Yume, de J.N. Santaeulàlia

Me’l vaig comprar per Sant Jordi. Aquella tarda la rambla semblava una llauna de sardines. No sé com, després d’unes quantes empentes, puntades de peu, estirades als cabells i tota la pesca, vaig poder arribar a una paradeta i respirar. Amb els quatre duros que tenia estalviats, estava disposada a comprar un llibre per al meu pare i així compensar-li la rosa que m’havia trobat damunt el llit en despertar-me. De sobte, però, el vaig veure; vaig agafar-lo per fullejar-lo un mica i vaig sentir una veu a darrere que deia «bona elecció». Vaig girar-me i vaig veure una noia que també comprava un llibre i que no va adonar-se que l’havia sentit. Suposo que pensava, inconscientment, en veu alta.
Vaig obrir el llibre per la primera pàgina i vaig llegir les primeres ratlles:

«Les flames que el devoraven no eren, aquest cop, gens metafòriques: del meu amic Jan, en pocs minuts, només en quedaria un grapat de cendra.»

Decidit: em quedava amb el llibre i també amb la butxaca buida. Em va fer una mica de mal, això de la butxaca. No sabia que la sensació amb què em quedaria al final, un cop llegit, no podia comparar-se amb aquells quatre duros que ara ja no tenia.



Akikos, Hikaris, eriçons amb punxes, optimistes infantiloides, sarcasme, Barcelona, Tòquio, històries entre nipones i gaijins i sobretot passió, molta passió.


Yume és l’últim llibre de J. N. Santaeulàlia i es va publicar el novembre de l’any passat.

Com diu la contraportada: Yume és la història d’un home destruït pels somnis narrada per un amic que és al·lèrgic a qualsevol forma de fantasia.«Es una historia de amargura: la de los sueños que acaban con la autodestrucción personal».«Segons ha explicat l'autor, els personatges masculins presenten un instint d'autodestrucció, que fa que ensorrin tot allò que els dóna la felicitat, però les seves experiències també es barregen amb tocs humorístics» (aquests tocs humorístics corren a càrrec, en molt bona part, del peculiar sarcasme del narrador).
*Si voleu llegir-ne la sinopsis: http://www.rba.es/libros/yume_josep-navarro-santaeulalia_libro-OMAG988-es.html


La història s’esdevé en dos llocs molt diferents: Barcelona i Tòquio. Es dóna un contrast brutal entre la forma de vida de dos llocs separats per 13 hores d’avió. Trobem cultura, formes de vida i alguna cosa de gastronomia. A més d’això, l’autor ens endinsa en un món apassionant: el dels haikus, poesia japonesa simbolista (molt diferent a la que es fa per aquí) de l’estil:

Xiprers amunt,
la pols s’enfila, lenta,
cap a la llum.

(i res més. Suggestió total)


Sobre l’autor res (ni tan sols un enllaç perquè pugueu llegir-ne la biografia, no us espanteu):
J. N. Santaeulàlia és aquell “col·lega” o “conegut” de la Cristina. Un dels dies de “Els meus lllibres” del primer trimestre ens n’havia recomanat un llibre: Ulls d’aigua.

Només dir que l’home ja té la seva experiència (és de l’any 55) i que és molt proper a nosaltres: de Banyoles.
Actualment és profe d’institut i, exactament igual que en Jan, el protagonista de la seva obra, Santaeulàlia és un apassionat del Japó, és traductor del japonès i, de fet, ha fet traduccions d’algun recull de haikus (a l’igual, també, que en Jan). Buscant coses sobre l’autor he trobat un notícia on es veu que reconeix que «aquest personatge és, en part, una paròdia d'ell i afirma que 'sempre és bo riure's d'un mateix'».



Us deixo els enllaços d’algunes notícies que he trobat per Internet:
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-26-11-2007/abc/Catalunya/j-n-santaeul%C3%A0lia-la-amistad-entre-hombres-es-un-asunto-complicado_1641423530037.html
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2884_9_232642__Cultura-Santaeullia-publica-novella-Japo-context
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2945_9_243765__Cultura-Antoni-Puigverd-proposa-viatjar-Japo-llegint-Yume-Santaeullia




Per cert: Cal dir que és el primer llibre on he pogut associar la portada amb el contingut. L’ombra de la finestra representa en Jan al seu pis de l’Skycourt 5, a Tòquio: «en aquella posició, em recordava quan, enamorat de la Laura, es passava hores davant la finestra del pis de Sant Andreu, amb els ulls a les vies i el cap a la lluna»


Res més. Espero que ho hagi aconseguit i que us hi animeu. De veritat: la sensació amb què et quedes (o amb què m’he quedat jo) al final val molt la pena. Molt.






Judit Serrat