AVORRIMENT

Esteu avorrits, mig morts, acollonits, enfeinats...? Per què esteu deixant morir el bloc? On són els vostres comentaris? I l'originalitat a l'hora de fer entrades????


Us passo un vídeo que m'ha fet molta gràcia. M'hi sento tan identificada... Alguns em recordareu a la primera o segona classe de poesia, fent el pallasso a classe, cantant cançons (infantils, David Bisbal o Paulina Rubio...). Ara sabreu què vull dir.





Apa, salut i força al canut, que diuen!

Un jove interessant

Hola gent!

Avui em toca a mi. En fi que millor que anem per feina i comencem a presentar el llibre que crec que us pot agradar, i que, llògicament m’ha agradat molt a mi. El meu llibre és el de “Eragon” però té trampa perquè no només és un llibre si no que és una saga anomenada “El Llegat”, ja que hi ha la continuació d’aquest amb tres llibres més. D’aquests tres llibres només n’ha sortit un més titulat “Eldest”, però ja se sap que el tercer es titularà “Brisingr”. Eragon és una saga protagonitzada per un noi de quinze anys que troba un ou de drac i automàticament després de que el drac hagi nascut es converteix en genet de drac i en el salvador del regne on viu. És l’únic que pot fer fora del poder el malvat rei Galbatorix.

Després de fer una introducció sobre la saga parlaré de l’autor que és molt jove però jo crec que amb un futur prodigiós i ple d’èxits bàsicament perquè als dinou anys es va convertir en best seller als Estats Units. Ostres que encara no he dit qui era! Doncs el jove autor del meu llibre preferit és Christopher Paolini.

A continuació us deixo la web on podeu informar-vos de tot el que us interessi sobre la saga o l’autor i totes les noticies sobre Eragon i “El Llegat”:

-http://www.eragons.com/

Eragon es va agenollar sobre un jaç de jonc trepitjat i examinà el rastre amb ull expert. Les petjades li digueren que el cérvol havia estat al prat feia només mitja hora. Aviat se n’anirien a dormir. El seu objectiu, una petita daina amb una accentuada coixesa a la pota esquerra del davant, es trobava encara amb el ramat. Estava sorprès que hagués arribat tan lluny sense que l’hagués atrapat un llop o un ós.

Així és com comença el primer capítol del llibre.

Gent espero que us agradi!

Fins demà!

Aleix]

Sabine Dardenne

L'altre dia, pensant sobre quin llibre podia posar al blog em va venir al cap aquest:
Tenia dotze anys, vaig agafar la bici i me'n vaig anar cap a l'escola...
La majoria dels llibres que han passat per aquí són històries que per dir-ho d'alguna manera no tenen cara, el que us presento jo aquesta setmana està basat en fets reals, hi ha pàgines que aconseguixen posar-te les mans a la boca i mossegar-te les ungles.
Tracta sobre una nena que agafa la bicicleta, com cada matí, per anar a l'escola però la rapta un home, Marc Dutroux, assassí i violador -anteriorment havia matat ja a 4 nenes més-. Sabine ens explica els trastorns que va sofrir durant 80 dies.
Un cop va arribar a casa, va mantenir tota la història en silenci fins quan, 8 anys més tard, va escriure aquest llibre. Nose, no sóc pas una persona que admiri a la gent sense conèixer-la, però aquesta dona, després de saber totes les penúries que ha passat crec que es mereix un lloc en la web.
No m'extendré gaire, només dir que posaré la portada del llibre en anglès -trobo la portada més maca que no pas en català-, les dades del llibre i per últim un parell de paràgrafs del llibre.


Les meves dades estan en castellà:
Yo tenía doce años, cogí mi bici y me fui al colegio...
Sabine Dardenne
mr Ahora
Primera edición.


Obres el llibre y et sorprens amb un:
Para todas las víctimas
(En llegir això, personalment, ja em va posar la pell de gallina)

[...]Ya ni me reconocía en el espejo de ese cuarto de baño inmundo. Los ojos rojos, el pelo sucio y estropajoso, y esos surcos que las lágrimas dejaban en mis mejillas a causa del polvo.
Entre otros pasatiempos, se le ocurrió cortarme el flequillo que me caía sobre la frente, y el resultado fue horroroso. Dibujé mi cabeza redonda como la luna, porque parecía un payaso con ese flequillo tan corto. En un dibujo representé el ideal: pelo cortado por papá o mamá.
En el otro, el desastre: pelo cortado por él[...]


Les parts més esgarrifoses no les posaré, les deixo com a sorpresa per si algú el llegeix.
Res més a dir, un petó.

Paula

La vida a la porta de la nevera, Alice Kuipers

Alice Kuipers és l’autora d’aquesta novel·la tan poc coneguda, La vida a la porta de la nevera. Va néixer a Londres el 1979. Va estudiar a Manchester i l’any 2003 se'n va anar a viure a Saskatoon, al Canadà. També és l’autora de nombrosos relats curts que són publicats a revistes literàries o llegits a la radio. Aquest és el seu primer llibre i val a dir que no ha quedat pas del tot a l’ombra, ja que ha estat publicat a 16 països.

·Sobre el llibre

Té 229 pàgines, consta de sis capítols i l’originalitat amb la que està escrit és una de les coses que fa que m’agradi. El llibre és tot un seguit de notes, o post-it's, que es deixen a la porta de la nevera de casa una mare i una filla i en les quals s’hi descriu des dels problemes més quotidians fins a sentiments i problemes íntims. Claire, la filla, és una adolescent de 15 anys que viu amb la seva mare ja que aquesta es va separar del seu marit. La mare treballa de ginecòloga i degut a això els moments que tenen totes dues de veure’s i poder parlar són ben escassos. Al principi de la novel·la tot va bé, però una important malaltia entra a la vida de les protagonistes fent que les coses canviïn d’una manera ràpida. És un història emotiva i sensible.

Aquesta és la portada de la primera edició en català del 2007 publicada per l’editorial Amsterdam.

Les úniques pegues que li he trobat són el final massa previsible i que les notes no porten data del dia en que són escrites. Crec que és un llibre fàcil de llegir, i com que moltes notes són molt curtes no es fa gens pesat. No considero que sigui una d’aquelles lectures ‘obligatories’...però de tant en tant ve de gust canviar una mica l’estil de lectura. I aquest és un llibre adequat per aquests casos.

A continuació us deixo amb algunes de les notes, a veure que us semblen.

'El metge em va passar informació sobre un grup de dones de per aquí que han aconseguit superar-ho o que encara ho pateixen, com jo, i ahir la Gina em va acompanyar a una de les seves reunions. (...) Hi ha una dona que només té trenta anys i té una filla de sis. Sap que no li queda gaire temps de vida hi ha perdut tota esperança. Doncs aquesta dona em va agafar la mà i em va dir que havia de ser forta per tu, em va dir que et deixés prendre part en tot això. Vaig tenir els seus dits prims dins la mà i vaig notar que me l'estrenyia lleugerament. 'No malgastis el temps', em va dir. I té raó, Claire, hem de parlar. T'he d'obrir el cor i tractar-te com una persona adulta. He estat evitant el moment d'explicar-t'ho per mantenir-te jove, radiant i plena de llum, però no t'he fet cap favor. Només si et deixo entrar al món dels adults, tu també arribaràs a formar-ne part, i n'he de ser capaç, d'això.
Aquests darrers mesos m'he sentit molt trista i he passat molta por. M'he estat preguntant què ha sigut la meva vida. Sempre he cregut que havia de viure els meus somnis, però ara m'adono que han anat passant els anys, que en vaig tenir l'oportunitat i que, d'alguna manera, la vaig deixar escapar. Et tinc a tu, filleta meva -tenir-te és el que ha donat sentit i joia a la meva vida, no hi ha res que s'hi pugui comparar-. Però, que hi ha de totes les altres coses que volia fer? Encara no he estat a l'Àfrica. Encara no he llegit Proust. Tampoc no he après a tocar el piano ni a desxifrar partitures: totes aquelles taquetes negres, que hi ha gent que tradueix en sons bellíssims, continuen sent un misteri per a mi i ara potser ja és massa tard. Encara no m'he llançat amb paracaigudes, encara no he vist el desert, encara no he anat a pescar. Ja sé que no tot és de color negre, que encara hi ha esperança, però he de poder pensar en el pitjor dels casos i quant tu em mires somrient i dius 'bròquil i exercici', sento que ja no puc més, senzillament, no puc més. I no és que hagi perdut l'esperança, no, només miro de considerar tots els casos.

Estic cansada, molt cansada, i avui no em trobo gens bé. Ara per ara, ja no em queda res més per a dir.
T'estimo, Mare'

Espero que us agradi el fragment que he posat i que llegiu el llibre si en teniu l'oportunitat. Que vagi bé!

aLba

Més i més llibres!

Bones,

Per mi, llegir es un plaer. M’encanta. Pot ser fins i tot una necessitat. És una d’aquelles coses de les que mai em canso, i ara, triar un llibre de tants i tants m’és quasi impossible: en tinc un bon grapat sobre la taula.

Deixant de banda Tres Sombreros de Copa, El Quixot, The Jumping Frog, o The Monkeys Paw (siusplau...) n’hi ha un d'especial que ara mateix és força important per a mí. He dubtat entre els molts llibres que parlen sobre violència de gènere, el franquisme, o històries reals que, com sempre, fan Àstrid. Però finalment m’he decidit per un llibre d’autoajuda. El meu primer llibre d’autoajuda. És increíble com a vegades un llibre (un miserable llibre!) et pot ajudar a entendre algunes coses millor que no pas aquelles persones que s’hi escarrassen tan i tan per intentar-ho. És un llibre molt important per mi. Pot semblar patètic, però és l’únic que la meva mare s’ha llegit sencer (es nota que la passió per la lectura em ve del papa). El fet és que en veure el que em va passar la darrera setmana va decidir regalar-me’l amb una frase escrita que prefereixo reservar-me.

El llibre es diu La princesa que creia en els contes de fades, de Marcia Grad. El recomano perquè está molt i molt bé per la gran capacitat que té d'ajudar (d'aquí els grans cracs de la literatura n'han tret el nom de la seva classificació, no?). El bo del cas, és però, que t'acabes donant compte que el llibre no et soluciona res, com molta gent creu, sinó que t'ajuda a aprendre a ajudar-te tu mateixa, cosa que un cop viscuda és realment d'allò més gratificant. Dit d’una altra manera, aquest llibre t’intenta ajudar i guiar per a voler veure el món i afrontar-lo sense por, sense quedar-te només amb allò dolent, tot i que sovint sigui extremadament difícil poder apreciar les coses maques que suposadament la vida et dóna.

La història del llibre parla sobre una princesa, la princesa Victòria, que buscava la perfecció en tot el que l'envoltava. I això feia que donés l’esquena a la realitat, que la rebutgés pel sol fet de no ser perfecta. Tot allò que era maco, ella ho veia lleig pel sol fet de mirar-ho directament amb mals ulls. Va arribar un punt en què va adonar-se que tot allò que veia era dolent, i l’espantava i la feia tornar ràpidament al seu món de conte de fades. Només quan va conèixer l’amor i el desamor, Victòria va començar a comprendre que s'havia de mirar el món que la rodejava amb més benevolència, que havia d’aprendre a gaudir de la bellesa d’una rosa sense qüestionar-se l’existència de les seves punxes.

Per les persones vagues haig de dir qu és molt llegidor. No és prim, però tampoc gruixut. Està estructurat per temes, com “historietes” per tractar cada tipus de problema. Únicament em queda posar un fragment per a què veieu, més o menys, si pot ser, per vosaltres, un llibre d’aquells que guardes per quan més ho necessitis o un d’aquells pals que només et guardes per cremar-l’ho a Sant Joan. Doncs aquí teniu:

[…]

La Victòria es va agenollar al costat de la Vicky i la va envoltar amb els seus braços amb l'objectiu de consolar-la. De bon principi van quedar ajupides en silenci, però després varen començar a parlar, a recordar, i a plorar. Com sempre, a plorar. Tots la veien plorar quan entenia la realitat, i li deien que era el que havia de fer. Però a mesura que passava el temps, no era suficient: li quedava molt per plorar, i els altres s' havien cansat d'aguantar-li el plor. Ella decidia, un cop més, submergir-se al seu món de conte de fades. Una vegada més, fugia.

[…]

Res més. Crec que és un altre tipus de lectura molt a tenir en compte i és, sens dubte, molt molt (i també molt) enriquidor a nivel personal. Espero que us hagi agradat.

Una abraçada a tothom, ens veiem.

Àstrid

Ieis nois!

Eis gent!

Primer de tot cliqueu l'arxiu de música. BOLLING, CLAUDE, Sentimental. Realment una obra bona. Estaria bé que l'escoltéssiu sencera. No té gaire res a veure amb el llibre però coincideixen en el fet que tenen diversitat en molts aspectes i això fa que algun poema pogués estar dins d'algun moment de la peça. O a l'inrevés. És igual.

I ara, el llibre:

MARTÍ I POL, Miquel, Llibre de les solituds.

Barcelona: Edicions 62, 1997.

Doncs sí. És el primer llibre de poesia que em vaig llegir sencer. I no fa pas gaire. Un dia plujós a la biblioteca de Figueres em sembla, fent temps entre classe i classe de música. Vaig seure al terra de davant d'una prestatgeria (perquè la gent potser no llegeix prou, però sense jo saber-hi trobar el perquè d'aquesta relació meteorologic-cultural puc assegurar que en dies de pluja la biblioteca sí està plena) i vaig triar Martí i Pol perquè s'havia comentat pocs dies enrere a classe amb la Mònica. La qüestió és que tot i dispondre de només mitja horeta vaig acabar-me aquest llibre (òbviament arribant uns vint minuts tard). Ja sabeu què vull dir.

Aquest llibre és, per sobre de tot, intimista, irònicament sarcàstic i, crec jo, molt intel·ligent. Sexe, amors, records, persones, moments, l'altra gent... tot dit i expressat sense embuts, sense pèls a la boca, i d'una manera extraordinàriament visual i increíblement preciosa mostrant l'anàlisi d'una ment amb molts anys i experiències úniques que sap com transmetre allò que tothom i ningú sap i no sap. Un llibre que realment es "disfruta".

Us deixo dos dels poemes, són mortals:

Bloc de notes

De fora estant contemplo l'espectacle.

Meticulós, prenc notes i em comento
a mi mateix les ínfimes sorpreses.

Tot és, com sempre, gris i previsible:

pedòfils, mafiosos i corruptes

emplenen gairebé tot el diari

salpebrat d'accidents i altres catàstrofes.

Ni els pits de la Samantha no em trasbalsen.

Cent vint, cinquanta-set, vuitanta-cinc,

bé deuen ser reals aquestes mides,

tant com els immigrants foragitats

del temple on protestaven, a París,

per les forces de l'ordre de quin ordre?

Qui lluita pel poder té el cel guanyat,

ho sap tothom i deu ser profecia.

¿Em pot dir algú què hi guanyarem els pobres

si quan sigui el moment entrem a Maastricht?

Gràcies a Déu es mantenen actius

tots els conflictes i l'estiu acaba.

Em costa molt servar-me. Giro full.
De què és senyal parlar tan poc, pregunto,
de llibertat o bé d'indiferència?
Havent dinat em llimaré les ungles.

Guió

Primer entreu lentament al dormitori

i despulleu-vos l'un davant de l'altre

sense deixar de mirar-vos. Després,

ben nus, serà el moment de descobrir-vos:

braços i ventre i pits, natges i sexe,

el cos sencer i els llavis tremolosos

i la llengua pugnant per un encaix

desmesurat a la boca de l'altre.

Més tard, al llit, repetiu les carícies

però amb més gosadia, masturbeu-vos,

mossegueu-vos els llavis i els mugrons,

desoïu els gemecs, i que ella pugi

damunt vostre, us l'agafi i es penetri.

Comenceu aleshores una dansa,

lenta primer, després més ardorosa,

tots dos plegats accentuant-ne el ritme,

que ella es segueixi masturbant, i vós

premeu-li el cul i els pits, toqueu-li el sexe

fins a arribar tots dos junts a l'orgasme.

- Això diu el guió?

- Sí.

-Doncs, mireu,

no sé si ho sabré fer d'aquesta forma.

- Bé, el guió només és indicatiu,

cal saber exactament quin joc es juga

per no caure en pedants romanticismes.

Després tots dos, si cal, de comú acord,

podeu modificar-ne el lloc, el tempo

i sobretot, evidentment, les formes

sense cap llei de por, però sabent

que feu allò que feu, no una altra cosa;

totes les variants són respectables.

- I l'amor?

- No entenc pas de què em parleu.

En el que us dic, l'amor què hi té a veure?

Crec doncs, que ha quedat clar que penso que aquest llibre és especial, deixant de banda si és el meu preferit o no (cosa que poca importància té, i que ni jo mateix sé). No crec que sigui imprescindible, haver llegit Miquel Martí i Pol algun cop a la vida; SÉ QUE HO ÉS. Per això, més que aquest llibre jo us recomano l'autor. A més el vegi idoni per tal de llegir alguna cosa diferent al que tots estem tan i tan reacostumats. No té absolutament res a veure amb les novel·les i/o, en definitiva, amb els llibres en prosa. Però igual que aquests, et fan persona.

Fins aquí. I comenteu, que vull saber què opineu del llibre, de l'entrada, i evidentment de la música! I Titi, recupera't!

Joel

Camps de maduixes, Jordi Sierra i Fabra

Bones!


Jo no sóc gaire de llegir, però quan la Cristina ens va proposar d'escollir un dels nostres llibres, vaig estar mirant i estava dubtant entre dos llibres, però finalment vaig escollir aquest. Perquè? Per què aquest està basat en joves de la nostre edat i podia agradar més , tot i que els dos llibres eren del mateix autor, Jordi Sierra i Fabra.


Sobre l'autor, va néixer a Barcelona l'any 1947, és un autor molt llegit i premiat. Les seves novel.les abracen tots els gèneres, i la seva vinculació amb el públic jove és una de les claus d'aquest èxit.
Us fico el link on podeu veure tot els premis que li han donat des de 1998 fins al 2007, sobre el llibre "Camps de maduixes".


http://www.sierraifabra.com/ant/secciones/Premios/

- Sobre el llibre, està dividit per les hores que passen, en total 19 hores i 29 minuts. Tracta d'una adolescent que una nit decideix sortir amb els seus amics cap a una discoteca, consumeix una pastilla i com a consequència acaba en coma. Durant tot el temps que la Lluciana (la protagonista) està en coma, els seus amics intenten contactar amb el camell per comprar una altra pastilla igual per saber la seva composició i donar-la al metge. Es reflexa la imatge dels pares destrossats, una de les seves amiges supera la bulímia ja que no vol perdre la vida, un periodista intentant treure la seva notícia a la premsa...També podem llegir fragments on es pot veure que la Lluciana pensa i lluita per la vida, i compara aquesta situació amb una partida d'escacs. El llibre et causa certa intriga, ja que no és fins a les últimes pàgines que se sap si aconsegeix sortir del coma o no. I jo us deixo amb l'intriga de saber com acaba!

Aquí us fico un parell de fragments dels pensaments de la Lluciana:

19 hores 20 minuts

Haig d'intentar-ho.
Però, per què em costa tant?
Hauria de ser més fàcil, no? Tan sols es tracta de fer marxa enrere, encara que faci mal. Baixar i ficar-me una altra vegada al meu cos.
Intentar-hp.
No puc?
La pau és la mort. La reina negra m'aclapara. El rei negre em vigila. El dolor és la vida. El meu cavall blanc, els meus alfils, les meves torres, els meus peons, em porten a l'escac i mat. Foscor i llum. Però em sento atrapada, paralitzada. És això? Està quieta la meva ànima com el meu cos en aquest llit?
Aquest silenci...
Si em deixo portar, i volo cap a la negror, tot haurà acabat.
Tot.
Però no em vull donar per vençuda, no vull!

19 hores 22 minuts

Els ulls.

Vull obrir-los.
I no puc.
Sento una veu, en algun lloc, però no la distingeixo ni sé el que em diu. És com la suma de moltes veus, de molts, sentiments. Em criden, em criden.
Ho continuo intentant. A un pas de la rendició, del comiat, però ho continuo intentant.
Només em cal fer l'últim moviment.
Sembla tan fàcil...

- Perquè "Camps de maduixes"?

Aquest títol és d'una cançó dels Beatles, on John Lennon es troba en un estat d'aïllament de la resta de la societat, veu el món d'una altra manera dels que els rodegen...I té a veure amb el que li succeeix a la protagonista.

A una de les primeres pàgines surt aquest fragment de la cançó:

Res no és real,

no hi ha res per què preocupar-se.

Camps de maduixes per sempre.

Strawberry fields foerever.

JOHN LENNON

- Els agraïments del llibre, ens mostra dos testimonis sobre aquest tema, dos noies en el mateix cas de la Lluciana, però nomès una de elles es va despertar passat dos mesos en estat de coma i aquesta va dir: "No balleu amb la mort"

I per acabar, us faig saber que d'aquest llibre se n'ha fet una versió cinematogràfica que s'admet en diverses TV's autonómiques del Estat. I també us presento una de les grans novetats pel 2008 de Jordi Sierra i Fabra. Tres obres, "El enigma maya", "Cuatro días de enero" i "Lágrimas de sangre". Per saber més de elles, podeu entrar a la pàgina web que us he deixat anteriorment.

Espero que us hagi agradat tot el que he ficat i que algun dia el pugueu arribar a llegir.

Miriam