novel·la és com un petò que no és pot ni és deu explicar abans, perquè és descobreixen i s'expliquen sols" A més, de que personalment, penso que perd la intriga el fet de llegir un resum d'un llibre, perquè llavors ja és sap tot.


Sobre l’autor:

L’autor és: Carlos Ruiz Zafón que te les següents publicacions:

-Literatura juvenil
El príncep de la boira
(Barcelona; Edebé, 1993)
El
palau de mitjanit (Barcelona; Edebé, 1994)
Marina (Barcelona: Edebé, 1999)


-Narrativa
L’ombra del vent (Barcelona: Planeta, 2002)
El Joc de l’Àngel (Barcelona: Planeta, 2008)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carlos_Ruiz_Zaf%C3%B3n
(Hi podràs trobar els premis que ha obtingut, la seva biografia, enllaços externs...)

http://www.carlosruizzafon.com/
(web oficial de l’autor, on hi pots veure la seva biografia, projectes, entrevistes, més informació sobre les seves obres, premis, opinions de crítics sobre ell i els seus llibres...)

http://www.flickr.com/photos/carlosruizzafon/
(Diferents fotografies de Zafón, en llocs com la firma dels llibres que es va celebrar a Barcelona, la presentació del seu nou llibre...)



Altres webs o coses d’interès:

http://www.eljuegodelangel.com/
(Web oficial del llibre, hi han entrevistes, enllaços, fotografies, noticies recents, descarregues de fons d’escriptori, icones...)


http://es.youtube.com/eljuegodelangel
(Hi han informacions sobre el llibre del joc de l’àngel, entrevistes amb l’autor on es revelen diferents claus sobre els personatges i pistes per endinsar-se dins la novel·la, comentaris i opinions...)

A continuació he posat un video d’una entrevista que hem va semblar molt interessant d’aquesta pagina:






Espero que us hagi agradat i us animeu a llegir-lo, perquè personalment és igual o millor que l’ombra del vent, tot i que són diferents i és mereix realment una oportunitat.
Fins demà, petons

Silvia Rodríguez

23 d’abril del 2008

Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme, Georgia Byng


Doncs bé, em toca a mi renovar el bloc. Hem feia molta mandra que em toqués, tot s’ha de dir, ja que no llegeixo gens. I quan dic gens, no exagero, i és que només m’he llegit un llibre sencer si deixem de banda els obligatoris per l’institut. Per tant, el llibre que us presento és aquest.


Aquest és el primer de la saga de tres que ha escrit l’autora sobre les aventures de la Molly, la protagonista d’aquest llibre que viu en un orfenat desastrós. La seva vida no és gaire divertida, però un dia troba un llibre d'hipnotisme a la biblioteca del poble. Amb aquest llibre aprendrà ràpidament a hipnotitzar i aconseguirà tot el que es proposi.


La Molly recorda a Harry Potter, i segurament aviat en faran una pel·lícula.


En diverses entrevistes, Byng ha comentat que la idea del llibre se li va ocórrer en veure el gos de la seva mare seguir, hipnotitzat, el moviment de la galeta que ella tenia a la mà. Diu que llavors es va plantejar què passaria si un nen tingués la capacitat d’hipnotitzar animals i persones.

A partir d’aquell moment, va començar a gestar la idea d’escriure aquesta obra amb la intenció, no tan sols de distreure els nens i les nenes, sinó també de fer-los arribar diversos missatges, com és ara el rentat de cervell de la publicitat o bé l’obsessió de la gent amb els famosos.

Ha provat d’alertar-los sobre aquests i altres temes que els afecten de manera especial.


D’altra banda, Georgia tenia interès a destacar la indefensió de molts nens que viuen en institucions similars a la que viu la protagonista del llibre.

Molly és una nena que se sent indefensa, mancada de suport i afecte, i que recorda l'experiència de Georgia Byng en un internat durant tres anys, on confessa que s’ho va passar molt malament.


El llibre Molly Moon i l’increïble llibre d’hipnotisme ha estat molt criticat per hipnoterapeutes i psicoterapeutes d’Anglaterra i d’altres països, perquè creuen que els nens poden aprendre amb aquest llibre els secrets de la hipnosi i fer-ne un ús que pot portar conseqüències perilloses.

L’escriptora considera que aquests temors són ridículs i que els nens són prou intel·ligents com per saber distingir la realitat de la ficció.


Tot i què nosaltres ja tenim 16, 17 o fins i tot 18anys; també ens pot agradar un llibre d’aventures i màgia. I perquè no?


Salut a tothom! Demà St. Jordi =)


Jordi Riu

21 d’abril del 2008

Diari d'un forense, anatomia de 10 crims reals

T’agraden les series policíaques? Ets d’els que cada dilluns t’asseus al sofà i mires “Telecinco” o diàriament mires el canal “AXN” o “FOX” del canal plus per mirar sèries com C.S.I, Bones, Dexter, Caso abierto o Sin rastro?
Sèries que tracten d’assassinats i desaparicions que s’acaben resolen, o en els casos més inquietants que te’ls deixen a mitges amb aquell “continuará” i no veus mai el capítol que continua, però segueixes sabent que el nostre gran policia, acompanyat d’uns grans forenses, doctors i testimonis serà capaç de trobar el culpable i fer justícia. Són sèries que t’enganxen els primers minuts i fins que no s’acaben no pots anar a dormir, a vegades amb neguit per por de si tens a l’assassí sota el llit. Tot i així acabes adormin-te, pensant que tot és televisiu i no pot passar en la realitat, són fets exagerats per generar audiència.
Però, i si realment no és així? Que en sabem alguna cosa d’assassins d’aquí a prop? La nostra ignorància fa que no n’hi hagi? La realitat és tan bèstia?
Diari d’un forense de Clàudia Pujol, és un llibre compost per deu casos EMPORDANESOS, reals i impactants, resolts per un metge forense i pediatre d’aquí Figueres, Narcís Bardalet. Així doncs, si creus que totes les sèries són extremadament exagerades, amb aquest llibre curtet, entretingut, extremadament fàcil de llegir, sorprenent i inquietant, te n’adonaràs de que hi ha assassins no tan imaginaris que actuen al nostre voltant, potser te n’has creuat pel carrer o potser algunes d’aquestes víctimes i ni tan sol te n’has adonat.Aquest llibre, l’he llegit fa molt poc perquè me’l va regalar el meu pare, li va semblar que em podia fer gràcia llegir un llibre sobre els assassinats que ha resol Bardalet, el metge que em visitava quan era petita i ara visita al meu germà. I així va ser com vaig imaginar-me una segona vida del que havia estat el meu pediatre i vaig descobrir algun dels casos més C.S.I. empordanesos.
Clàudia Pujol en el llibre, ens ha canviat el veritable nom de les víctimes i assassins per tal de no identificar-los, tot i així, mentre llegia li explicava algun cas al meu pare i se’n recordava d‘algun d’ells o sigui, encara em reforçava més la certesa dels episodis. Com diu Bardalet en el llibre, són deu casos que realment li han impactat , resolts amb intuïció, observació i psicologia, això és el que fa que realment t’impressionin.
Espero que us hagi semblat interessant,
Ari*

WLADYSLAW SZPILMAN, El pianista del gueto de Varsòvia



Bona nit a tothom,


Encara que hàgim vist la pel·lícula els de 1r Bat A, el llibre sempre es més exacte, es a dir t'explica més coses. I a més et va dient l'hora que és en cada moment i en la pel·licula no t'ho diu.


M'ha costat escollir el llibre, ja que no m'agrada llegir i sempre que faig l'esforç de començar un llibre mai l'acabo.





SZPILMAN, Wladyslaw, El pianista

Editorial: Empúries

Títol original polonès: Pianista

Traducció: Josep Marco i Jerzy Slawomirski




ARGUMENT
El músic jueu-polonès Szpilman treballa a la ràdio de Varsòvia com a pianista, veu com tot el seu món s'esfondra amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial i la invasió a Polònia.


L'estació de ràdio on estava treballant es bombardejada, doncs Szpilman arriba a a casa seva per assabentar-se que Gran Bretanya li havia declarat la guerra a Alemanya.


Les condicions de vida per als jueus a Polònia s’anaven deteriorant: un límit en la quantitat de diners per les famílies, duen obligatoriament unes cintes als braços per identificar-los, i el 1941, són col·locats en el Gueto de Varsòvia. Allà pateixen fam i humiliacions dels Nazis, també tenen por a morir i pateixen constantment tortures.


La majoria dels jueus són reunits i duts a camps de concentració. Però Szpilman és salvat per un amic de la família. La resta de la seva familia no és salva i, separat dels seus familiars, sobreviu en el gueto com esclau obrer d'unitats de reconstrucció alemanyes i fora confiant en l’ajuda de persones que no eren jueves.


Amagat presencia molts dels horrors comesos pels nazis i l’aixecament dels jueus del Gueto de 1943. Passa un any i es torna a provocar un altre aixecament que dona fallida un altre cop, i Varsòvia queda quasi desocupada i Szpilman està a punt de morir de malalties o de desnutrició.


Buscant menjar aconsegueix trobar una llauna que no pot obrir, i mentre ho està intentant, un oficial alemany el veu, i quan sap que és pianista li fa tocar una cançó. Doncs aquest es complau i el porta a menjar. Setmanes després els alemanys són forçats a marxar de Varsòvia, però l’oficial li dóna una jaqueta i li promet d’escoltar-lo a la ràdio. Aquesta jaqueta casi el mata ja que les tropes soviètiques el confonen amb un alemany i el disparen fins que veuen que no ho és, tan sols la porta perquè té fred. Quan s’allibera un camp de concentració proper, capturen a l’oficial i aquest demana a un presoner que contacti amb Szpilman, però quan aquest aconsegueix arribar els presoners alemanys ja no hi són, s’han traslladat.


Szpilman torna a tocar a la ràdio de Varsòvia .Interpreta de manera triomfal la mateixa peça que va salvar-li la vida amb aquell oficial alemany.








Aquí us deixo alguns links sobre l'autor i l'oficial alemany.








Wladyslaw Szpilman:









El quadern de Noah, Nicholas Sparks



“[…] L’Allie pensava: en Noah, en ella mateixa, en una pila de coses. Per un instant, s’hauria estimat més no estar compromesa, però de seguida es va maleir per pensar una cosa semblant. No era en Noah qui estimava: ella estimava el que en un temps havien estat. De més a més era normal aquell sentiment. El seu primer amor de veritat, l’únic home amb el qual havia estat..., com podia esperar d’oblidar-lo?

Amb tot, era normal aquella punyida que sentia al seu interior cada vegada que ell se li acostava? Era normal confessar coses que mai no hauria pogut explicar a ningú? Era normal haver anat fins allà tres setmanes abans del casament?[...]”


Sobre el llibre:

Llegir, realment no ha sigut mai el meu fort, però em van dir que aquest llibre m’agradaria. De fet, aquella persona no s’equivocava, aquest és un llibre molt tendre i a la vegada dolorós, sobre un amor perdurable.

Aquesta novel·la, tracta d’una història d’amor ambientada a la segona postguerra, Noah i Allie, desprès de tants anys sense veure’s, Allie, que està a punt de casar-se, decideix anar a veure en Noah. El seu amor interromput en aquell estiu encara perdura en el fons dels seus cors, els seus sentiments, aquell primer amor adolescent... Però aquesta història va més enllà, l’autor ens l’explica amb una sensibilitat i una tendresa única.
Un relat commovedor sobre l’amor en el seu estat més pur.

Sobre l'autor:



És va graduar a la Universitat de Notre Dame i va treballar en diversos oficis abans de dedicar-se a escriure. El seu èxit va arribar amb la seva primera novel·la, El cuadern de Noah, inspirada en la història real del avis de la seva esposa. Entre d’altres llibres que ha publicat els més destacats són: Un camí memorable i El missatge en una ampolla.


Links:

La seva pàgina web oficial (està en anglès)

Aquí trobareu més informació:

Espero que us animeu a llegir-lo!

Fins demà!


Marina Oliva

14 d’abril del 2008

La nit de l'oracle, Paul Auster

Bona nit gent,

Aquí teniu el llibre que avui us presentaré i les seves dades:




AUSTER, Paul, La nit de l'oracle.
Barcelona: Butxaca 62.










Doncs es tracta d'un llibre ni llarg ni curt (251 pàgines) que no és difícil de llegir, almenys per mi, i considereu-me un no-lector (els que em coneixen ja ho saben), perquè pocs llibres m'he llegit (la majoria obligatoris) i aquest llibre me l'he llegit només per el simple fet d'haver de penjar-lo en el bloc, sincerament, és més, fa una estona he acabat de llegir-me'l.


No us diré la típica frase: "Ha sigut llegir la primera pàgina i no parar fins acabar" Perquè la veritat és que NO. He començat desmotivat "Pff, vaia pal ara haver-me de llegir aquest llibre!" Fins a la meitat, que li he anat pillant el "gustillu": "Aviam què diu a la següent pàgina..." i anava seguint ja que m'anava agradant. I això que és un llibre simple que tracta sobre la vida d'un home, Sidney Orr, que és escriptor, està casat, un dia cau d'unes escales del metro i l'ingressen a l'hospital ja que està molt greu, més aviat a les portes de la mort. Però Sid (abreujatura de Sidney, el protagonista) sorpren els metges recuperant-se. Es compra una llibreta blava la qual el fascina i comença a escriure-hi (fet extrany). Va passant el temps mentres van succeïnt fets que no us explicaré, perquè per això, "copiar y pegar" de l'argument del llibre que hi ha darrera o a pàgines d'internet, que crec que si us crida l'atenció ja us hi interessareu vosaltres. I sobretot els fets del final són força bons, almenys a mi m'han agradat.


La nit de l'oracle ha sigut una lectura simple i força ràpida per vosaltres (no per mi ja que jo sóc molt lent llegint). No és d'aquelles lectures que et quedaran per tota la vida, una lectura destacant entre moltes, allò que dius: "Pfuaaa, quina béstia de llibre!", NO! Lectura (repito) simple, ràpida, per matar temps lliure i pim pam.


Quan vaig anar a la llibreria (concretament a Abacus) per comprar algún llibre, no el vaig triar per res d'especial, sinó perquè era econòmic i curt, així de clar. I mira que jo poensava que la lectura traduïda no valia per res, però no eh? Feu-me cas si en teniu algun dubte, o almenys els de Paul Auster, concretament aquest, sí que val la pena.
Em vaig passar un temps sense tocar-lo, fins que vaig veure que arribava l'avui i em tocaria bloc. I a correcuita me l'he llegit.


Voleu informació sobre l'autor? Eh que no? Perquè sé que si us poso aquí un paràgraf de 15 línies, descaradament copiat i enganxat no us el llegireu (com jo faig a totes les entrades), per tant, no ho faré.



Pau, amor i salut.

Fins demà.


Eric Santos



QUIM MONZÓ, Mil cretins

LA SANG DEL MES QUE VE
.
Durant el regnat del bon rei Herodes viu a l'aspre poble de Nazaret una dona anomenada Maria, casada amb un fuster afable, en Josep.
Un matí magnific de primavera, l'arcàngel Gabriel visita la dona i li diu "Déu t'ha concedit la seva gràcia, Maria; el senor és amb tu".
Les paraules de l'alat l'atorrollen. ¿Per què saluda amb tant de protocol? L'arcàngel parla: "Déu ha decidit que tindràs un fill; li diràs Jesús".
[...]


Un llibre fantàstic, entretingut, curiós, fet a mida, sense por de perdre el fil de l'argument perquè són contes.

Contes que els pots anar llegint tranquilament, sense pressa, un dia un i un altre dia un altre, per passar una bona estona amb la lectura.

Contes senzills,amb un vocabulari simple, sense gaires hornaments, a l'estil de Monzó, però alhora enginyosos, gairabé sempre amb un final inesperat, que sobte, que et descoloca.
Contes que tracten sobre temes diferents: de geriàtrics, de parelles, de gent que mira per la finestra i que explica tot el que veu, d'escriptors...
[...]
A la Maria li costa d'entendre què vol dir i per això l'arcàngel li repeteix: "Cap por, Maria. Déu t'ha concedit la gràcia d'un fill; li diràs Jesús".

Però la Maria s'hi nega en rodó. "¿Com que no?", es desconcerta l'arcàngel. La Maria no es fa enrere: "Ni parlar-ne. No hi estic d'acord. No tindré aquest fill.

Fi del conte.

Sorprenent, enginyós, natural, senzill, un dels millors escriptors en llengua catalana, i un dels més coneguts...

Amb aquests adjectius i amb molts d'altres podriem descriure a Quim Monzó, un home amb infinites idees per escriure contes i altres relats. (N'és un exemple el conte que he posat en aquesta entrada).

Aquí us deixo la biografia de Quim Monzó: http://www.monzo.info/catc.htm


Els motius principals pels quals he escollit aquest llibre, són que és un llibre curt (174 pàgines), amb relats breus, que van de tan sols una pàgina fins a relats d'aproximadament unes divuit o vint pàgines, el preu no és gaire exagerat i, perquè és de Quim Monzó, ja que m'agrada la seva manera d'escriure.
Algú pot dir que els seus llibres no valen res, que no es pot fer un llibre només amb petits contes, sense cap argument de principi a fi del llibre, etc, però els hi diria, com diu la Juher, que no vagin amb prejudicis, perquè quan has llegit dos o tres contes de Quim Monzó, te n'adones, que és un llibre diferent als altres, que té la seva pròpia estructura, diferent a la de la majoria de llibres, però que t'enganxa i que t'acaba agradant, i que no saps ben bé perquè és. No saps si són els arguments del conte, la manera en què són escrits... però el cas, és que t'enganxa. A més, sempre va bé conèixer una manera diferent d'escriure, i Monzó, n'és un exemple.
.
A més, per ser tan bon escriptor i ser tan reconegut, el van convidar a la fira del llibre de Frankfurt per a que la inaugurés, ja que la cultura catalana n'era la convidada d'honor.
.
Aquí us deixo el video amb el discurs d'inauguració!
.
.
Vinga, adeu, i espero que us hagi agradat!
.
Marc Soler

Les Noies de Filferro, Jordi Serra i Fabra

“[...]Ella es va acostar a la riba. Una lleu ona, mansa, es va aproximar a ella. No es van tocar. L'aigua va arribar al límit del seu periple, va retrocedir i va tornar a prendre impuls per a una nova ona. Ella se la quedà mirant, mentre els seus peus descalços s'enfonsaven poc a poc en la sorra humida. Jo, que no m'havia descalçat, estava un parell de passos per darrere.

-Molta gent somia amb retirar-se en un lloc com aquest- vaig sentir que deia.
-Però als setanta o seixanta anys.
-N’estàs segur?
Va girar el cap exhibint aquell somriure que tant em torbava.
-Deus pensar que estic boja, o que sóc una covarda, veritat?
-No-vaig dir sincerament-. I més desprès de conèixer tota la història. O almenys creure que la conec -la vaig contemplar un segon, banyada per la lluna, saben que mai oblidaria aquella imatge, i vaig dir-: Puc preguntar-te una cosa? [...]”






Això va ser el meu primer contacte amb “Les Noies de Filferro”; una novel·la actual, intrigant i amb una capacitat de persuadir increïblement increïble.
Inconscientment, com que em van sorprendre molt els diferents fragments del llibre, vaig prosseguir a una segona ullada llegint la contraportada, que deia així: Jon Boix té vint-i- cinc anys i és periodista. El seu nou reportatge tracta d’aclarir el misteri d’una de les més famoses top models de la història, desapareguda fa deu anys”.


Seguidament, una de les principals culpables del meu plaer envers aquest llibre, “la profe”, va començar a explicar-nos tots i cada un dels detalls de l’argument de la novel·la. És cert que de la manera que ens la va pintar, podia semblar un tant distant ja que teòricament constava (i consta) d’una flamant i complicada investigació que havia de dur a terme un prestigiós periodista de Barcelona, sobre una jove i atractiva model que estava desapareguda des de feia deu anys per causes desconegudes. Però, a mesura que anava desenvolupant la seva explicació ens vam assabentar que aquesta adorada model formava un grup amb dues altres models, Cyrille i Jess.
Les tres juntes eren les deesses de les passarel·les, eren idolatrades i seguides per tot aquell qui les veia pel carrer. Desgraciadament tot va acabar malament. Cyrille es va suïcidar en saber que patia de sida i Jess va morir a causa de les drogues. Vania, la protagonista desapareguda, poc temps desprès dels fatals successos va desaparèixer sense deixar rastre.




Els alumnes cada vegada estàvem més encuriosits i patíem d’unes ganes brutals de saber més sobre el desenllaç d’aquella història basada en fets reals.

Sincerament vaig gaudir plenament de la lectura, així que ara us animo a que us imposeu davant Serra i Fabra i llegiu una de les seves millors obres.


http://www.sierraifabra.com/ Per a més informació sobre l’autor i les seves obres, aquí teniu la seva web oficial.
mariona

8 d’abril del 2008

ELS MARS DEL SUD, Manuel Vázquez Montalbán



Què llegeixes?
− Els mars del sud.
− Tu llegint en català, mama?
− Sí, perquè no?
− De que tracta?
− D'un detectiu i...




Doncs tot va començar així, amb un diàleg amb la meva mare. Feia dies que arrossegava un llibre, però no li vaig donar gaire importància. Ella sol llegir força. Un dia li vaig preguntar, i la curiositat va augmentar. Em va interessar aquell llibre, i pensava que allò em podia servir per acostar-me a aquella dona que sempre m'estava insistint en què llegís alguna cosa.


ELS MARS DEL SUD, UN DETECTIU I...

Els mars del sud, és la novel·la més popular de tota la sèrie Carvalho. El detectiu investiga el cas Stuart Pedrell, un important home de negocis que apareix mort a ganivetades en un barri suburdial barceloní quan tothom creia que era de viatge a la Polinèsia.
Per esbrinar el que va fer durant aquell any Stuart Pedrell, el detectiu comença per conèixer la peculiar personalitat de la víctima (les aficions intel·lectuals, l'obsessió per seguir els passos de Gauguin i anar-se'n als mars del Sud, un SÍMBOL DE PLENITUD VITAL SOMIADA).
Així, des de l'alta societat a l'inframón dels suburdis, la novel·la traça un intens quadre de personatges i ambients que reflecteixen els conflictes personals i col.lectius del nosrtre país en el moment de la Transició.


UN DETECTIU I...

És un llibre de detectius, de misteris i d'assessinats. D'aquells que val més no esmentar ni una paraula del final.
Però, no és el típic llibre de polícies on atrapen al lladre i aquí acaba l'emoció. El llibre té alguna coseta més. Us aseguro que llegireu un fragment de la primera pàgina i tindreu ganes de llegir-ne una mica més. Aquí teniu el fragment de la primera pàgina:

Fotem el camp.

―Jo no em canso de moure l'esquelet.

Anem a moure'l d'una altra manera.

La Loli va amuntegar les galtes per somriure i va bufar cap amunt bellugant el serrell a l'estil d'Olivia Newton-John.

―Estàs calent.

―Avui toca, noia.

[...]

Tornero, au, vinga. La teva germana i jo fotem el camp.

―Malparit.M'has tallat.

La Pecas ja havia amagat la llengua escorxada i mirava de fer-la servir per queixar-se de la intromissió del Bocanegre.

Sembla diferent, oi?

Ho és! És diferent. Us el recomano.

Haig de dir, que el que em va agradar del llibre és la portada. En aquest cas em va seduïr l'aparença. Em donava tranquil·litat, calor, pau, i molta sed de lectura!

Per acabar, passo uns links sobre l'autor i us desitjo una gran recta final. Ànims!


Espero que us hagi agradat. Un petò.
__almudena*




7 d’abril del 2008

El aullido del gato, R.L STINE



"El gato se abalanzó sobre mí con las uñas fuera. Vi sus brillantes ojos. Sus afilados dientes blancos. Al saltar de la caja, abrió la boca y emitió un bufido furioso. No tuve tiempo a reaccionar, se me cayó el ataúd de las manos y el gato me clavó las uñas en los hombros. Oí los gritos de Ryan. Levanté las manos para apartar el gato, pero su cuerpo caliente y peludo me cubría toda la cara mientras que las patas delanteras me atenazaban el cuello. <>, pensé..."

Primer de tot vull demanar perdó a totes les persones que facin ús d'aquest bloc i en especial a la Cristina, ja que m'he saltat les normes i he posat un llibre en castellà.


Podria definir aquest llibre com el que més m'ha marcat durant la infància i del qual conservo un record molt preciós d'una tarda estirat al sofà, desconnectat totalment de tot el món i concentrat en la lectura. Tenia 10 anys quan, per Sant Jordi, em van regalar aquest llibre. En un principi, el vaig deixar a la lleixa junt amb els altres llibres per llegir que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Un dia, no ho recordo concretament, el vaig agafar i el vaig començar a llegir. Mentre el llegia suposu que sentia allò que la Cristina anomena el plaer de llegir, que mai havia trobat en cap altre llibre.

A simple vista es veu que no sóc un noi de llegir, no he sabut trobar el que els altres en la lectura, i en el fons em sap greu, però que hi vols fer... Però aquest llibre ha sigut diferent, no puc saber el perquè, però en el seu moment em va fascinar.


El llibre tracta d'un noi que per accident mata un gat, i que a partir d'aquell moment li comencen a passar una sèrie de desgràcies relacionades amb gats i que el portaran a viure escenes de real suspens (tenia 10 anys).

M'he l'he llegit uns 5 cops i, actualment, no us el recomano, ja que és literatura de terror infantil, però sí si teniu algun nen o nena i li voleu regalar alguna cosa.



Finalment un petó per tothom i avera si animem aquest bloc comentat!!

Muaaaaaaaa


ARGI

El cervell eròtic, Adolf Tobeña






I perquè no un altre estil de llibre?




Potser més d'una persona no s'atrebeix a publicar-ho o simplement no hi ha pensat en fer-ho i crec que ara és un bon moment.

Avui em toca a mi publicar llibre i ho faig amb aquest perquè m'encanta. Quins són els nostres pensaments? Què en pensa la nostra ment d'aquest tema? Crec que és un tema força interesant per a la nostra edat, ja que normalment és quan es comença a mantenir relacions i el sexe per suposat influeix. Quan me'l van ensenyar pensava.. bah això no m'ho llegire pas, si només diuen tonteries, però va ser començar la primera pàgina i no parar de llegir fins acabar-lo.

La veritat, ara veig que va valdre la pena, ja que no solc llegir llibres a part dels de l'institut, s'ha de dir que aquest em va impresionar moltissim i em va agradar molt.




RESUM:

Són rutes sexuals i sentimentals amoroses desde fa uns deu anys, quan va aparèixer la primera versió d'aquest llibre. Aquells indicis s’han esdevingut ara un temps ferm que permet endinsar-nos en les rutes neurals i els engranatges hormonals que canvien les subtileses dels atractius, els delers i els desficis de les interaccions eròtiques. El coneixement d'aquests ressorts ajuda a explicar la potència, el goig i els maldecaps que generen les urgències de l'entrecuix i les dependències sentimentals. En una incursió festiva i rigorosa alhora, Adolf Tobeña arrodoneix un itinerari gormand per la neurobiologia del sexe i els amors. Els enamoraments, la seducció, la gelosia, les fractures sentimentals, els desamors, la farmacologia dels sentiments, els usos sexuals i les fórmules amoroses en les societats obertes i multicablejades, tot això té una mirada empírica al sexe i a les necessitats d'afiliació com assemblatges crucials de les societats humanes.






AUTOR:

Adolf Tobeña (Graus, Huesca, 1950) és catedràtic de Psicologia Mèdica y Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, on dirigeix el departament de Psiquiatria i Medicina Legal. És autor de més de 150 treballs d’investigació en neurociència i ha estat professor visitant a les universitats de Londres, Venècia, Groningen I Tel Aviv.Ha dirigit programes de debat científic a Catalunya Ràdio i Ona Catalana, a més de col·laborar assíduament en premsa escrita. Premi de Europa d’assaig científic 2004 (Universitat de València), Premi Ciutat de Barcelona de ciència 1992; Premi Avui de Periodisme 1991.Ha publicat els llibres Sintonies neurals (2000), Anatomia de la Agressivitat Humana (2001), Sorbets de ciència (2003), Màrtirs mortífers; biologia de l’altruisme letal (2004) y El cervell eròtic (2004).


Finalment, dir que espero que us entrin ganes de llegir-lo, igual que em va passar a mi perquè sincerament gaudireu molt i us ho passareu molt bé, ja que tracta d'un tema que generalment sol agradar a la gent d'avui en dia i res mes, espero que us agradi molt igual que em va agradar a mi.

Un petò a tothom i espero que comenteu i doneu mes vidilla al blog! ;p

1 d’abril del 2008

Un petit inconvenient, Mark Haddon

Doncs sí, avuí m'ha tocat penjar un llibre al bloc. M'ha costat decidir-me, però al final n'he trobat un que us pot agradar i el bo d'ell és que és relativament nou. Aquest llibre me'l va regalar la meva cosina gran per reis i em va dir "llegeix-te'l és molt bo" i, sincerament, estic d'acord amb ella ja que a mi em costa molt llegir-me un llibre i aquest me'l vaig llegir em menys d'una setmana, així que espero que us animeu!


Resum del llibre

El protagonista d'aquesta novel·la és en George de 57 anys. Ell s'està adaptant a una nova situació, a la vida d'un recent jubilat. Està casat amb la Jean i juntament tenen dos fills: la Katie i en Jamie.
La Katie anuncia que es casa amb el seu xicot, en Ray, cosa que a la família no li fa molta gràcia ja que no els agrada molt aquest noi.A la Katie sempre li costa de decidir si l'estima de debò o simplement és perquè li agrada la forma que tracta al seu fill Jacob.
Jean està fins el cap dels preparatius del casament de la seva filla i arran del casament elles dos no paren de discutir. Tot això a la Jean li ocupa molt de temps i no pot veure's amb el seu amant (un antic company d'en George).
En Jamie convida al casament de la seva germana el seu xicot, en Tony i la seva vida ordenada i tranquil·la se'n va en ordis. En mig de tant cacau a la vida d'en George, ell descobreix que té una lesió al maluc i s'obsessiona molt

Una mica sobre el autor


Va néixer el 1962 a Northampton (Anglaterra). Estudià literatura anglesa a la Universitat Merton d'Oxford i va acabar els estudis a la Universitat d'Edimburg. Va treballar durant un temps amb persones amb deficiències físiques i mentals, fet que el va ajudar amb la seva primera novel·la "El curiós incident del gos a mitjanit" (2004), que va ser guardonada amb el premi Whitbread i el Commonwealth.Abans d'això havia escrit i il·lustrant llibres infantils com la sèrie dedicada al "agent Z", a més de participar en la creació de guions per a sèries i pel·lícules de televisió.També dona classes de literatura creativa en la Universitat d'Oxford i en la Fundació Arvon, i es dedica a la pintura abstracta.Està casat amb Sos Eltis, professora d'anglès en el Brasenose College d'Oxford. La seva última novel·la és "Un petit inconvenient" (2007).



Espero que a tots us hagí agradat el llibre i que us animeu a llegir-lo.