Marina, Carlos Ruíz Zafón

La veritat és que m’he quedat de pedra al veure l’entrada d’en Kevin. Per què? Només una resposta: des del primer moment en què la Cristina ens va presentar la seva idea, jo només tenia un llibre al cap i és aquest: Marina, de Carlos Ruiz Zafón.
El primer cop que vaig veure aquest llibre va ser a les lleixes de l’habitació de la meva germana, ja que els meus pares li van regalar, més que res perquè la meva germana es diu Marina, com el llibre. Ella no l’ha llegit encara, no li agrada gaire llegir.
Així que el vaig trobar me’l vaig endur cap a la meva habitació. El vaig començar a llegir i no vaig parar fins que el vaig acabar. És el llibre que més m’ha enganxat, fins i tot més que l’Ombra del Vent.




Una de les coses que em va dur a llegir-lo va ser la foto de la portada, la vaig trobar fantàstica, tot i que diuen que no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada... I l'altre motiu és la frase de la portada (almenys de la edició que tinc jo) que diu: "Tots tenim un secret tancat amb clau a l'àtic de l'ànima". I sens dubte, aquesta frase em va enamorar.


L'argument del llibre és el següent:
Òscar Drai recorda aquell moment de l’any 80, quan ell era encara un adolescent que vivia en un internat, quan va desaparèixer per uns dies, deixant-se perdre pels carrers de Barcelona. I sense voler-ho va conèixer Marina i el seu pare, i es va veure involucrat en una historia terrorífica.
És una història d’amor, combinada amb moments de terror i misteri i amb un final commovedor.
És un libre que tracta diferents temes i t'enganxa des de la primera pàgina. A més, té un final inesperat. Això si, es fa curt.

La majoria de gent arriba a la resta de les novel·les de Ruiz Zafón a partir de l’Ombra del Vent, ja que és la seva obra més coneguda i premiada. L’autor segueix el mateix esquema que en la seva obra més coneguda: el protagonista es veu involucrat en un misteri que necessita resoldre i va parlant amb diferents testimonis o involucrats en l’assumpte, que li expliquen una part del seu passat. I és que podríem dir que Marina és com l’esbós de l’Ombra del Vent.

De l'autor he de dir que va néixer a Barcelona el 1964 i va treballar com a compositor i també en el món de la publicitat. Ha escrit altres novel·les (totes s'assemblen bastant) que han estat traduïdes a diversos idiomes. L'any 1993 es va instal·lar a Los Àngeles i actualment encara hi viu amb la seva dona. Personalment, m'agrada molt la seva manera d'escriure, especialment en aquest llibre, ja que t'atrapa d'una manera única i inexplicable.

Us deixo amb el principi del llibre, a veure si us agrada i us animeu a llegir-lo:

“La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai no ha ocorregut. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
El maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Durant set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot, la policia es van llençar a la recerca d’aquell fugitiu a qui alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d’amnèsia.
Una setmana més tard, un policia vestit de paisà va reconèixer aquell noiet; la descripció encaixava. El sospitós vagava per l’estació de França com una ànima perduda en una catedral forjada de ferro i boira. L’agent se’m va acostar amb aire de novel·la negra. Em va preguntar si el meu nom era Òscar Drai i si era jo el noi que s’havia esfumat de l’internat on estudiava sense deixar ni rastre. Vaig assentir sense obrir la boca. Recordo el reflex de la volta de l’estació sobre els vidres de les seves ulleres."