els meus llibres

Un estiu de pel·lícula (de riure) i... de llibres

2008-08-09T16:44:00.009+02:00

Tinc una vida còmica. Tragicòmica, diria jo. Les desgràcies i les batalles se succeeixen una rere l'altra sense que pugui aturar aquesta endimoniada tendència.

Tenia intenció de renovar el bloc tot sovint, per tenir-vos a prop aquest estiu i perquè, què carai, us ho vaig ben prometre. Però... a finals de juny unes quantes rajoles del lavabo de casa van caure a sobre d'un dels meus fills. Al cap d'uns dies van començar a cedir més rajoles i altres elements. Vam haver d'avisar un paleta d'urgència, vam trencar totes les guardioles de casa i... a finals de juny (el primer dia que no anava a treballar) vam començar les obres.

I així fins al 31 de juliol. Socors!!! No us explico tot el que suposa viure a casa amb dos nens petits mentre els paletes no paren de fer merder i merder i merder (i fressa, esclar). No us explico què significa haver de netejar-ho tot (TOT) un cop han acabat. I no us explico què li va passar al meu cos fràgil i torracollons (perdoneu): un dia vaig haver de córrer al fisioterapeuta perquè no em podia moure del llit.

Res: desgràcies personals que no interessen ningú però que em veig obligada a explicar-vos perquè entengueu la meva absència. Però ja ho diuen: "Mala hierba nunca muere". I he tornat.

He tornat perquè vull que m'expliqueu com us van les vostres, de vacances. I he tornat per explicar-vos què he llegit, aquest meset de juliol (malgrat tot).

No sé si va ser el primer, però segurament el que més em va atrapar: Fun home, d'Alison Bechdel.

Vaig llegir aquest article d'opinió a El Punt (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2930648), signat per una periodista de qui em refio moltíssim, i no vaig poder-m'hi resistir. Vaig anar volant a la llibreria.

Genial. És més: brutal. Es tracta d'un còmic en format llibre (com Maus, d'Art Spiegelman, el còmic sobre l'holocaust de què ja us he parlat moltes vegades) que intenta i aconsegueix fer-te entrar en la biografia dels protagonistes de la història: l'autora, Alison Bechdel, i el seu pare, un home peculiar, professor de literatura, homosexual, llunàtic i maltractador.

No us n'explico res més. Si voleu una lectura fresca, ràpida i culpidora aquí la teniu.

Abans d'aquest llibre, però, i pensant en la meva feina de "senyu" i cap de departament, vaig pensar que, com cada any, havia de fer l'esforç d'entrar una mica en això que s'anomena (es malanomena) literatura juvenil. Crec que haig d'estar una mica al lloro del que ofereixen les editorials per a la gent més jove. Vaig agafar un parell de llibres del departament i me'ls vaig endur cap a casa.

A veure si les portades us diuen alguna cosa:

El primer, el de la noia, és Història d'amor a Sarajevo, de Jaume Benavente, editat per Columna. El títol és prou significatiu, però bastant simplificador. Més que d'una simple història d'amor, aquest llibre ens parla d'una noia valenta que ha hagut de fer-se gran abans d'hora per culpa d'una guerra estúpida que ha convertit la seva ciutat en un infern. Abans de llegir el llibre us recomano que us poseu una mica al dia sobre la guerra bosniana i el setge de Sarajevo: http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_de_B%C3%B2snia

El segon, Una ampolla al mar de Gaza, de Valerie Zenatti, serà lectura obligatòria pels vostres companys de 4t d'ESO. És un llibre construït de manera molt atractiva: a partir dels e-mails que s'envien els dos protagonistes de la novel·la i dels seus respectius diaris personals. El tema: el conflicte Israel-Palestina. El missatge de fons: ningú i tothom té raó. Crec que us pot anar bé per entendre moltes coses. Moltes. I per si hi ha algú (espero que no) que no sàpiga de què va, aquest etern conflicte... http://www.edualter.org/material/palestina/jamal.html

I potser que plegui. La renovació m'està quedant massa llarga. Ja tornaré, ja, que encara no us he acabat d'explicar tot el que he llegit (i tot el que estic llegint).

Ara us toca a vosaltres:

1. Com us va l'estiu? A què dediqueu les hores amb sense col·le?

2. Què llegiu? Alguna lectura que vulgueu recomanar?

Vinga, va, animeu-vos!!!

El perfum Patrik Süskind

2008-05-26T18:20:00.004+02:00

A la França del segle XVII, va viure un home que va ser un dels personatges més notables i amb més talent de la seva època, es deia Jean-Baptiste Grenouille. I si el seu nom no es recorda, potser es per què tota la seva ambició es limitava a un terreny que no deixa rastre en la història...

El fugaç regne de les olors...

Així comença la novel·la del Perfum, una excelent creació de Patrik Süskind.

Jean-Baptiste Grenouille neix al voltant de la misèria. Ja des de ben petit es dóna compte de poseïr un olfacte ben refinat, probablament el millor de París. Fins que Greunouille entra com a aprenent del mestre perfumista Baldini, a qui aviat superarà.

Però el seu talent es converteix en una obsessió, la macabra idea de preservar las fragàncies humanes, assessinen aquelles joves en el que el seu olor li crida l'atenció.

Sobre l'autor:

Patrick Süskind va néixer el 1949 a la localitat bavaresa d'Ambach, a Alemanya. Amb El Perfum, la seva primera novel·la, va obtenir un èxit internacional inmediat. Ha publicat també, entre d'altres, el monòleg El contrabaix (Columna, 1987) i les novel·les La Història del senyor Sommer (Columna, 1991) i El colom (Columna, 2005). El perfum s'ha dut al cinema de la mà de Tom Tykwer en una gran producció europea estrenada el 2006.

Yume, de J.N. Santaeulàlia

2008-05-19T21:47:00.036+02:00

Me’l vaig comprar per Sant Jordi. Aquella tarda la rambla semblava una llauna de sardines. No sé com, després d’unes quantes empentes, puntades de peu, estirades als cabells i tota la pesca, vaig poder arribar a una paradeta i respirar. Amb els quatre duros que tenia estalviats, estava disposada a comprar un llibre per al meu pare i així compensar-li la rosa que m’havia trobat damunt el llit en despertar-me. De sobte, però, el vaig veure; vaig agafar-lo per fullejar-lo un mica i vaig sentir una veu a darrere que deia «bona elecció». Vaig girar-me i vaig veure una noia que també comprava un llibre i que no va adonar-se que l’havia sentit. Suposo que pensava, inconscientment, en veu alta.
Vaig obrir el llibre per la primera pàgina i vaig llegir les primeres ratlles:

«Les flames que el devoraven no eren, aquest cop, gens metafòriques: del meu amic Jan, en pocs minuts, només en quedaria un grapat de cendra.»

Decidit: em quedava amb el llibre i també amb la butxaca buida. Em va fer una mica de mal, això de la butxaca. No sabia que la sensació amb què em quedaria al final, un cop llegit, no podia comparar-se amb aquells quatre duros que ara ja no tenia.

Akikos, Hikaris, eriçons amb punxes, optimistes infantiloides, sarcasme, Barcelona, Tòquio, històries entre nipones i gaijins i sobretot passió, molta passió.

Yume és l’últim llibre de J. N. Santaeulàlia i es va publicar el novembre de l’any passat.

Com diu la contraportada: Yume és la història d’un home destruït pels somnis narrada per un amic que és al·lèrgic a qualsevol forma de fantasia.«Es una historia de amargura: la de los sueños que acaban con la autodestrucción personal».«Segons ha explicat l'autor, els personatges masculins presenten un instint d'autodestrucció, que fa que ensorrin tot allò que els dóna la felicitat, però les seves experiències també es barregen amb tocs humorístics» (aquests tocs humorístics corren a càrrec, en molt bona part, del peculiar sarcasme del narrador).
*Si voleu llegir-ne la sinopsis: http://www.rba.es/libros/yume_josep-navarro-santaeulalia_libro-OMAG988-es.html

La història s’esdevé en dos llocs molt diferents: Barcelona i Tòquio. Es dóna un contrast brutal entre la forma de vida de dos llocs separats per 13 hores d’avió. Trobem cultura, formes de vida i alguna cosa de gastronomia. A més d’això, l’autor ens endinsa en un món apassionant: el dels haikus, poesia japonesa simbolista (molt diferent a la que es fa per aquí) de l’estil:

Xiprers amunt,
la pols s’enfila, lenta,
cap a la llum.

(i res més. Suggestió total)

Sobre l’autor res (ni tan sols un enllaç perquè pugueu llegir-ne la biografia, no us espanteu):
J. N. Santaeulàlia és aquell “col·lega” o “conegut” de la Cristina. Un dels dies de “Els meus lllibres” del primer trimestre ens n’havia recomanat un llibre: Ulls d’aigua.

Només dir que l’home ja té la seva experiència (és de l’any 55) i que és molt proper a nosaltres: de Banyoles.
Actualment és profe d’institut i, exactament igual que en Jan, el protagonista de la seva obra, Santaeulàlia és un apassionat del Japó, és traductor del japonès i, de fet, ha fet traduccions d’algun recull de haikus (a l’igual, també, que en Jan). Buscant coses sobre l’autor he trobat un notícia on es veu que reconeix que «aquest personatge és, en part, una paròdia d'ell i afirma que 'sempre és bo riure's d'un mateix'».

Us deixo els enllaços d’algunes notícies que he trobat per Internet:
http://www.abc.es/hemeroteca/historico-26-11-2007/abc/Catalunya/j-n-santaeul%C3%A0lia-la-amistad-entre-hombres-es-un-asunto-complicado_1641423530037.html
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2884_9_232642__Cultura-Santaeullia-publica-novella-Japo-context
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2945_9_243765__Cultura-Antoni-Puigverd-proposa-viatjar-Japo-llegint-Yume-Santaeullia

Per cert: Cal dir que és el primer llibre on he pogut associar la portada amb el contingut. L’ombra de la finestra representa en Jan al seu pis de l’Skycourt 5, a Tòquio: «en aquella posició, em recordava quan, enamorat de la Laura, es passava hores davant la finestra del pis de Sant Andreu, amb els ulls a les vies i el cap a la lluna»

Res més. Espero que ho hagi aconseguit i que us hi animeu. De veritat: la sensació amb què et quedes (o amb què m’he quedat jo) al final val molt la pena. Molt.

Judit Serrat

El meu germà Pol, Isabel-Clara Simó

2008-05-17T18:36:00.000+02:00

He tingut feina per rumiar quin llibre us podria recomanar. No perquè en tingués molts per triar, sinó al contrari, perquè sóc poc llegidor i els llibres que m'havia llegit ja els havíeu proposat. Així doncs que vaig demanar consell a la meva mare, que és una gran llegidora, i per Sant Jordi m'ha va regalar El meu germà Pol.

Aquest gran llibre tracta d'en Pol, un noi que ha fet 29 anys i té la síndrome de Down. És fill d'un militar i d'una dona que només es preocupa d'ella mateixa, i és la seva germana adolescent qui ha de fer-li de mare. L'intent d'en Pol de viure la seva vida per sobre de les convencions socials, serà l'espurna que encendrà el foc d'una família a la vora de l'abisme. El meu germà Pol ens transporta a un món de sensacions contradictòries on es barregen amb força l'amor, el desamor, l'amistat, la confiança, la traïció, la por, l'auto estima i la llibertat.

Ara us deixo amb una part del primer capítol d'aquest llibre, un part narrada per la pròpia autora del llibre, Isabel-Clara Simó:

http://mx.youtube.com/watch?v=1b5sUJCdhhE

De Isabel-Clara Simó us en faré quatre pinzelles de la seva vida i d'altres obres que ha escrit:

Va néixer a Alcoi el 1943, és doctora en filologia i ha exercit l'ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i el periodisme. Al llarg d'una carrera literària intensa i sòlida, ha obtingut èxits tan contundents de crítica i públic com És quan miro que hi veig clar, Premi Víctor Català 1978; Ídols, Premi de la crítica del País Valencià 1986; Històries perverses, Premi de la Crítica Serra d'or 1993, o La salvatge, Premi Sant Jordi 1993; Júlia; La innocent, Premi València de Literatura 1995; Dones; Joel; Dora diu que no, i l'obra de teatre Còmplices .

Isabel-Clara Simó també ha guanyat recentment l'última edició dels Premis Ciutat d'Alzira. Aquest any dotat excepcionalment amb 36.000€ ja que l'edició anterior va ser declarada desert. El jurat ha destacat la valentia de l'autora d'acostar-se "a un tema difícil des d'un punt de vista ben original".

Si voleu saber més coses sobre la seva vida podeu anar a la seva web:

http://http//www.escriptors.cat/autors/simoic/pagina.php?id_sec=40

I per acabar us deixo amb articles que han sortit en diferents diaris, que parlen sobre l'autora, el premi que va guanyar, el llibre que ha escrit...

http://www.bromera.com/pol/PDF/Pol.Avui06-03.pdf

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080305/53442310967.html

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2767086

... i amb la opinió que el periodista i escriptor Ricard Ruiz Garzón va fer al Periódico sobre el llibre:

"Una aproximació lúcida i sensible a una realitat que sovint es mira des del dolor, la ignorància o la indiferència"

El perquè de tot plegat, Quim Monzó

2008-05-17T07:33:00.004+02:00

He escollit el llibre de Quim Monzó, El perquè de tot plegat. L’elecció no ha estat gaire difícil, ja que no sóc una persona que llegeixi gaire i aquest llibre ha estat un dels pocs que m’ha enganxat.
El perquè de tot plegat és un recull de contes, molt curts i la majoria tenen una relació amb el tema de l’amor vist des de diferents punts de vista. Com he dit abans, és un llibre que m’ha enganxat molt, acabava un conte i ja anava cap el següent. Els contes són molt divertits, cadescú amb diferents anècdotes i experiències.
Quim Monzó utilitza un llenguatge col·loquial i directe, s’acosta bastant a la manera de parlar dels nois de la nostra edat.
Per finalitzar us convido que us el llegiu, si encara no ho heu fet. Crec que no us decepcionarà pas, el contrari, tindreu ganes de llegir el nou llibre que ha tret, Mil carlins, ja exposat per Marc Soler.

Us adjunto un dels contes que inclou aquest llibre, potser no és el més divertit, però és el que s'adapta més a l'estat d'ànim en el que em trobo immers avui.

LA FE

-Potser és que no m’estimes.
-T’estimo.
-¿Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento. Ho noto.
-¿Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altra cosa?
-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T’estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
-¿Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… ¿De debò m’estimes?
-Sí. T’estimo com mai ningú no ha estat capaç d’estimar.T’estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure’m. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. ¿Com pots dubtar que t’estimo?
-¿Com vols que no en dubti? ¿Quina prova tinc, real, que m’estimes? Dius que m’estimes, si. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però ¿com puc tenir la certesa que tu m’estimes?
-Mirant-me als ulls. ¿No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m als ulls. ¿Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
-¿Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. ¿I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa les mans. T’estimo. ¿M’escoltes bé? T’es ti mo.
-Oh, , … És mol fàcil dir
-¿Què vols que faci? ¿Que em mati per demostrar-t’ho?
-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la podries ten fàcilment.
-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: ¿què et demostraria que t’estimo?
-No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.
-Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada. –Potser sí que t’he de creure.
-És clar que m’has de creure!
-Però ¿per què? ¿Què m’assegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però ¿i si t’equivoques? ¿I si el que snets per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? ¿Com ho saps, que és de debò?
-M’atabales.
-Perdona.
-Només sé que t’estimo i tu em destarotes amb preguntes. M’atipes.
-Potser és que no m’estimes.

També us incloc un vídeo que he trobat al youtube que hi surt en Buenafuente fent una entrevista a Quim Monzó. En aquest vídeo podreu veure el llenguatge i les paraules tan poc formals, però ben dites, que normalment utilitza aquest autor català.

http://es.youtube.com/watch?v=rDADyudZ7ag

-No us podeu perdre aquest vídeo!

Bé la meva actualització finalitza aquí. Bon cap de setmana per tots, i si podeu triar el meu llibre... Així col·laborareu a que la Titi em perdoni, de bon rollo.

Noies de Riyad de Rajaa Alsanea

2008-05-14T17:44:00.003+02:00

Noies de Riyad va ser prohibida a l'Aràbia Saudita, país natal de l'autora, fet que va provocar que la novel·la circulés pel mercat negre amb un preu deu vegades més alt que a les llibreries. Es va publicar al Líban el 2005 i en pocs mesos més de mil exemplars van ser venuts, provocant un polèmic debat entre polítics, intel·lectuals i crítics del món àrab. Aquesta és la història de la primera novel·la de Rajaa Alsanea.

La novel·la tracta de quatre noies que viuen una lluita constant per mantenir la millor part de la seva cultura, la qual, per contra, no preveu cap felicitat per a les dones. La Sadim, la Kamra, la Michelle i la Lamis volen enamorar-se, viure i lluitar pels seus drets en una societat que sovint els ho impedeix. Aquest és l’argument d’una història que resulta ser una lectura agradable i fàcil de seguir, però que alhora és interessant i captivadora.

Personalment crec que és una novel·la perfecta per què la llegeixi gent de la nostra edat. Penso que tenim molts prejudicis envers les cultures que són diferents a la nostra, com és el cas de l’àrab, i llegir la història d’una dona que segurament ha patit els mateixos obstacles que les seves protagonistes, ens pot ajudar a comprendre millor com és aquesta cultura i, més en concret, què en pensen i com la viuen les generacions més properes a la nostra.

Aquí un poema que apareix a l’obra:

"Escriuré sobre les meves amigues,

ja que a cada història d’elles

m’hi trobo jo mateixa,

hi veig una tragèdia, que s’assembla a la meva.

vull escriure sobre les meves amigues,

sobre la presó que xucla la vida dels presoners,

sobre el temps que les columnes dels diaris devoren,

sobre portes que no s’obren,

sobre desigs que quan acaben de néixer ja són ofegats,

sobre la gran cel·la de la presó,

sobre els seus murs negres,

sobre milers i milers de dones màrtirs

que són enterrades sense nom

al fossar de les tradicions.

Les meves amigues

embolicades en crisàlides de cotó,

conservades en un museu tancat;

la història conserva els diners com un xec,

i no es regalen ni es gasten;

bancs de peixos s’ofeguen als seus estanys,

o en peixeres de vidre on el seu blau cobalt es perd.

Escriuré sense por sobre les meves amigues,

sobre les cadenes ensagnades als peus de les dones boniques,

sobre els deliris, les nàusees, les nits d’implorar,

sobre els anhels enterrats als coixins,

sobre girar entorn del no-res,

sobre la mort a terminis.

Les meves amigues,

peces que són comprades i venudes al mercat de la superstició,

presoneres a l’harem de l’orient,

mortes que no han mort,

Viuen, moren,

són considerades una esquerda al fons de l’ampolla.

Les meves amigues,

ocells que moren afònics,

dins els seus nius."

Nizar Qabbani

Us deixo dos enllaços sobre el llibre i l’autora:

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_1_348857389,00.html?accio=detall&home

http://www.columnaedicions.cat/www/columna/ca/autors/autor.html?id=4738

Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies

2008-05-13T19:50:00.004+02:00

ORIGINAL SINGULAR CURIÓS

ESTRANY PECULIAR

DIVERTIT ENTRETINGUT GENS PASAT

DISTRET AGRADABLE

VARIAT CONTES CURTS

HISTÒRIES AL·LUCINANTS

SORPRENENT INTERESANT

INIMAGINABLE

FANTÀSTIC IRÒNIC REFRESCANT

RÀPID EN LA SEVA LECTURA EMOCIONANT

Simples adjectius sobre el llibre d'una adolescent de 17 anys...

Però ... I els grans escriptors?

«Un llibre inacabable, infinit ... El miro al·lucinat. És com un pou inesgotable ... I acabo per avui, me'n vull anar a dormir, que demà haig de tornar a llegir-lo» ENRIQUE VILA-MATAS

«Pàmies és un autor insubstituïble. I Si menges una llimona sense fer ganyotes una obra que sintetitza el seu talent narratiu ... Alta literatura» JULIÀ GUILLAMON, La Vanguardia

«Estirant el fil d'una situació intranscendent, Pàmies el desenrotlla en poques frases fins al drama, la inquietud, l'explosió, l'absurd. » MARTINE SILBER

Donen ganes de llegir-lo, veritat? Jo, sincerament, us el recomano!

Que no n'esteu satisfets? Voleu saber-ne més? D'acord, aquí deixo les quatre línies que es troben darrere el llibre:

Als vint contes de Si menges una llimona sense fer ganyotes s'hi barregen situacions quotidianes i fantàstiques que aprofundeixen en emocions comunes. L'amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars, l'excés de solitud o de companyia són alguns dels elements que identifiquen aquest llibre. Amb una mirada irónica, penetrant i continguda, Sergi Pàmies tracta de les servituds d'uns personatges vulnerables, esclaus d'unes circumstàncies que, com les llimones, combinen l'acidesa amb les propietats refrescants.

Ah! I una recomanació: no us el llegiu d'una tirada. Són històries ben diferents les unes amb les altres. És a dir, és un llibre per llegir un conte cada dia.

Sincerament, i no us enganyo, està molt bé!

Seda, Alessandro Baricco

2008-05-12T20:35:00.005+02:00

“Hervé Joncour no havia vist mai aquella noia ni, realment, la va veure mai, aquella nit. A la cambra sense llums sentí la bellesa del seu cos, i va conèixer les seves mans i la seva boca. La va estimar durant hores, amb gestos que no havia fet mai, deixant-se ensenyar una lentitud que no coneixia. Dins la fosca, era un no res estimar-la i no estimar-la a ella.

Poc abans de l’alba, la noia s’aixecà, es posà el quimono blanc i se’n va anar.”

Aquest és un fragment del llibre, concretament el capítol 35, que em va cridar molt l'atenció perquè després de llegir l'últim paràgraf, em vaig adonar que necessitava una rellegida.

L’obra

Aquesta història, d’allò més senzilla, és del teixit al que li dóna títol. Et cobreix amb una delicadesa indefugible. T’acarona l’atenció subtilment, mentre vas llegint, sense possibilitat d’interrupció (no vols fer malbé la peça, fragmentar-la, esgarrar-la), i mirant de treure-li a la nit una hora més, et submergeixes dins dels tres elements més significatius de la història, que són l'amor, la passió i l'erotisme.

Per veure una sinopsi de la història i, transcrit, un dels fragments més eròtics del llibre:
http://apostillasnotas.blogspot.com/2007/08/seda-alessandro-baricco.html

L’autor

Al juny de 1998 li van fer una entrevista a l’autor, Alessandro Baricco, i m’agradaria destacar alguna frase de les seves respostes:

«Seda és un desafiament: he narrat els gestos, no els pensaments»

«Un dia, un amic meu em va explicar que un avantpassat seu tenia una professió estranya. Un cop l’any, travessava el món, mesos més tard arribava al Japó, comprava ous de cucs de seda i, després, tornava a Itàlia i els venia. La resta de l’any descansava. Estàvem esquiant quan em va explicar aquesta història. Em vaig aturar, em vaig treure els esquís i vaig començar a pensar i a donar-hi voltes, i no vaig deixar de fer-ho fins que no en vaig escriure l’última pàgina»

Per veure l’entrevista sencera:
http://www.elmundo.es/1998/06/15/cultura/15N0111.html

Per veure la biografia de l’autor:

http://www.epdlp.com/escritor.php?id=2531

Aquest any, Baricco va ser l’encarregat de llegir el pregó inaugural de la Diada de Sant Jordi a Barcelona. Més informació:
http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1800_1_462803121,00.html?accio=detall&home=

Seda, la pel·lícula

El 19 de març del 2008 s’ha estrenat la pel·lícula, de la qual us n’adjunto el trailer:

Per veure més informació de la pel·lícula:

http://www.assaiggeneral.com/modules.php?name=EspaiCritic&type=3&pa=showpage&pid=135

2008-04-30T20:44:00.002+02:00

ESCOLTA’M
Els contes que em van ensenyar a viure
Jorge Bucay

“Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb la nata.
De seguida van adonar-se que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tan espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.
Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.
L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I, de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.
La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allà va poder tornar a casa raucant alegrement.”

Damián, el protagonista d’aquest llibre, decideix anar a un psicoanalista, en Gordo. Gordo, però, no l’ajuda directament, sinó que en cada consulta li explica un conte perquè ell mateix solucioni els seus problemes. Tot el llibre es divideix en diferents capítols que corresponen a una consulta cada un i, per tant, en cada capítol hi ha un conte. En aquest llibre podem trobar contes per a cada situació, contes que et fan reflexionar i t’ajuden a veure respostes a problemes cotidians o a qüestions que tots ens hem plantejat en algun moment.

He triat aquest conte per exposar perquè crec que és el que més s’adequa a la nostra situació ja que estem a la fase final del curs i ens ho juguem tot amb els examens. Més d’un s’hi pot sentir identificat, ja que moltes vegades no veiem fruits dels nostre esforços i tenim ganes de dexar-ho córrer perquè creiem que no serveix de res estudiar si després no aconseguim el que volem.

Al principi, quan em van recomanar el llibre, no em va agradar gaire la idea de llegir un llibre basat en petits contes, preferia una història continuada. Però el fet que cada capítol contenia una història que començava i acabava, és a dir, que eren com capítols independents, va fer que m’enganxés més. De tal manera que al final de cada capítol em deia “Va, un altre i prou” i seguia llegint. No obstant, aquest llibre també pot ser molt útil pels qui no tenen temps per llegir o pels qui no els agrada llegir, ja que consta d’historietes molt curtes que faciliten la lectura i fan que sigui un llibre molt poc pesat de llegir.

Referent a l’autor, Jorge Bucay, puc dir que és un metge psiquiatra i escriptor argentí. Les seves obres han estat bestsellers en alguns països i s’han traduït a disset llengües.

Aquests contes
només s’han escrit
per assenyalar un lloc o un camí.

El treball de buscar dins,
en el fons de cada relat,
el diamant que hi ha amagat...
...es feina de cadascú.

L'esclava de blau. Joaquim Borrell

2008-04-28T21:15:00.003+02:00

Bones gent.

Després de dos dies de fires i barraques em toca recomanar-vos un llibre.

Doncs bé, el meu llibre és L'esclava de blau de Joaquim Borrell, m'ha costat molt triar un llibre que pogués agradar-vos i a més que sigues en català.

Primera edició: març de 1992
Editorial: columna
ISBN: 84-7809-328-1

Aquest llibre me'l va recomanar el meu germà després que a ell se'l fessin llegir a l'institud. Jo era encara petita i gairebé no sabia llegir, però fa relativament poc el vaig trobar a la prestatgeria i em van venir al cap les paraules que va utilitzar el meu germà per recomanar-me'l.

Avui, jo, només us puc dir que val la pena llegir aquesta novel·la humoristica perquè és de molt bon lleguir i no es fa gens pesada perquè no és una novel·la que t'explica una història tota seguida sino que t'explica la història com si fòs un diari, és a dir, no és ven bé un diari però si que t'ho explica en set dies tot el que a aquests peculiars personatges els va passant.

Com esteu veient la meva intenció no és explicar l'argument del llibre perquè sino no té gràcia, sino que el que espero és que només per el fet de saber la seva estructura aixì per sobre, i a més sabent que a mi no m'agrada gaire llegir, aquest llibre m'ha encantat només pel fet de ser ràpid de llegir, que no vol dir que sigui curt, i sobre tot molt entenedor i divertidíssim.

En aquestes pàgines del linc que poso a continuació podreu trobar tota la informació sobre aquest llibre, l'autor i sobre més llibres escrits per ell.

arguments i autor

Només em queda dir que espero que algu s'animi a llegir aquest llibre perquè val molt la pena, donc una pista sobre la gràcia del llibre : fixeu-vos molt en els personatges perquè són claus.

Res més a dir, que us ho passeu bé a fires i barraques.

El Joc de l’Àngel, Carlos Ruiz Zafón

2008-04-28T21:10:00.010+02:00

Us presento el llibre que he triat per recomanar i animar a la gent a que se’l llegeixi, tot i que crec, que l’elecció d’un llibre a vegades és molt personal. I aquest llibre és ni més ni menys, que El Joc de l’Àngel, l’última publicació de Carlos Ruiz Zafón. Després d’haver canviat uns quants cops la meva tria, per motius com ara el fet d’haver sigut una de les últimes a publicar al bloc, i que molta gent hagués penjat ja algunes de les meves idees, l’he canviat per última vegada. Quan em vaig assabentar que el disset d’abril sortia a la venda aquesta obra, la vaig buscar a tot arreu. Perquè des de que vaig llegir L’ombra del vent, per recomanació d’una amiga, no he deixat de buscar llibres d’aquest autor per llegir-los, tot i que encara me’n falta algun, aquest últim havia de ser meu. Un cop el vaig aconseguir i començar a llegir, sabia que era una bona opció. A més, d’animar-me a llegir-lo el fet de que se n’havien venut 230.000 exemplars en un cap de setmana, i que és dobles el llançament D’un Món Sense Fi de Kent Follet.

L’únic problema que he trobat és que tot i que s’ha publicat la portada que tindrà la versió catalana del llibre, que és la que he posat a dalt, fins el vint-i-nou de maig d’aquest any no sortirà a la venda, per tant no sé si sera vàlid pel bloc de català.

El que em va cridar l’atenció d’aquest llibre va ser: la portada, la intriga del títol sobre quina relació tindria amb el contingut, evidentment, l’autor, i una última cosa, una frase que deia: “La pròxima vez que quieras salvar un libro, no te juegues la vida… Te llevaré a un lugar secreto donde los libros nunca mueren y donde nadie puede destruirlos.”

Sobre el llibre:

Et transporta de nou com a L'ombra del vent, a la Barcelona dels anys vint, al Cementiri dels Llibres Oblidats, on et fa viure una gran aventura d'intriga, romanç i tragèdia a traves d'un laberint de secrets, on l'embruixament dels llibres, la passió i l'amistat és junten. I tot aquest conjunt de factors, fa que no et puguis desenganxar de les sis-centes setanta dues pàgines que te fins al final. Però, pel fet que estigui ambientada al mateix lloc, que no confongui a ningú, perquè no es una segona part de l'ombra del vent ja que funciona independentment, tot i que hi apareixen alguns personatges iguals, però que desenvolupen papers molt diferents.

No posaré res més, perquè com el mateix autor ha dit moltes vegades: "una novel·la és com un petò que no és pot ni és deu explicar abans, perquè és descobreixen i s'expliquen sols" A més, de que personalment, penso que perd la intriga el fet de llegir un resum d'un llibre, perquè llavors ja és sap tot.

Sobre l’autor:

L’autor és: Carlos Ruiz Zafón que te les següents publicacions:

-Literatura juvenil
El príncep de la boira (Barcelona; Edebé, 1993)
El palau de mitjanit (Barcelona; Edebé, 1994)
Marina (Barcelona: Edebé, 1999)

-Narrativa
L’ombra del vent (Barcelona: Planeta, 2002)
El Joc de l’Àngel (Barcelona: Planeta, 2008)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Carlos_Ruiz_Zaf%C3%B3n
(Hi podràs trobar els premis que ha obtingut, la seva biografia, enllaços externs...)

http://www.carlosruizzafon.com/
(web oficial de l’autor, on hi pots veure la seva biografia, projectes, entrevistes, més informació sobre les seves obres, premis, opinions de crítics sobre ell i els seus llibres...)

http://www.flickr.com/photos/carlosruizzafon/
(Diferents fotografies de Zafón, en llocs com la firma dels llibres que es va celebrar a Barcelona, la presentació del seu nou llibre...)

Altres webs o coses d’interès:

http://www.eljuegodelangel.com/
(Web oficial del llibre, hi han entrevistes, enllaços, fotografies, noticies recents, descarregues de fons d’escriptori, icones...)

http://es.youtube.com/eljuegodelangel
(Hi han informacions sobre el llibre del joc de l’àngel, entrevistes amb l’autor on es revelen diferents claus sobre els personatges i pistes per endinsar-se dins la novel·la, comentaris i opinions...)

A continuació he posat un video d’una entrevista que hem va semblar molt interessant d’aquesta pagina:

Espero que us hagi agradat i us animeu a llegir-lo, perquè personalment és igual o millor que l’ombra del vent, tot i que són diferents i és mereix realment una oportunitat.
Fins demà, petons

Silvia Rodríguez

Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme, Georgia Byng

2008-04-23T00:28:00.003+02:00

Doncs bé, em toca a mi renovar el bloc. Hem feia molta mandra que em toqués, tot s’ha de dir, ja que no llegeixo gens. I quan dic gens, no exagero, i és que només m’he llegit un llibre sencer si deixem de banda els obligatoris per l’institut. Per tant, el llibre que us presento és aquest.

Aquest és el primer de la saga de tres que ha escrit l’autora sobre les aventures de la Molly, la protagonista d’aquest llibre que viu en un orfenat desastrós. La seva vida no és gaire divertida, però un dia troba un llibre d'hipnotisme a la biblioteca del poble. Amb aquest llibre aprendrà ràpidament a hipnotitzar i aconseguirà tot el que es proposi.

La Molly recorda a Harry Potter, i segurament aviat en faran una pel·lícula.

En diverses entrevistes, Byng ha comentat que la idea del llibre se li va ocórrer en veure el gos de la seva mare seguir, hipnotitzat, el moviment de la galeta que ella tenia a la mà. Diu que llavors es va plantejar què passaria si un nen tingués la capacitat d’hipnotitzar animals i persones.

A partir d’aquell moment, va començar a gestar la idea d’escriure aquesta obra amb la intenció, no tan sols de distreure els nens i les nenes, sinó també de fer-los arribar diversos missatges, com és ara el rentat de cervell de la publicitat o bé l’obsessió de la gent amb els famosos.

Ha provat d’alertar-los sobre aquests i altres temes que els afecten de manera especial.

D’altra banda, Georgia tenia interès a destacar la indefensió de molts nens que viuen en institucions similars a la que viu la protagonista del llibre.

Molly és una nena que se sent indefensa, mancada de suport i afecte, i que recorda l'experiència de Georgia Byng en un internat durant tres anys, on confessa que s’ho va passar molt malament.

El llibre Molly Moon i l’increïble llibre d’hipnotisme ha estat molt criticat per hipnoterapeutes i psicoterapeutes d’Anglaterra i d’altres països, perquè creuen que els nens poden aprendre amb aquest llibre els secrets de la hipnosi i fer-ne un ús que pot portar conseqüències perilloses.

L’escriptora considera que aquests temors són ridículs i que els nens són prou intel·ligents com per saber distingir la realitat de la ficció.

Tot i què nosaltres ja tenim 16, 17 o fins i tot 18anys; també ens pot agradar un llibre d’aventures i màgia. I perquè no?

Salut a tothom! Demà St. Jordi =)

Jordi Riu

Diari d'un forense, anatomia de 10 crims reals

2008-04-21T23:32:00.003+02:00

T’agraden les series policíaques? Ets d’els que cada dilluns t’asseus al sofà i mires “Telecinco” o diàriament mires el canal “AXN” o “FOX” del canal plus per mirar sèries com C.S.I, Bones, Dexter, Caso abierto o Sin rastro?
Sèries que tracten d’assassinats i desaparicions que s’acaben resolen, o en els casos més inquietants que te’ls deixen a mitges amb aquell “continuará” i no veus mai el capítol que continua, però segueixes sabent que el nostre gran policia, acompanyat d’uns grans forenses, doctors i testimonis serà capaç de trobar el culpable i fer justícia. Són sèries que t’enganxen els primers minuts i fins que no s’acaben no pots anar a dormir, a vegades amb neguit per por de si tens a l’assassí sota el llit. Tot i així acabes adormin-te, pensant que tot és televisiu i no pot passar en la realitat, són fets exagerats per generar audiència.
Però, i si realment no és així? Que en sabem alguna cosa d’assassins d’aquí a prop? La nostra ignorància fa que no n’hi hagi? La realitat és tan bèstia?

Diari d’un forense de Clàudia Pujol, és un llibre compost per deu casos EMPORDANESOS, reals i impactants, resolts per un metge forense i pediatre d’aquí Figueres, Narcís Bardalet. Així doncs, si creus que totes les sèries són extremadament exagerades, amb aquest llibre curtet, entretingut, extremadament fàcil de llegir, sorprenent i inquietant, te n’adonaràs de que hi ha assassins no tan imaginaris que actuen al nostre voltant, potser te n’has creuat pel carrer o potser algunes d’aquestes víctimes i ni tan sol te n’has adonat.Aquest llibre, l’he llegit fa molt poc perquè me’l va regalar el meu pare, li va semblar que em podia fer gràcia llegir un llibre sobre els assassinats que ha resol Bardalet, el metge que em visitava quan era petita i ara visita al meu germà. I així va ser com vaig imaginar-me una segona vida del que havia estat el meu pediatre i vaig descobrir algun dels casos més C.S.I. empordanesos.

Clàudia Pujol en el llibre, ens ha canviat el veritable nom de les víctimes i assassins per tal de no identificar-los, tot i així, mentre llegia li explicava algun cas al meu pare i se’n recordava d‘algun d’ells o sigui, encara em reforçava més la certesa dels episodis. Com diu Bardalet en el llibre, són deu casos que realment li han impactat , resolts amb intuïció, observació i psicologia, això és el que fa que realment t’impressionin.

Espero que us hagi semblat interessant,

Ari*

WLADYSLAW SZPILMAN, El pianista del gueto de Varsòvia

2008-04-21T22:39:00.005+02:00

Bona nit a tothom,

Encara que hàgim vist la pel·lícula els de 1r Bat A, el llibre sempre es més exacte, es a dir t'explica més coses. I a més et va dient l'hora que és en cada moment i en la pel·licula no t'ho diu.

M'ha costat escollir el llibre, ja que no m'agrada llegir i sempre que faig l'esforç de començar un llibre mai l'acabo.

SZPILMAN, Wladyslaw, El pianista

Editorial: Empúries

Títol original polonès: Pianista

Traducció: Josep Marco i Jerzy Slawomirski

ARGUMENT
El músic jueu-polonès Szpilman treballa a la ràdio de Varsòvia com a pianista, veu com tot el seu món s'esfondra amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial i la invasió a Polònia.

L'estació de ràdio on estava treballant es bombardejada, doncs Szpilman arriba a a casa seva per assabentar-se que Gran Bretanya li havia declarat la guerra a Alemanya.

Les condicions de vida per als jueus a Polònia s’anaven deteriorant: un límit en la quantitat de diners per les famílies, duen obligatoriament unes cintes als braços per identificar-los, i el 1941, són col·locats en el Gueto de Varsòvia. Allà pateixen fam i humiliacions dels Nazis, també tenen por a morir i pateixen constantment tortures.

La majoria dels jueus són reunits i duts a camps de concentració. Però Szpilman és salvat per un amic de la família. La resta de la seva familia no és salva i, separat dels seus familiars, sobreviu en el gueto com esclau obrer d'unitats de reconstrucció alemanyes i fora confiant en l’ajuda de persones que no eren jueves.

Amagat presencia molts dels horrors comesos pels nazis i l’aixecament dels jueus del Gueto de 1943. Passa un any i es torna a provocar un altre aixecament que dona fallida un altre cop, i Varsòvia queda quasi desocupada i Szpilman està a punt de morir de malalties o de desnutrició.

Buscant menjar aconsegueix trobar una llauna que no pot obrir, i mentre ho està intentant, un oficial alemany el veu, i quan sap que és pianista li fa tocar una cançó. Doncs aquest es complau i el porta a menjar. Setmanes després els alemanys són forçats a marxar de Varsòvia, però l’oficial li dóna una jaqueta i li promet d’escoltar-lo a la ràdio. Aquesta jaqueta casi el mata ja que les tropes soviètiques el confonen amb un alemany i el disparen fins que veuen que no ho és, tan sols la porta perquè té fred. Quan s’allibera un camp de concentració proper, capturen a l’oficial i aquest demana a un presoner que contacti amb Szpilman, però quan aquest aconsegueix arribar els presoners alemanys ja no hi són, s’han traslladat.

Szpilman torna a tocar a la ràdio de Varsòvia .Interpreta de manera triomfal la mateixa peça que va salvar-li la vida amb aquell oficial alemany.

Aquí us deixo alguns links sobre l'autor i l'oficial alemany.

http://debates.coches.net/showthread.php?t=36795

http://tierradecollares.blogspot.com/2006/01/wladyslaw-szpilman.html

Wladyslaw Szpilman:

El quadern de Noah, Nicholas Sparks

2008-04-21T22:26:00.006+02:00

“[…] L’Allie pensava: en Noah, en ella mateixa, en una pila de coses. Per un instant, s’hauria estimat més no estar compromesa, però de seguida es va maleir per pensar una cosa semblant. No era en Noah qui estimava: ella estimava el que en un temps havien estat. De més a més era normal aquell sentiment. El seu primer amor de veritat, l’únic home amb el qual havia estat..., com podia esperar d’oblidar-lo?

Amb tot, era normal aquella punyida que sentia al seu interior cada vegada que ell se li acostava? Era normal confessar coses que mai no hauria pogut explicar a ningú? Era normal haver anat fins allà tres setmanes abans del casament?[...]”

Sobre el llibre:

Llegir, realment no ha sigut mai el meu fort, però em van dir que aquest llibre m’agradaria. De fet, aquella persona no s’equivocava, aquest és un llibre molt tendre i a la vegada dolorós, sobre un amor perdurable.

Aquesta novel·la, tracta d’una història d’amor ambientada a la segona postguerra, Noah i Allie, desprès de tants anys sense veure’s, Allie, que està a punt de casar-se, decideix anar a veure en Noah. El seu amor interromput en aquell estiu encara perdura en el fons dels seus cors, els seus sentiments, aquell primer amor adolescent... Però aquesta història va més enllà, l’autor ens l’explica amb una sensibilitat i una tendresa única.
Un relat commovedor sobre l’amor en el seu estat més pur.

Sobre l'autor:

És va graduar a la Universitat de Notre Dame i va treballar en diversos oficis abans de dedicar-se a escriure. El seu èxit va arribar amb la seva primera novel·la, El cuadern de Noah, inspirada en la història real del avis de la seva esposa. Entre d’altres llibres que ha publicat els més destacats són: Un camí memorable i El missatge en una ampolla.

Links:

La seva pàgina web oficial (està en anglès)

http://www.nicholassparks.com/

Aquí trobareu més informació:

http://www.elrinconromantico.com/nicholassparks.htm#Bibliografía_completa

Espero que us animeu a llegir-lo!

Fins demà!

Marina Oliva

La nit de l'oracle, Paul Auster

2008-04-14T22:57:00.006+02:00

Bona nit gent,

Aquí teniu el llibre que avui us presentaré i les seves dades:

AUSTER, Paul, La nit de l'oracle.
Barcelona: Butxaca 62.

Doncs es tracta d'un llibre ni llarg ni curt (251 pàgines) que no és difícil de llegir, almenys per mi, i considereu-me un no-lector (els que em coneixen ja ho saben), perquè pocs llibres m'he llegit (la majoria obligatoris) i aquest llibre me l'he llegit només per el simple fet d'haver de penjar-lo en el bloc, sincerament, és més, fa una estona he acabat de llegir-me'l.

No us diré la típica frase: "Ha sigut llegir la primera pàgina i no parar fins acabar" Perquè la veritat és que NO. He començat desmotivat "Pff, vaia pal ara haver-me de llegir aquest llibre!" Fins a la meitat, que li he anat pillant el "gustillu": "Aviam què diu a la següent pàgina..." i anava seguint ja que m'anava agradant. I això que és un llibre simple que tracta sobre la vida d'un home, Sidney Orr, que és escriptor, està casat, un dia cau d'unes escales del metro i l'ingressen a l'hospital ja que està molt greu, més aviat a les portes de la mort. Però Sid (abreujatura de Sidney, el protagonista) sorpren els metges recuperant-se. Es compra una llibreta blava la qual el fascina i comença a escriure-hi (fet extrany). Va passant el temps mentres van succeïnt fets que no us explicaré, perquè per això, "copiar y pegar" de l'argument del llibre que hi ha darrera o a pàgines d'internet, que crec que si us crida l'atenció ja us hi interessareu vosaltres. I sobretot els fets del final són força bons, almenys a mi m'han agradat.

La nit de l'oracle ha sigut una lectura simple i força ràpida per vosaltres (no per mi ja que jo sóc molt lent llegint). No és d'aquelles lectures que et quedaran per tota la vida, una lectura destacant entre moltes, allò que dius: "Pfuaaa, quina béstia de llibre!", NO! Lectura (repito) simple, ràpida, per matar temps lliure i pim pam.

Quan vaig anar a la llibreria (concretament a Abacus) per comprar algún llibre, no el vaig triar per res d'especial, sinó perquè era econòmic i curt, així de clar. I mira que jo poensava que la lectura traduïda no valia per res, però no eh? Feu-me cas si en teniu algun dubte, o almenys els de Paul Auster, concretament aquest, sí que val la pena.

Em vaig passar un temps sense tocar-lo, fins que vaig veure que arribava l'avui i em tocaria bloc. I a correcuita me l'he llegit.

Voleu informació sobre l'autor? Eh que no? Perquè sé que si us poso aquí un paràgraf de 15 línies, descaradament copiat i enganxat no us el llegireu (com jo faig a totes les entrades), per tant, no ho faré.

Pau, amor i salut.

Fins demà.

Eric Santos

QUIM MONZÓ, Mil cretins

2008-04-14T18:52:00.019+02:00

LA SANG DEL MES QUE VE

Durant el regnat del bon rei Herodes viu a l'aspre poble de Nazaret una dona anomenada Maria, casada amb un fuster afable, en Josep.

Un matí magnific de primavera, l'arcàngel Gabriel visita la dona i li diu "Déu t'ha concedit la seva gràcia, Maria; el senor és amb tu".

Les paraules de l'alat l'atorrollen. ¿Per què saluda amb tant de protocol? L'arcàngel parla: "Déu ha decidit que tindràs un fill; li diràs Jesús".

[...]

Un llibre fantàstic, entretingut, curiós, fet a mida, sense por de perdre el fil de l'argument perquè són contes.

Contes que els pots anar llegint tranquilament, sense pressa, un dia un i un altre dia un altre, per passar una bona estona amb la lectura.

Contes senzills,amb un vocabulari simple, sense gaires hornaments, a l'estil de Monzó, però alhora enginyosos, gairabé sempre amb un final inesperat, que sobte, que et descoloca.

Contes que tracten sobre temes diferents: de geriàtrics, de parelles, de gent que mira per la finestra i que explica tot el que veu, d'escriptors...

[...]

A la Maria li costa d'entendre què vol dir i per això l'arcàngel li repeteix: "Cap por, Maria. Déu t'ha concedit la gràcia d'un fill; li diràs Jesús".

Però la Maria s'hi nega en rodó. "¿Com que no?", es desconcerta l'arcàngel. La Maria no es fa enrere: "Ni parlar-ne. No hi estic d'acord. No tindré aquest fill.

Fi del conte.

Sorprenent, enginyós, natural, senzill, un dels millors escriptors en llengua catalana, i un dels més coneguts...

Amb aquests adjectius i amb molts d'altres podriem descriure a Quim Monzó, un home amb infinites idees per escriure contes i altres relats. (N'és un exemple el conte que he posat en aquesta entrada).

Aquí us deixo la biografia de Quim Monzó: http://www.monzo.info/catc.htm

Els motius principals pels quals he escollit aquest llibre, són que és un llibre curt (174 pàgines), amb relats breus, que van de tan sols una pàgina fins a relats d'aproximadament unes divuit o vint pàgines, el preu no és gaire exagerat i, perquè és de Quim Monzó, ja que m'agrada la seva manera d'escriure.

Algú pot dir que els seus llibres no valen res, que no es pot fer un llibre només amb petits contes, sense cap argument de principi a fi del llibre, etc, però els hi diria, com diu la Juher, que no vagin amb prejudicis, perquè quan has llegit dos o tres contes de Quim Monzó, te n'adones, que és un llibre diferent als altres, que té la seva pròpia estructura, diferent a la de la majoria de llibres, però que t'enganxa i que t'acaba agradant, i que no saps ben bé perquè és. No saps si són els arguments del conte, la manera en què són escrits... però el cas, és que t'enganxa. A més, sempre va bé conèixer una manera diferent d'escriure, i Monzó, n'és un exemple.

A més, per ser tan bon escriptor i ser tan reconegut, el van convidar a la fira del llibre de Frankfurt per a que la inaugurés, ja que la cultura catalana n'era la convidada d'honor.

Aquí us deixo el video amb el discurs d'inauguració!

http://vilaweb.tv/?video=4976

Vinga, adeu, i espero que us hagi agradat!

Marc Soler

Les Noies de Filferro, Jordi Serra i Fabra

2008-04-14T16:17:00.008+02:00

“[...]Ella es va acostar a la riba. Una lleu ona, mansa, es va aproximar a ella. No es van tocar. L'aigua va arribar al límit del seu periple, va retrocedir i va tornar a prendre impuls per a una nova ona. Ella se la quedà mirant, mentre els seus peus descalços s'enfonsaven poc a poc en la sorra humida. Jo, que no m'havia descalçat, estava un parell de passos per darrere.

-Molta gent somia amb retirar-se en un lloc com aquest- vaig sentir que deia.
-Però als setanta o seixanta anys.
-N’estàs segur?
Va girar el cap exhibint aquell somriure que tant em torbava.
-Deus pensar que estic boja, o que sóc una covarda, veritat?
-No-vaig dir sincerament-. I més desprès de conèixer tota la història. O almenys creure que la conec -la vaig contemplar un segon, banyada per la lluna, saben que mai oblidaria aquella imatge, i vaig dir-: Puc preguntar-te una cosa? [...]”

Això va ser el meu primer contacte amb “Les Noies de Filferro”; una novel·la actual, intrigant i amb una capacitat de persuadir increïblement increïble.
Inconscientment, com que em van sorprendre molt els diferents fragments del llibre, vaig prosseguir a una segona ullada llegint la contraportada, que deia així: “Jon Boix té vint-i- cinc anys i és periodista. El seu nou reportatge tracta d’aclarir el misteri d’una de les més famoses top models de la història, desapareguda fa deu anys”.

Seguidament, una de les principals culpables del meu plaer envers aquest llibre, “la profe”, va començar a explicar-nos tots i cada un dels detalls de l’argument de la novel·la. És cert que de la manera que ens la va pintar, podia semblar un tant distant ja que teòricament constava (i consta) d’una flamant i complicada investigació que havia de dur a terme un prestigiós periodista de Barcelona, sobre una jove i atractiva model que estava desapareguda des de feia deu anys per causes desconegudes. Però, a mesura que anava desenvolupant la seva explicació ens vam assabentar que aquesta adorada model formava un grup amb dues altres models, Cyrille i Jess.

Les tres juntes eren les deesses de les passarel·les, eren idolatrades i seguides per tot aquell qui les veia pel carrer. Desgraciadament tot va acabar malament. Cyrille es va suïcidar en saber que patia de sida i Jess va morir a causa de les drogues. Vania, la protagonista desapareguda, poc temps desprès dels fatals successos va desaparèixer sense deixar rastre.

Els alumnes cada vegada estàvem més encuriosits i patíem d’unes ganes brutals de saber més sobre el desenllaç d’aquella història basada en fets reals.

Sincerament vaig gaudir plenament de la lectura, així que ara us animo a que us imposeu davant Serra i Fabra i llegiu una de les seves millors obres.

http://www.sierraifabra.com/ Per a més informació sobre l’autor i les seves obres, aquí teniu la seva web oficial.

mariona

ELS MARS DEL SUD, Manuel Vázquez Montalbán

2008-04-08T15:13:00.006+02:00

− Què llegeixes?
− Els mars del sud.
− Tu llegint en català, mama?
− Sí, perquè no?
− De que tracta?
− D'un detectiu i...

Doncs tot va començar així, amb un diàleg amb la meva mare. Feia dies que arrossegava un llibre, però no li vaig donar gaire importància. Ella sol llegir força. Un dia li vaig preguntar, i la curiositat va augmentar. Em va interessar aquell llibre, i pensava que allò em podia servir per acostar-me a aquella dona que sempre m'estava insistint en què llegís alguna cosa.

ELS MARS DEL SUD, UN DETECTIU I...

Els mars del sud, és la novel·la més popular de tota la sèrie Carvalho. El detectiu investiga el cas Stuart Pedrell, un important home de negocis que apareix mort a ganivetades en un barri suburdial barceloní quan tothom creia que era de viatge a la Polinèsia.
Per esbrinar el que va fer durant aquell any Stuart Pedrell, el detectiu comença per conèixer la peculiar personalitat de la víctima (les aficions intel·lectuals, l'obsessió per seguir els passos de Gauguin i anar-se'n als mars del Sud, un SÍMBOL DE PLENITUD VITAL SOMIADA).
Així, des de l'alta societat a l'inframón dels suburdis, la novel·la traça un intens quadre de personatges i ambients que reflecteixen els conflictes personals i col.lectius del nosrtre país en el moment de la Transició.

UN DETECTIU I...

És un llibre de detectius, de misteris i d'assessinats. D'aquells que val més no esmentar ni una paraula del final.
Però, no és el típic llibre de polícies on atrapen al lladre i aquí acaba l'emoció. El llibre té alguna coseta més. Us aseguro que llegireu un fragment de la primera pàgina i tindreu ganes de llegir-ne una mica més. Aquí teniu el fragment de la primera pàgina:

Fotem el camp.

―Jo no em canso de moure l'esquelet.

―Anem a moure'l d'una altra manera.

La Loli va amuntegar les galtes per somriure i va bufar cap amunt bellugant el serrell a l'estil d'Olivia Newton-John.

―Estàs calent.

―Avui toca, noia.

[...]

―Tornero, au, vinga. La teva germana i jo fotem el camp.

―Malparit.M'has tallat.

La Pecas ja havia amagat la llengua escorxada i mirava de fer-la servir per queixar-se de la intromissió del Bocanegre.

Sembla diferent, oi?

Ho és! És diferent. Us el recomano.

Haig de dir, que el que em va agradar del llibre és la portada. En aquest cas em va seduïr l'aparença. Em donava tranquil·litat, calor, pau, i molta sed de lectura!

Per acabar, passo uns links sobre l'autor i us desitjo una gran recta final. Ànims!

http://www.joanducros.net/corpus/Manuel%20Vazquez%20Montalban.html

http://www.bib.uab.es/comunica/vz/vazmon.htm

Espero que us hagi agradat. Un petò.

__almudena*

El aullido del gato, R.L STINE

2008-04-07T23:17:00.004+02:00

"El gato se abalanzó sobre mí con las uñas fuera. Vi sus brillantes ojos. Sus afilados dientes blancos. Al saltar de la caja, abrió la boca y emitió un bufido furioso. No tuve tiempo a reaccionar, se me cayó el ataúd de las manos y el gato me clavó las uñas en los hombros. Oí los gritos de Ryan. Levanté las manos para apartar el gato, pero su cuerpo caliente y peludo me cubría toda la cara mientras que las patas delanteras me atenazaban el cuello. <>, pensé..."

Primer de tot vull demanar perdó a totes les persones que facin ús d'aquest bloc i en especial a la Cristina, ja que m'he saltat les normes i he posat un llibre en castellà.

Podria definir aquest llibre com el que més m'ha marcat durant la infància i del qual conservo un record molt preciós d'una tarda estirat al sofà, desconnectat totalment de tot el món i concentrat en la lectura. Tenia 10 anys quan, per Sant Jordi, em van regalar aquest llibre. En un principi, el vaig deixar a la lleixa junt amb els altres llibres per llegir que he anat acumulant al llarg de la meva vida. Un dia, no ho recordo concretament, el vaig agafar i el vaig començar a llegir. Mentre el llegia suposu que sentia allò que la Cristina anomena el plaer de llegir, que mai havia trobat en cap altre llibre.

A simple vista es veu que no sóc un noi de llegir, no he sabut trobar el que els altres en la lectura, i en el fons em sap greu, però que hi vols fer... Però aquest llibre ha sigut diferent, no puc saber el perquè, però en el seu moment em va fascinar.

El llibre tracta d'un noi que per accident mata un gat, i que a partir d'aquell moment li comencen a passar una sèrie de desgràcies relacionades amb gats i que el portaran a viure escenes de real suspens (tenia 10 anys).

M'he l'he llegit uns 5 cops i, actualment, no us el recomano, ja que és literatura de terror infantil, però sí si teniu algun nen o nena i li voleu regalar alguna cosa.

Finalment un petó per tothom i avera si animem aquest bloc comentat!!

Muaaaaaaaa

ARGI

El cervell eròtic, Adolf Tobeña

2008-04-07T14:50:00.003+02:00

I perquè no un altre estil de llibre?

Potser més d'una persona no s'atrebeix a publicar-ho o simplement no hi ha pensat en fer-ho i crec que ara és un bon moment.

Avui em toca a mi publicar llibre i ho faig amb aquest perquè m'encanta. Quins són els nostres pensaments? Què en pensa la nostra ment d'aquest tema? Crec que és un tema força interesant per a la nostra edat, ja que normalment és quan es comença a mantenir relacions i el sexe per suposat influeix. Quan me'l van ensenyar pensava.. bah això no m'ho llegire pas, si només diuen tonteries, però va ser començar la primera pàgina i no parar de llegir fins acabar-lo.

La veritat, ara veig que va valdre la pena, ja que no solc llegir llibres a part dels de l'institut, s'ha de dir que aquest em va impresionar moltissim i em va agradar molt.

RESUM:

Són rutes sexuals i sentimentals amoroses desde fa uns deu anys, quan va aparèixer la primera versió d'aquest llibre. Aquells indicis s’han esdevingut ara un temps ferm que permet endinsar-nos en les rutes neurals i els engranatges hormonals que canvien les subtileses dels atractius, els delers i els desficis de les interaccions eròtiques. El coneixement d'aquests ressorts ajuda a explicar la potència, el goig i els maldecaps que generen les urgències de l'entrecuix i les dependències sentimentals. En una incursió festiva i rigorosa alhora, Adolf Tobeña arrodoneix un itinerari gormand per la neurobiologia del sexe i els amors. Els enamoraments, la seducció, la gelosia, les fractures sentimentals, els desamors, la farmacologia dels sentiments, els usos sexuals i les fórmules amoroses en les societats obertes i multicablejades, tot això té una mirada empírica al sexe i a les necessitats d'afiliació com assemblatges crucials de les societats humanes.

AUTOR:

Adolf Tobeña (Graus, Huesca, 1950) és catedràtic de Psicologia Mèdica y Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona, on dirigeix el departament de Psiquiatria i Medicina Legal. És autor de més de 150 treballs d’investigació en neurociència i ha estat professor visitant a les universitats de Londres, Venècia, Groningen I Tel Aviv.Ha dirigit programes de debat científic a Catalunya Ràdio i Ona Catalana, a més de col·laborar assíduament en premsa escrita. Premi de Europa d’assaig científic 2004 (Universitat de València), Premi Ciutat de Barcelona de ciència 1992; Premi Avui de Periodisme 1991.Ha publicat els llibres Sintonies neurals (2000), Anatomia de la Agressivitat Humana (2001), Sorbets de ciència (2003), Màrtirs mortífers; biologia de l’altruisme letal (2004) y El cervell eròtic (2004).

Finalment, dir que espero que us entrin ganes de llegir-lo, igual que em va passar a mi perquè sincerament gaudireu molt i us ho passareu molt bé, ja que tracta d'un tema que generalment sol agradar a la gent d'avui en dia i res mes, espero que us agradi molt igual que em va agradar a mi.

Un petò a tothom i espero que comenteu i doneu mes vidilla al blog! ;p

Un petit inconvenient, Mark Haddon

2008-04-01T20:25:00.012+02:00

Doncs sí, avuí m'ha tocat penjar un llibre al bloc. M'ha costat decidir-me, però al final n'he trobat un que us pot agradar i el bo d'ell és que és relativament nou. Aquest llibre me'l va regalar la meva cosina gran per reis i em va dir "llegeix-te'l és molt bo" i, sincerament, estic d'acord amb ella ja que a mi em costa molt llegir-me un llibre i aquest me'l vaig llegir em menys d'una setmana, així que espero que us animeu!

Resum del llibre

El protagonista d'aquesta novel·la és en George de 57 anys. Ell s'està adaptant a una nova situació, a la vida d'un recent jubilat. Està casat amb la Jean i juntament tenen dos fills: la Katie i en Jamie.
La Katie anuncia que es casa amb el seu xicot, en Ray, cosa que a la família no li fa molta gràcia ja que no els agrada molt aquest noi.A la Katie sempre li costa de decidir si l'estima de debò o simplement és perquè li agrada la forma que tracta al seu fill Jacob.
Jean està fins el cap dels preparatius del casament de la seva filla i arran del casament elles dos no paren de discutir. Tot això a la Jean li ocupa molt de temps i no pot veure's amb el seu amant (un antic company d'en George).
En Jamie convida al casament de la seva germana el seu xicot, en Tony i la seva vida ordenada i tranquil·la se'n va en ordis. En mig de tant cacau a la vida d'en George, ell descobreix que té una lesió al maluc i s'obsessiona molt

Una mica sobre el autor

Va néixer el 1962 a Northampton (Anglaterra). Estudià literatura anglesa a la Universitat Merton d'Oxford i va acabar els estudis a la Universitat d'Edimburg. Va treballar durant un temps amb persones amb deficiències físiques i mentals, fet que el va ajudar amb la seva primera novel·la "El curiós incident del gos a mitjanit" (2004), que va ser guardonada amb el premi Whitbread i el Commonwealth.Abans d'això havia escrit i il·lustrant llibres infantils com la sèrie dedicada al "agent Z", a més de participar en la creació de guions per a sèries i pel·lícules de televisió.També dona classes de literatura creativa en la Universitat d'Oxford i en la Fundació Arvon, i es dedica a la pintura abstracta.Està casat amb Sos Eltis, professora d'anglès en el Brasenose College d'Oxford. La seva última novel·la és "Un petit inconvenient" (2007).

Espero que a tots us hagí agradat el llibre i que us animeu a llegir-lo.

El diari vermell del Flanagan, Andreu Martín i Jaume Ribera

2008-03-31T13:45:00.012+02:00

Aquest diari existeix gràcies a la Carlota, una amiga que vaig conèixer al metro. Em va dir: Què et sembla si posem les nostres experiències sexuals per escrit en un diari?.
En aquell moment, jo no hauria pogut imaginar que aquella idea donés per a antes i tantes reflexions.
Aquest no és un llibre on se us digui el que heu de fer, Déu me'n guard! Jo què sé el que heu de fer! Cadascú és un món i un conflicte i jo no sóc ningú per dir-vos com heu de portar la vostra vida sexual. En tot cas, només us puc convidar a pensar-hi.
Penseu sobre el sexe.
Perquè el sexe és molt important.
I per animar-vos a fer-ho, jo començo. Així és la meva vida sexual. Ho dic sense vergonya (encara que, com veureu, tindria molts motius oer avergonyir-me'n), perquè espero que vosaltres també us l'expliqueu a vosaltres mateixos.
Si ho feu, gaudireu molt més del sexe i viureu molt millor. Us ho asseguro.

Flanagan

Així és com comença aquesta divertida història d'un noi de 17 anys
que es diu Joan Anguera, més conegut com a Flanagan. Ell és un detectiu
que ha estat involucrat en mil i un casos diferents, però aquest cop ens mostren
un Flanagan del més sincer que ens ensenya la seva nova faceta: la seva sexualitat.
Tot comença el dia en què en Flanagan coneix la Carlota i ella li planteja posar
les seves experiències sexuals en un diari. Tots dos es posen a la feina, i busquen
informació de les qüestions més importants. Per exemple, al Flanagan li interessa
saber què és exactament la pubertat i quins canvis es produeixen en el cos dels nois,
i també els sentiments que li desperten les noies que li agraden. Trobarà en els seus
companys de classe una font d'informació molt important, a travès de debats i
entrevistes, encara que en el cas del Xarxeneguer, un amic seu més aviat barroer
seria millor no preguntar res. Alguns adults experts en la matèria,
com el doctor Bardet, li aportaran la resta d'informació.
La Carlota i el Flanagan començaran així una relació amistosa
que els va unint cada cop més. Els dos tenen lligams amb altres persones,
ell està sortint amb una altra noia, la Nines encara que la cosa no acaba
d'anar del tot bé, i ella, té un enamorat holandès. Tot i que això no impedeix
que la seva atracció augmenti i un dia que els pares de la Carlota
no hi són acabin enrotllats. Els petons i les carícies els transporten a un punt límit: el coit.
El problema arriba quan cap dels dos té preservatius i la passió els empeny
a fer l'amor malgrat tot. Després de fer-ho, s'adonen que no utilitzar un
mètode anticonceptiu ha estat un error que els pot portar greus problemes.
En Flanagan està tan preocupat que decideix recollir tota la informació possible
sobre les probabilitats que la Carlota es quedi embarassada i sobre els perills
de contagiar-se d'una malaltia de transmissió sexual. El consell dels adults serà
el que finalment els ajudi a sortir del tràngol.

SOBRE ELS AUTORS;

Andreu Martín:
(Barcelona, 9/05/1949)
Llicenciat en psicología a la Universitat de Barcelona, Andreu Martín ha treballat com a redactor en editorials, ha sigut fundador d'una revista de còmics i ha col·laborat en reportatges, narracions curtes i guions d'historietes a numeroses revistes.
En el cine, ha escrit guions i ha dirigit una pel·lícula.
En televisió ha fet els guions de Crònica Negra, sèrie de 13 capítols basats en relats propis, i Pájaro en una tormenta.
També ha col·laborat en varis montatges en el camp del teatre.
Ha rebut numerosos premis literaris, entre ells el Premio Círculo del Crimen per Prótesis (1980); el Premio Alfa 7 per El día menos pensado (1986); Premio Hammett, de la Associació d'Escriptors Policíacs, al 1989 i 1993, per Barcelona Connection i El hombre de la navaja, respectivament; Deutsche Krimi Preis (Premi a la millor novel·la policíaca publicada a Alemania) per Si es no es (1992).
Al 1989 rep el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil per No demanis llobarro fora de temporada o al 1994 el Premio Columna Jove per Flanagan de luxe.

Jaume Ribera:
Es va llicenciar en Ciències de la Informació, encara que ha excercit molt poc com a periodista.
Va començar escribint guions de còmic, i encara cultiva aquesta activitat professional.
També és traductor, en especial de llibres infantils.
En l'actualitat, es dedica exclusivament a escriure.
Juntament amb Andreu Martín ha rebut, al 1989 el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil per, No demanis llobarro fora de temporada.
Al 1994 va obtenir el Premi Columna Jove per Flanagan de luxe conjuntament amb Andreu Martín de nou.

Aquest llibre, és un dels pocs llibres en català que més m'ha agradat.
Té aquell 'nose qué' que t'enganxa fins a l'última pàgina.
Els pensaments i les pors d'en Flanagan, les alegries i canvis d'humor tant típics en adolescents.
He perdut el compte de les vegades que me l'he llegit, però la veritat es que no me'n cansaria i hi tornaria una i una altra vegada.
I res més, espero que amb això us entrin les ganes de llegir-vos-el, jo us el recomano!

Fins demà!

El noi del pijama de ratlles

2008-03-26T21:51:00.006+01:00

“El noi de pijama de ratlles” de John Boyne

Aquest és el llibre que us presento. Si us sóc sincera, el títol no em va trastocar gaire, per no dir gens. I la portada de tapes toves tampoc em va fer tornar boja. Ara sí, la contraportada em va deixar ben intrigada, amb la mel a la boca. No és una contraportada qualsevol, com les que llegim habitualment als llibres. No s’explica absolutament res de l’argument ni de les característiques de l’obra. El propi autor cita que el llibre és molt difícil de definir, i que si ho fes destrossaria l’experiència de la lectura. I té raó.

M’he informat sobre l’autor, John Boyne, és Irlandès. A Irlanda la novel·la a estat un gran èxit, i com a conseqüència, s’ha traduït a dues dotzenes d’idiomes! Fascinant. També tenen planejat fer-ne una pel·lícula. No us escric, gaire més de l’autor, perquè és bastant avorrit, al menys per mi.

El meu primer contacte amb la novel·la va ser fred i distant. No aconseguia fer-me meves les pàgines, ni integrar-me a l’obra. Vaig plantejar-me deixar el llibre, (el primer capítol no em va atraure, d’aquí la meva decisió). Però vaig pensar, que també s’han de llegir aquelles obres que no t’agraden, (al segon capítol ja m’hi vaig enganxar de ple) :P.
M’agradaria no haver-vos d’explicar l’argument, doncs des de el meu punt de vista, t’aixafa l’obra. Et trenca la poca, poquísima màgia que poden recollir les dues-centes disset pàgines del llibre.

Et proposaria que paressis de llegir ara mateix i no continuessis. Perquè s'ha de llegir sense saber què passarà. Tu has de descobrir la màgia. En aquesta situació el que dic és absurd. ¡Osea, allá vamos!

Argument de l'obra:

El nen de pijama de ratlles tracta d’un tema dolorós i tràgic, de la nostra història. El narrador dels fets, és un noiet de nou anys, Bruno. Veiem i comprenem l’obra des dels seus ulls. Una visió diferent, impactant.

Bruno és fill d’un comandant nazi, que és l’encarregat de dirigir el famós ,lamentablement, camp d’Auschwitz. El noi viu a Berlín amb la seva mare, el pare, la germana (la tonta de remate), com ell la cita, i criats. Entre els quals trobem a Maria.
Bruno es traslladat juntament amb la família a una casa situada al costat del camp de concentració. On des de la seva finestra contempla, un munt de persones amb pijames de ratlles.

La monotonia de la nova vida, i la vocació que té per ser explorador, el condueixen fins arribar al qui seria el seu nou amic. Coneix en Shmuel. Un nen amb pijama de ratlles que es troba a l’altre costat del reixat de filferro. Entre els dos nens, que per cert, varen néixer el mateix dia, s’estableix un gran lligam d’amistat. Bruno i la seva ingenuïtat juguen un gran paper en aquest relat. Ingenuïtat que en més d’una ocasió et provoca desesperació.

No desvelaré quin és el final de la història. Per mi, el moment més tendre i més dur alhora. Si decidiu llegir-ho, no comenceu per l’última pàgina, com molts feu, us equivocareu de ple. Us animo a que la llegiu! I no tingueu la temptació de tornar a deixar el llibre a la prestatgeria. Endavant!

PD: Relaciono l’obra naturalment, amb el diari d’Anna Frank, i amb la pel·lícula la vida és bella.

Claudia Guijarro des de Figueres, per a IES Olivar Gran! (:

Bona nit i fins demà!

Atrapada al mirall, Gemma Lienas

2008-03-24T18:29:00.005+01:00

Bones,

Doncs quan la Cristina ens va dir que haviem de penjar al bloc un llibre que ens haguès agradat, no sabia ben bé quin escollir. A mi no és que m’agradi massa la lectura però de tant en tant, llegeixo. Finalment he escollit aquest llibre perquè quan el vaig veure en un prestatge d’una llibreria em va cridar molt l’atenció el nom. Vaig llegir la contraportada i vaig veure que podia estar bé. I tampoc era un llibre molt gruixut. Desprès vaig mirar el nom de l’escriptora i era Gemma Lienas. D’aquesta autora ja em conexia algún llibre, i m’havien agradat força, com per exemple són bastant coneguts els diferents diaris de la Carlota que ha escrit. Aquest llibre també l’he triat perquè és molt fácil i ràpid de llegir, et deixa amb intriga i això fa que no puguis parar de llegir fins saber el final. Vaig tardar dos dies en llegir-me’l tot.

Sobre l'argument del llibre:

Tracta sobre la Laura Bellido, que és arquitecte. Té una vida perfecte, un marit perfecte i nu fill de sis anys, no té problemes de diners ni aparentment de cap tipus, sembla una dona feliç. Tot i això desprès d'un sopar romàntic amb el seu marit, Laura mor estimbant-se per les costes del Garraf. Gina, la seva millor amiga que està vivint a l'estranger per qüestions d'estudi i feina, rep la notícia de la seva mort i no s'ho pot creure. I per això té la sensació de que alguna cosa no encaixa, a partir d'aquí s'instal·la a Barcelona fins que tingui les idees clares. Gina comença a parlar amb la gent més propera de la Laura. A partir d'aquí Gina començarà a veure una altre història de la vida de Laura totalment diferent a la que tothom coneixia i Gina revelerà la història que la seva amiga feia temps que tenia amagada.
És una novel·la de tipus psicològica, i plena de detalls molt reveladors sobre els relacions de poder entre les persones, en aquest llibre es poden veure les grans complexitats sobre les contradiccions humanes, i com nosaltres no ens adonem de coses que a vegades semblen molt lògiques.

Sobre l'autora:

Gemma Lienas Massot va nèixer el 1951 a Barcelona.
Entre el 1969 i el 1974, estudia filosofia i lletres; mentrestant es casa i té un fill i alhora treballa.
Dos anys més tard fa classes de llengua i literatura.
Entre el 1983 i el 1998 és directora literària en dues editorials. I alhora comença a escriure i a donar classes a la Universitat de Barcelona.
El 1998 deixa el món de l'edició i es dedica nomès a escriure. Amb un company, es trasllada a viure a Estrasburgdurant on hi resideix 5 anys.

Gemma Lienas és filla de pare català i mare francesa, això fa ue tingui dos visions de móns diferents. Escriu molts llibres juvenils per demostrar la realitat de la vida actual, però ho explica tot a partir de punts de vista, temes i realitats femenines. En una entrevista, va dir la frase següent:

"Desde siempre, he luchado -sin militar en ningún grupo feminista- por la dignidad de la mujer y por barrer la discriminación. Mi lucha ha sido mi propia vida, en lo personal y en lo profesional."

Premis literaris:

Premis Octubre-Andròmina de narrativa, 1987: Vol nocturn
Premis Literaris de Girona-Ramon Muntaner de literatura juvenil, 1987: Dos cavalls (2 Cv)
Recull-Francesc Puig i Llensa de narració, 1987: El gust del cafè
L'Odissea, 1998: Bitllet d'anada i tornada
Ramon Llull, 2003: El final del joc

Llibres publicats:

Per adults:

Pornografia i vestits de núvia. Barcelona: Empúries, 2007
Vull ser puta. Barcelona: Empúries, 2006
Rebels, ni putes ni submises. Barcelona: Empúries, 2005
El final del joc. Barcelona: Planeta, 2003
Vol nocturn. València: Eliseu Climent / 3i4, 1989
El gust del cafè. Barcelona: Pòrtic, 1987

Per tots els públics:

El diari vermell de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2004 [juvenil]
El gran llibre de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2005 [juvenil]
El diari blau de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2006 [juvenil]
El diari lila de la Carlota. Barcelona: Empúries, 2001 [juvenil]
Bitllet d'anada i tornada. Barcelona: Empúries, 1999 [juvenil]

Per a joves:

Cul de sac. Barcelona: Empúries, 1986 [juvenil
Dos cavalls (2 Cv). Barcelona: Empúries, 1987
Així és la vida, Carlota. Barcelona: Empúries, 1989 [juvenil]
Ets galàctica, Carlota. Barcelona: Cruïlla, 1994 [juvenil]
Les balenes desorientades. Barcelona: La Galera, 2007 [infantil/juvenil]

Per nens i nenes:

L'Emi i en Max, l'aventura de la glacera. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil
L'Emi i en Max, l'aventura del llac assassí. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil]
L'Emi i en Max, l'aventura dels lemmings. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil]
L'Emi i en Max, l'aventura del asteroide destructor. Barcelona: Alfaguara - Grup Promotor, 1999 - 2000 [infantil]
La lluna en un cove. Barcelona: Cruïlla, 1987 [infantil]
El maximal. Cerdanyola del Vallès: Toray, 1993 [infantil]
La meva família i l'àngel. Barcelona: Cruïlla, 1991
Finisterre.i els pirates. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]
Finisterre.i els missatgers. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]
Finisterre.i els buscadors d'or. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]
Finisterre.i la mòmia. Barcelona: Cruïlla, 1999 - 2000 [infantil]

El Violí d'Auschwitz

2008-03-10T17:01:00.007+01:00

Biografia de l’autora:

Maria Àngels Anglada ( Vic 1930 – Figueres 1999 ).Va néixer a Vic. Filla d’un advocat, la gran de quatre germans, viu en un ambient apassionat per la música.
De jove, es va traslladar a Barcelona per estudiar a la Universitat, allà es va llicenciar en Filologia Clàssica. L’any 1961 es va traslladar a l’Alt Empordà, a Figueres on va viure fins que va morir a l’any 1999. A Figueres, va ser traductora de llatí i grec al català, també va treballar amb diferents gèneres de l’escriptura com la poesia, la narrativa, la crítica literària i l’assaig literari.

Obres més destacades:

- Memòries d’un pagès del segle XVIII ( 1978 ).

- Salvador Espriu en els seus millors escrits ( 1974 ).

- Les Closes ( 1979 ).

- Sàndalies d’escuma ( 1985 ).

- Columnes d’hores ( 1990 ).

- El Violí d’Auschwitz ( 1994 ).

Argument:

El llibre El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada, ens explica la vida d’un violinista
jueu al camp de concentració nazi d’Auschwitz, i ens parla de les seves condicions de vida, fins que un dia en un dels concerts que celebraven els caps dels diferents camps, i en el que Daniel, el violinista, va assistir, un dels violins sonava malament, i quan els caps ja el volien matar, ell va dir que el problema no era el violinista, sinó que era le violí que estaba trencat per la part posterior del violí. I com a càstig, el van fer montar un violí amb un so perfecte.

Tema:

En aquest llibre, el que vol fer reflectir, és com havien de viure les persones que no eres cristianes o de pell clara. Sense la necessitat de imatges, es pot veure com les condicions de vida eres pèssimes i infrahumanes. En definitiva, el tema ens vol mostrar les condicion de vida en un camp de concentració nazi.

Opinió personal:

Aquest llibre, m’ha agradat molt perquè el tema de què tracta és un cas real, perquè és fàcil de llegie ja que té un vocabulari senzill amb alguna excepció però força comprensible. També és un llibre que enganxa molt.
La raó pel qual exposo El Violí d’Auschwitz, és perquè el llibre et fa raonar, et poses en la situació del protagonista, que és una situació de molta duresa.
La puntuació que jo donaria al llibre és de NOTABLE!!!.

Si decidiu llegir El Violí d’Auschwitz, us agradarà, us ho aseguro!!!

ADRIÀ...>>

Veronika decideix morir.

2008-03-09T23:09:00.006+01:00

COELHO, Paulo, Veronika decideix morir.
Barcelona: Proa, 2004

"Es va quedar en silenci.
vivint el seu moment Present,

deixant que l'amor ocupés l'espai buit
que havia deixat l'odi."

Personalment, mai m'ha agradat saber la biografia d'un escriptor; no per cap motiu en concret, suposo que a l'autor el 'coneixes' més a través dels seus llibres i de la manera d'explicar-se que no pas d'aprendre't tota una biografia... Així doncs, pel que he llegit de'n Coelho (L'Alquimista i Onze minuts, a més d'aquest llibre que us presento) he pogut arribar a saber que va néixer a Río de Janeiro i que té uns quants anys que li han dut experiències sobre la vida (Veronika decideix morir relata, en certa manera, el seu internament en un psiquiàtric).

També és cert que m'he llegit la seva vida per poder-la ficar al blog, però no he trobat res d'interessant (descartant tots els premis que ha rebut i que el fan diferent però alhora típic de la resta d'autors). Coelho no només s'ha dedicat exclusivament a escriure, també ha viatjat, ha sigut lletrista de cançons de rock i ha passat un temps a la pressó. Totes aquestes experiències es veuen reflexades en les seves obres.

El que si que m'ha agradat trobar-me a sigut unes fotogràfies amb la seva càmara digital; Coelho té a la seva pàgina web ( http://www.paulocoelho.com/espa/index.html ) un cúmul de textures i detalls dels que ningú s'ha parat a mirar, potser és aquesta forma de veure el món la que em crida l'atenció. Una altra de les fotografies que més m'ha agradat, ha sigut aquesta, que retrata una de les coses més freqüents i que (crec) de vegades se'ns oblida, pel fet que sense saber perqué ens pensem que les persones més famoses deixen de ser éssers qüotidians per passar a ser 'superiors'... (espero que més d'un de vosaltres entengui el que vull dir!). Paulo Coelho, per a qui l'interessi, disposa d'un blog (i altres mitjans) amb els quals comparteix opinions amb els lectors: http://paulocoelhoblog.com/

La novel·la, Veronika decideix morir, crec que us pot agradar pel fet de sentir-vos minimament identificats en el moment de adonar-te'n que la vida està en un punt indiferent i esperar, sense saber quan arribarà, alguna cosa que doni un gir inesperat... però crec, que a hores d'ara, ens hauriem d'adonar que no tot es esperar a que les coses passin.

No us ficaré el començament del llibre (com molts de vosaltres heu fet), perqué tinc el costum d'obrir-lo i llegir l'última frase o bé l'últim paràgraf. Sé que hi ha gent que creu que així es perd l'èssencia de la obra, però a mi se me'n refot (amb perdó) i crec que és la manera de saber veritablement si el que et trobaràs té aquell 'no sé què' que busques. Així acabo la meva entrada al blog; espero que us agradin les últimes línies d'aquest típic i tòpic però alhora impressindible (per a mi) llibre.

"Es va fixar que els raigs de sol escalfaven més, cosa que significava que els interns ja devien estar esmorzant. Al cap de poc, la seva sala d'espera s'ompliria i tornarien els problemes rutinaris; valia més que s'hi posés de seguida, a prendre de les notes per a la seva tesi.

Meticulosament, va començar a redactar l'experiment de la Veronika; l'informe sobre la seguretat de l'edifici, ja el faria més tard."

Urgent, urgent

2008-03-09T09:52:00.002+01:00

Xavals,

Estic posant les notes de la segona avaluació. I les haig de donar demà a secretaria. Demà al matí.

I tinc algunes redaccions innonimades (això és sense nom) i alguns problemets de gent que no em fa ni punyetero cas!!!

Kevin: no puc obrir el teu document de la segona tria d'Els meus llibres. Me la vas enviar per e-mail.

Kevin: no tinc la teva Isabel. Pot ser?

De qui és una redacció de la Isabel intitulada La nostra cançó?

De qui és una redacció de la Isabel que comença així?

-Ai nenes, que n'heu sentit a parlar?

-De què? De què?

És urgent. Demà, ja us ho he dit, haig de donar notes i demà passat hi ha l'avaluació. No hi ha més temps. Poseu-vos en contacte amb en Kevin, que jo no tinc el seu telèfon. Per e-mail no em contesta. I espero que surti, també, la gent de les altres redaccions.

Ens veiem demà. Que tingueu un bon diumenge. A mi me l'heu fastiguejat, el diumenge: els vostres exàmens de gramàtica són un autèntic desastre!! Avui em toca quedar-me a casona i acabar de corregir.

Petonets i... sí: fins demà.

El dia dels Trífids, John Wyndham

2008-03-04T20:16:00.003+01:00

El llibre que us presento és : El dia dels Trífids,de John Wyndham
Traducció de Ramon Folch i Camarasa

Títol Original: The day of the Trífids
Barcelona: La Magrana L'esparver,2002

No em va costar gaire escollir el llibre. És un d'aquells llibres que t'enganxa desde el principi i no pots parar de llegir-lo fins que l'acabes.

Com podeu veure pel nom, l'autor és anglès. Va començar a escriure ciència-ficció abans de la Segona Guerra Mundial i durant la seva carrera va fer servir diferents pseudònims. Aquest llibre el va escriure durant la guerra freda. En més de 50 anys s'han produït diverses pel.lícules basades en aquesta història.

Els trífids són unes plantes grotesques i perilloses de més de dos metres d'alçada que es cultiven per extreure'n oli. Però un desastre mundial els transforma en una terrible amenaça. Gairebé tota la humanitat es va quedar cega i Bill va ser un dels pocs supervivents d'aquest desastre, gràcies a que estava a l'hospital amb els ulls tapats. Quan surt de l'hospital busca a més supervivents i entre tots intenten que no desaparegui la raça humana.

Així es com comença la novel.la:

Quan un dia que sabeu que és dimecres comença amb la mena de remors pròpies d'un diumenge, ja podeu pujar-hi de peus: alguna cosa no rutlla. Així ho vaig compendre de seguida, en despertar-me. Però a mesura que el cervell començà a funcionar-me millor vaig dubtar de mi mateix. Al capdavall, era més probable que m'equivoqués jo que no pas la resta de la humanitat..., encara que em costava d'entendre com podia haver-me confós. Vaig continuar esperant, immers en el dubte.Després arribà a les meves orelles el primer indici de prova objectiva : un rellotge,al lluny, tocà hores; vuit, em semblà a mi. Vaig parar l'orella amb més atenció encara. Aviat un altre rellotge començà a tocar, més a prop, fortament. Vaig poder comptar les hores sense possibilitat d'error. Eren les vuit, indiscutiblement. Llavors vaig tenir l'absoluta seguretat que quelcom "no rutllava".

És un llibre molt fàcil de llegir i a més és molt entretingut e interessant. No dubteu a llegir-lo perque estic segura que us agradará i més per als qui els apassioni la ciència-ficció. Espero que el llegiu i que em digueu si us ha agradat o no. A mi, personalment, el que m'agradaria ara és veure la pel.lícula, que n'hi han unes quantes. Per cert, per si a algú li interessa, hi han alguns vídeos penjats a www.youtube.com sobre El dia dels Trífids.

I res més nois, espero que comenteu i doneu la vostra opinió. Bona nit i fins demà!

Una novel.la, pero no una qualsevol, per: Lluis Diaz

2008-03-03T23:08:00.001+01:00

Hola a tothom,

Si hi ha un llibre en català , que sens dubte m’ha enganxat literalment a la lectura , aquest ha estat Flanagan Deluxe, d’Andreu Martín.
Tot va començar a classe de català a 4t d’ESO amb la profesora de guàrdia que m’obligava a llegir i jo , convençut de que podria escapar-me de llegir , insistia en que no ho faria, fins que em va dir, molt bè, no llegeixis, pero si no ho fas ara, t’emportes el llibre i te’l llegeixes a casa i demà et preguntarà la Montse ( la profesora habitual de català) .
Aixa ho va fer , i a casa , molt tranquilament, em vaig llegir el llibre, de tal manera que el dia següent vaig respondre correctament a totes les preguntes que em va fer, això possiblement em va fer aprovar el català, de tal manera que podia passar a batxillerat i no hauria de repetir, era com marcar un gol a l’últim minut de l’últim partit de la lliga i aconseguir no baixar a segona.
Aixó va fer que jo , estimi a Flanagan i a la resta dels seus companys.

Flanagan Deluxe. Andreu Martín

Aquesta novel.la tan trepidant m’ha encanta’t personalment per el seu contigut, forma i la sencillesa de llenguatge. Com a estudiant de secundària, que va ser quan me’l vaig llegir, m’he trobat reflectit amb el personatge. Desde l’infància m’ha agradat qüestionar-ho tot i proposar respostes alternatives a realitats que solen succeïr sense cap més volta de fulla. Com he postulat anteriorment, em considero un reflex del personatge, no només per l’afició de detectiu precoç sinó amb l’edat, societat i fins i tot amb la germana.
L’argument passa en un estiu, i si no recordo malament el llibre tenia 250 pàgines, podem dir que hi ha bastanta acció en un interval curt de temps. L’autor va donar gran importància als fets i la narració en compte de la descripció de l’ambient, aixó va ser un punt clau perquè m’agradés. En general, la novel.la es pels adolescents però no cal negar l’existència d’un gran públic darrera major que un adolescent.

Sincerament, us recomano aquest llibre si mai teniu cap estona lliure o si més no, pels que tenen ambicions de criminòleg o detectiu, ja que en principi ens ho pinten molt cruu, però despres d’aquesta breu narració entretinguda veiem que la realitat no està tant lluny.

Per tot aixó recomano aquesta novel.la apassionant,Flanagan Deluxe gent, no ho oblideu

Lluis Diaz

AVORRIMENT

2008-02-26T18:23:00.003+01:00

Esteu avorrits, mig morts, acollonits, enfeinats...? Per què esteu deixant morir el bloc? On són els vostres comentaris? I l'originalitat a l'hora de fer entrades????

Us passo un vídeo que m'ha fet molta gràcia. M'hi sento tan identificada... Alguns em recordareu a la primera o segona classe de poesia, fent el pallasso a classe, cantant cançons (infantils, David Bisbal o Paulina Rubio...). Ara sabreu què vull dir.

Apa, salut i força al canut, que diuen!

Un jove interessant

2008-02-25T18:54:00.003+01:00

Hola gent!

Avui em toca a mi. En fi que millor que anem per feina i comencem a presentar el llibre que crec que us pot agradar, i que, llògicament m’ha agradat molt a mi. El meu llibre és el de “Eragon” però té trampa perquè no només és un llibre si no que és una saga anomenada “El Llegat”, ja que hi ha la continuació d’aquest amb tres llibres més. D’aquests tres llibres només n’ha sortit un més titulat “Eldest”, però ja se sap que el tercer es titularà “Brisingr”. Eragon és una saga protagonitzada per un noi de quinze anys que troba un ou de drac i automàticament després de que el drac hagi nascut es converteix en genet de drac i en el salvador del regne on viu. És l’únic que pot fer fora del poder el malvat rei Galbatorix.

Després de fer una introducció sobre la saga parlaré de l’autor que és molt jove però jo crec que amb un futur prodigiós i ple d’èxits bàsicament perquè als dinou anys es va convertir en best seller als Estats Units. Ostres que encara no he dit qui era! Doncs el jove autor del meu llibre preferit és Christopher Paolini.

A continuació us deixo la web on podeu informar-vos de tot el que us interessi sobre la saga o l’autor i totes les noticies sobre Eragon i “El Llegat”:

-http://www.eragons.com/

Eragon es va agenollar sobre un jaç de jonc trepitjat i examinà el rastre amb ull expert. Les petjades li digueren que el cérvol havia estat al prat feia només mitja hora. Aviat se n’anirien a dormir. El seu objectiu, una petita daina amb una accentuada coixesa a la pota esquerra del davant, es trobava encara amb el ramat. Estava sorprès que hagués arribat tan lluny sense que l’hagués atrapat un llop o un ós.

Així és com comença el primer capítol del llibre.

Gent espero que us agradi!

Fins demà!

Aleix]

Sabine Dardenne

2008-02-24T22:49:00.004+01:00

L'altre dia, pensant sobre quin llibre podia posar al blog em va venir al cap aquest:
Tenia dotze anys, vaig agafar la bici i me'n vaig anar cap a l'escola...
La majoria dels llibres que han passat per aquí són històries que per dir-ho d'alguna manera no tenen cara, el que us presento jo aquesta setmana està basat en fets reals, hi ha pàgines que aconseguixen posar-te les mans a la boca i mossegar-te les ungles.
Tracta sobre una nena que agafa la bicicleta, com cada matí, per anar a l'escola però la rapta un home, Marc Dutroux, assassí i violador -anteriorment havia matat ja a 4 nenes més-. Sabine ens explica els trastorns que va sofrir durant 80 dies.
Un cop va arribar a casa, va mantenir tota la història en silenci fins quan, 8 anys més tard, va escriure aquest llibre. Nose, no sóc pas una persona que admiri a la gent sense conèixer-la, però aquesta dona, després de saber totes les penúries que ha passat crec que es mereix un lloc en la web.
No m'extendré gaire, només dir que posaré la portada del llibre en anglès -trobo la portada més maca que no pas en català-, les dades del llibre i per últim un parell de paràgrafs del llibre.

Les meves dades estan en castellà:
Yo tenía doce años, cogí mi bici y me fui al colegio...
Sabine Dardenne
mr Ahora
Primera edición.

Obres el llibre y et sorprens amb un:
Para todas las víctimas
(En llegir això, personalment, ja em va posar la pell de gallina)

[...]Ya ni me reconocía en el espejo de ese cuarto de baño inmundo. Los ojos rojos, el pelo sucio y estropajoso, y esos surcos que las lágrimas dejaban en mis mejillas a causa del polvo.
Entre otros pasatiempos, se le ocurrió cortarme el flequillo que me caía sobre la frente, y el resultado fue horroroso. Dibujé mi cabeza redonda como la luna, porque parecía un payaso con ese flequillo tan corto. En un dibujo representé el ideal: pelo cortado por papá o mamá.
En el otro, el desastre: pelo cortado por él[...]

Les parts més esgarrifoses no les posaré, les deixo com a sorpresa per si algú el llegeix.
Res més a dir, un petó.

Paula

La vida a la porta de la nevera, Alice Kuipers

2008-02-24T20:37:00.008+01:00

Alice Kuipers és l’autora d’aquesta novel·la tan poc coneguda, La vida a la porta de la nevera. Va néixer a Londres el 1979. Va estudiar a Manchester i l’any 2003 se'n va anar a viure a Saskatoon, al Canadà. També és l’autora de nombrosos relats curts que són publicats a revistes literàries o llegits a la radio. Aquest és el seu primer llibre i val a dir que no ha quedat pas del tot a l’ombra, ja que ha estat publicat a 16 països.

·Sobre el llibre

Té 229 pàgines, consta de sis capítols i l’originalitat amb la que està escrit és una de les coses que fa que m’agradi. El llibre és tot un seguit de notes, o post-it's, que es deixen a la porta de la nevera de casa una mare i una filla i en les quals s’hi descriu des dels problemes més quotidians fins a sentiments i problemes íntims. Claire, la filla, és una adolescent de 15 anys que viu amb la seva mare ja que aquesta es va separar del seu marit. La mare treballa de ginecòloga i degut a això els moments que tenen totes dues de veure’s i poder parlar són ben escassos. Al principi de la novel·la tot va bé, però una important malaltia entra a la vida de les protagonistes fent que les coses canviïn d’una manera ràpida. És un història emotiva i sensible.

Aquesta és la portada de la primera edició en català del 2007 publicada per l’editorial Amsterdam.

Les úniques pegues que li he trobat són el final massa previsible i que les notes no porten data del dia en que són escrites. Crec que és un llibre fàcil de llegir, i com que moltes notes són molt curtes no es fa gens pesat. No considero que sigui una d’aquelles lectures ‘obligatories’...però de tant en tant ve de gust canviar una mica l’estil de lectura. I aquest és un llibre adequat per aquests casos.

A continuació us deixo amb algunes de les notes, a veure que us semblen.

'El metge em va passar informació sobre un grup de dones de per aquí que han aconseguit superar-ho o que encara ho pateixen, com jo, i ahir la Gina em va acompanyar a una de les seves reunions. (...) Hi ha una dona que només té trenta anys i té una filla de sis. Sap que no li queda gaire temps de vida hi ha perdut tota esperança. Doncs aquesta dona em va agafar la mà i em va dir que havia de ser forta per tu, em va dir que et deixés prendre part en tot això. Vaig tenir els seus dits prims dins la mà i vaig notar que me l'estrenyia lleugerament. 'No malgastis el temps', em va dir. I té raó, Claire, hem de parlar. T'he d'obrir el cor i tractar-te com una persona adulta. He estat evitant el moment d'explicar-t'ho per mantenir-te jove, radiant i plena de llum, però no t'he fet cap favor. Només si et deixo entrar al món dels adults, tu també arribaràs a formar-ne part, i n'he de ser capaç, d'això.
Aquests darrers mesos m'he sentit molt trista i he passat molta por. M'he estat preguntant què ha sigut la meva vida. Sempre he cregut que havia de viure els meus somnis, però ara m'adono que han anat passant els anys, que en vaig tenir l'oportunitat i que, d'alguna manera, la vaig deixar escapar. Et tinc a tu, filleta meva -tenir-te és el que ha donat sentit i joia a la meva vida, no hi ha res que s'hi pugui comparar-. Però, que hi ha de totes les altres coses que volia fer? Encara no he estat a l'Àfrica. Encara no he llegit Proust. Tampoc no he après a tocar el piano ni a desxifrar partitures: totes aquelles taquetes negres, que hi ha gent que tradueix en sons bellíssims, continuen sent un misteri per a mi i ara potser ja és massa tard. Encara no m'he llançat amb paracaigudes, encara no he vist el desert, encara no he anat a pescar. Ja sé que no tot és de color negre, que encara hi ha esperança, però he de poder pensar en el pitjor dels casos i quant tu em mires somrient i dius 'bròquil i exercici', sento que ja no puc més, senzillament, no puc més. I no és que hagi perdut l'esperança, no, només miro de considerar tots els casos.

Estic cansada, molt cansada, i avui no em trobo gens bé. Ara per ara, ja no em queda res més per a dir.
T'estimo, Mare'

Espero que us agradi el fragment que he posat i que llegiu el llibre si en teniu l'oportunitat. Que vagi bé!

aLba

Més i més llibres!

2008-02-19T22:25:00.006+01:00

Bones,

Per mi, llegir es un plaer. M’encanta. Pot ser fins i tot una necessitat. És una d’aquelles coses de les que mai em canso, i ara, triar un llibre de tants i tants m’és quasi impossible: en tinc un bon grapat sobre la taula.

Deixant de banda Tres Sombreros de Copa, El Quixot, The Jumping Frog, o The Monkeys Paw (siusplau...) n’hi ha un d'especial que ara mateix és força important per a mí. He dubtat entre els molts llibres que parlen sobre violència de gènere, el franquisme, o històries reals que, com sempre, fan Àstrid. Però finalment m’he decidit per un llibre d’autoajuda. El meu primer llibre d’autoajuda. És increíble com a vegades un llibre (un miserable llibre!) et pot ajudar a entendre algunes coses millor que no pas aquelles persones que s’hi escarrassen tan i tan per intentar-ho. És un llibre molt important per mi. Pot semblar patètic, però és l’únic que la meva mare s’ha llegit sencer (es nota que la passió per la lectura em ve del papa). El fet és que en veure el que em va passar la darrera setmana va decidir regalar-me’l amb una frase escrita que prefereixo reservar-me.

El llibre es diu La princesa que creia en els contes de fades, de Marcia Grad. El recomano perquè está molt i molt bé per la gran capacitat que té d'ajudar (d'aquí els grans cracs de la literatura n'han tret el nom de la seva classificació, no?). El bo del cas, és però, que t'acabes donant compte que el llibre no et soluciona res, com molta gent creu, sinó que t'ajuda a aprendre a ajudar-te tu mateixa, cosa que un cop viscuda és realment d'allò més gratificant. Dit d’una altra manera, aquest llibre t’intenta ajudar i guiar per a voler veure el món i afrontar-lo sense por, sense quedar-te només amb allò dolent, tot i que sovint sigui extremadament difícil poder apreciar les coses maques que suposadament la vida et dóna.

La història del llibre parla sobre una princesa, la princesa Victòria, que buscava la perfecció en tot el que l'envoltava. I això feia que donés l’esquena a la realitat, que la rebutgés pel sol fet de no ser perfecta. Tot allò que era maco, ella ho veia lleig pel sol fet de mirar-ho directament amb mals ulls. Va arribar un punt en què va adonar-se que tot allò que veia era dolent, i l’espantava i la feia tornar ràpidament al seu món de conte de fades. Només quan va conèixer l’amor i el desamor, Victòria va començar a comprendre que s'havia de mirar el món que la rodejava amb més benevolència, que havia d’aprendre a gaudir de la bellesa d’una rosa sense qüestionar-se l’existència de les seves punxes.

Per les persones vagues haig de dir qu és molt llegidor. No és prim, però tampoc gruixut. Està estructurat per temes, com “historietes” per tractar cada tipus de problema. Únicament em queda posar un fragment per a què veieu, més o menys, si pot ser, per vosaltres, un llibre d’aquells que guardes per quan més ho necessitis o un d’aquells pals que només et guardes per cremar-l’ho a Sant Joan. Doncs aquí teniu:

[…]

La Victòria es va agenollar al costat de la Vicky i la va envoltar amb els seus braços amb l'objectiu de consolar-la. De bon principi van quedar ajupides en silenci, però després varen començar a parlar, a recordar, i a plorar. Com sempre, a plorar. Tots la veien plorar quan entenia la realitat, i li deien que era el que havia de fer. Però a mesura que passava el temps, no era suficient: li quedava molt per plorar, i els altres s' havien cansat d'aguantar-li el plor. Ella decidia, un cop més, submergir-se al seu món de conte de fades. Una vegada més, fugia.

[…]

Res més. Crec que és un altre tipus de lectura molt a tenir en compte i és, sens dubte, molt molt (i també molt) enriquidor a nivel personal. Espero que us hagi agradat.

Una abraçada a tothom, ens veiem.

Àstrid

Ieis nois!

2008-02-18T17:35:00.004+01:00

Eis gent!

Primer de tot cliqueu l'arxiu de música. BOLLING, CLAUDE, Sentimental. Realment una obra bona. Estaria bé que l'escoltéssiu sencera. No té gaire res a veure amb el llibre però coincideixen en el fet que tenen diversitat en molts aspectes i això fa que algun poema pogués estar dins d'algun moment de la peça. O a l'inrevés. És igual.

I ara, el llibre:

MARTÍ I POL, Miquel, Llibre de les solituds.

Barcelona: Edicions 62, 1997.

Doncs sí. És el primer llibre de poesia que em vaig llegir sencer. I no fa pas gaire. Un dia plujós a la biblioteca de Figueres em sembla, fent temps entre classe i classe de música. Vaig seure al terra de davant d'una prestatgeria (perquè la gent potser no llegeix prou, però sense jo saber-hi trobar el perquè d'aquesta relació meteorologic-cultural puc assegurar que en dies de pluja la biblioteca sí està plena) i vaig triar Martí i Pol perquè s'havia comentat pocs dies enrere a classe amb la Mònica. La qüestió és que tot i dispondre de només mitja horeta vaig acabar-me aquest llibre (òbviament arribant uns vint minuts tard). Ja sabeu què vull dir.

Aquest llibre és, per sobre de tot, intimista, irònicament sarcàstic i, crec jo, molt intel·ligent. Sexe, amors, records, persones, moments, l'altra gent... tot dit i expressat sense embuts, sense pèls a la boca, i d'una manera extraordinàriament visual i increíblement preciosa mostrant l'anàlisi d'una ment amb molts anys i experiències úniques que sap com transmetre allò que tothom i ningú sap i no sap. Un llibre que realment es "disfruta".

Us deixo dos dels poemes, són mortals:

Bloc de notes

De fora estant contemplo l'espectacle.

Meticulós, prenc notes i em comento
a mi mateix les ínfimes sorpreses.

Tot és, com sempre, gris i previsible:

pedòfils, mafiosos i corruptes

emplenen gairebé tot el diari

salpebrat d'accidents i altres catàstrofes.

Ni els pits de la Samantha no em trasbalsen.

Cent vint, cinquanta-set, vuitanta-cinc,

bé deuen ser reals aquestes mides,

tant com els immigrants foragitats

del temple on protestaven, a París,

per les forces de l'ordre de quin ordre?

Qui lluita pel poder té el cel guanyat,

ho sap tothom i deu ser profecia.

¿Em pot dir algú què hi guanyarem els pobres

si quan sigui el moment entrem a Maastricht?

Gràcies a Déu es mantenen actius

tots els conflictes i l'estiu acaba.

Em costa molt servar-me. Giro full.
De què és senyal parlar tan poc, pregunto,
de llibertat o bé d'indiferència?
Havent dinat em llimaré les ungles.

Guió

Primer entreu lentament al dormitori

i despulleu-vos l'un davant de l'altre

sense deixar de mirar-vos. Després,

ben nus, serà el moment de descobrir-vos:

braços i ventre i pits, natges i sexe,

el cos sencer i els llavis tremolosos

i la llengua pugnant per un encaix

desmesurat a la boca de l'altre.

Més tard, al llit, repetiu les carícies

però amb més gosadia, masturbeu-vos,

mossegueu-vos els llavis i els mugrons,

desoïu els gemecs, i que ella pugi

damunt vostre, us l'agafi i es penetri.

Comenceu aleshores una dansa,

lenta primer, després més ardorosa,

tots dos plegats accentuant-ne el ritme,

que ella es segueixi masturbant, i vós

premeu-li el cul i els pits, toqueu-li el sexe

fins a arribar tots dos junts a l'orgasme.

- Això diu el guió?

- Sí.

-Doncs, mireu,

no sé si ho sabré fer d'aquesta forma.

- Bé, el guió només és indicatiu,

cal saber exactament quin joc es juga

per no caure en pedants romanticismes.

Després tots dos, si cal, de comú acord,

podeu modificar-ne el lloc, el tempo

i sobretot, evidentment, les formes

sense cap llei de por, però sabent

que feu allò que feu, no una altra cosa;

totes les variants són respectables.

- I l'amor?

- No entenc pas de què em parleu.

En el que us dic, l'amor què hi té a veure?

Crec doncs, que ha quedat clar que penso que aquest llibre és especial, deixant de banda si és el meu preferit o no (cosa que poca importància té, i que ni jo mateix sé). No crec que sigui imprescindible, haver llegit Miquel Martí i Pol algun cop a la vida; SÉ QUE HO ÉS. Per això, més que aquest llibre jo us recomano l'autor. A més el vegi idoni per tal de llegir alguna cosa diferent al que tots estem tan i tan reacostumats. No té absolutament res a veure amb les novel·les i/o, en definitiva, amb els llibres en prosa. Però igual que aquests, et fan persona.

Fins aquí. I comenteu, que vull saber què opineu del llibre, de l'entrada, i evidentment de la música! I Titi, recupera't!

Joel

Camps de maduixes, Jordi Sierra i Fabra

2008-02-18T16:09:00.006+01:00

Bones!

Jo no sóc gaire de llegir, però quan la Cristina ens va proposar d'escollir un dels nostres llibres, vaig estar mirant i estava dubtant entre dos llibres, però finalment vaig escollir aquest. Perquè? Per què aquest està basat en joves de la nostre edat i podia agradar més , tot i que els dos llibres eren del mateix autor, Jordi Sierra i Fabra.

Sobre l'autor, va néixer a Barcelona l'any 1947, és un autor molt llegit i premiat. Les seves novel.les abracen tots els gèneres, i la seva vinculació amb el públic jove és una de les claus d'aquest èxit.
Us fico el link on podeu veure tot els premis que li han donat des de 1998 fins al 2007, sobre el llibre "Camps de maduixes".

http://www.sierraifabra.com/ant/secciones/Premios/

- Sobre el llibre, està dividit per les hores que passen, en total 19 hores i 29 minuts. Tracta d'una adolescent que una nit decideix sortir amb els seus amics cap a una discoteca, consumeix una pastilla i com a consequència acaba en coma. Durant tot el temps que la Lluciana (la protagonista) està en coma, els seus amics intenten contactar amb el camell per comprar una altra pastilla igual per saber la seva composició i donar-la al metge. Es reflexa la imatge dels pares destrossats, una de les seves amiges supera la bulímia ja que no vol perdre la vida, un periodista intentant treure la seva notícia a la premsa...També podem llegir fragments on es pot veure que la Lluciana pensa i lluita per la vida, i compara aquesta situació amb una partida d'escacs. El llibre et causa certa intriga, ja que no és fins a les últimes pàgines que se sap si aconsegeix sortir del coma o no. I jo us deixo amb l'intriga de saber com acaba!

Aquí us fico un parell de fragments dels pensaments de la Lluciana:

19 hores 20 minuts

Haig d'intentar-ho.
Però, per què em costa tant?
Hauria de ser més fàcil, no? Tan sols es tracta de fer marxa enrere, encara que faci mal. Baixar i ficar-me una altra vegada al meu cos.
Intentar-hp.
No puc?
La pau és la mort. La reina negra m'aclapara. El rei negre em vigila. El dolor és la vida. El meu cavall blanc, els meus alfils, les meves torres, els meus peons, em porten a l'escac i mat. Foscor i llum. Però em sento atrapada, paralitzada. És això? Està quieta la meva ànima com el meu cos en aquest llit?
Aquest silenci...
Si em deixo portar, i volo cap a la negror, tot haurà acabat.
Tot.
Però no em vull donar per vençuda, no vull!

19 hores 22 minuts

Els ulls.

Vull obrir-los.
I no puc.
Sento una veu, en algun lloc, però no la distingeixo ni sé el que em diu. És com la suma de moltes veus, de molts, sentiments. Em criden, em criden.
Ho continuo intentant. A un pas de la rendició, del comiat, però ho continuo intentant.
Només em cal fer l'últim moviment.
Sembla tan fàcil...

- Perquè "Camps de maduixes"?

Aquest títol és d'una cançó dels Beatles, on John Lennon es troba en un estat d'aïllament de la resta de la societat, veu el món d'una altra manera dels que els rodegen...I té a veure amb el que li succeeix a la protagonista.

A una de les primeres pàgines surt aquest fragment de la cançó:

Res no és real,

no hi ha res per què preocupar-se.

Camps de maduixes per sempre.

Strawberry fields foerever.

JOHN LENNON

- Els agraïments del llibre, ens mostra dos testimonis sobre aquest tema, dos noies en el mateix cas de la Lluciana, però nomès una de elles es va despertar passat dos mesos en estat de coma i aquesta va dir: "No balleu amb la mort"

I per acabar, us faig saber que d'aquest llibre se n'ha fet una versió cinematogràfica que s'admet en diverses TV's autonómiques del Estat. I també us presento una de les grans novetats pel 2008 de Jordi Sierra i Fabra. Tres obres, "El enigma maya", "Cuatro días de enero" i "Lágrimas de sangre". Per saber més de elles, podeu entrar a la pàgina web que us he deixat anteriorment.

Espero que us hagi agradat tot el que he ficat i que algun dia el pugueu arribar a llegir.

Miriam

Un pet com una gla (o un aglà)

2008-02-18T15:26:00.005+01:00

Nois tots!

Doncs sí. He fet el pet aquest del títol! Però no us emocioneu, perquè suposo que aviat podré tornar amb vosaltres i amb els llibres, els blocs, els sintagmes, els paràgrafs i tota la pesca. De moment, mentre em facin fer bondat (no surto de casa per res) i mentre els meus pulmons es neguin a tornar a funcionar com déu mana, la nova tecnologia -com sempre- em pot anar bé per evitar que em trobeu tant a faltar.

Cosetes:

La Margarida ja us deu haver dit que dimecres s'ha anul·lat l'examen.
No us deslliureu d'entregar la nova tria d'Els meus llibres, dimecres dia 20. Ja sabeu que aquesta vegada podeu triar entre cinc llibres.
La gent ha de continuar fent les entrades el dia que li toqui (atenció: Àstrid, Joel i Míriam, us queden poques hores! Alba, Paula i Aleix, us toca dilluns que ve).
Estic corregint-vos les entrades del bloc. En vermell assenyalo les errades de gramàtica, de puntuació, d'ortografia, de picatge... En blau o verd, les qüestions de contingut. També us hi faig un comentari a l'apartat de comentaris, esclar. Un cop corregida, l'entrada, teniu l'oportunitat de millorar-la. He començat per les primeres renovacions. I, evidentement, si hi ha alguna cosa que no enteneu, afegiu un comentari a la vostra entrada i m'aviseu per correu electrònic (titiprofe@gmail.com).

Queda entès?

Apa, doncs. Molts d'ànims i endavant! No deixeu de treballar, que us hi jugueu molt, més del que us penseu. I no pareu de llegir!!!!!

El pasillo de la muerte,Stephen King

2008-02-12T16:56:00.000+01:00

"EL PASILLO DE LA MUERTE".Llibre escrit per Stephen King l´any 1996 i que va ser publicat en 6 entregues que han estat recopilades en un sol llibre.Al principi,no savia quin llibre podia escollir perquè tenia dubtes entre 2,i al final vaig triar un 3!Jejeje.

Aquest llibre em va arribar a les mans gràcies al meu pare,que el tenia en la seva biblioteca particular.Jo li vaig demanar que em recomanès un un bon llibre per llegir i em va dir que aquest em podria agradar,i així va ser.

És un llibre que,en principi,sembla molt pesat i complicat de llegir perquè la lletra és molt petita,però jo em vaig enganxar des del primer moment i quan no estava llegint tenia unes ganes inmenses d´agafar i llegir-me´l.

Bé doncs,desprès d´aquesta petita introducció us parlaré del llibre en si.

Tracta de l´història d´una penitenciaria a Could Mountain(Estats Units) l´any 1932,en el passadís de la mort; explicada per el cap dels carcellers que,64 anys més tard,en una residència geriàtrica, escriu les seves memòries en les quals relata els fets succeïts l´any 1932 al passadís de la mort de Cold Mountain.

El llibre es divideix en sis capitols,en els quals l´esmentat carceller ens explica l´història dels presoners que hi van anar passant:les seves experiències,sentiments,la relació que establia amb alguns dels presoners i el motiu per el qual estaven condemnats a la cadira.

Es descriu de tal manera que tens la sensació d´estar-ho vivint en primera persona,com si tu fóssis el carceller,com si fóssis tu el que sent llàstima,estupor,ràbia envers els condemnats i d´altres sentiments també amb els altres carcellers.

La novel.la descriu amb tot luxe de detalls com funciona el passadís de la mort(aplicable a qualsevol penitenciaria),l´últim passeig,i fins hi tot com s´executa un condemnat a la cadira.

El més impactant,però,és una de les execucions en la qual falla una cosa:l´esponja molla que es col.loca al cap afaitat del presoner.Descriu amb tot luxe de detalls els passos a seguir en una execució i el que pot passar en cas que es cometi el més mínim error.La descripció que fa de l´escena és tan detallada i tan impactant que et deixa amb una sensació de sorpresa i trauma al cos que fa que aquest llibre no et deixi indiferent.

És per l´originalitat de l´autor i per el luxe de detalls que fa que jo em tregui el barret amb aquest llibre i que el recomani a tots aquells que el vulguin llegir.A més,s´hi afegeix un toc de ficció i una gran dosi de sentiments expressats per el carceller que fa que m´hagi decantat per aquest llibre i no per cap altre que hagi llegit en anys. Sense oblidar-me del que he après sobre el funcionament del sistema de justícia als Estats Units i altres països que apliquen aquesta pena capital.

Aquí deixo un link on hi trobareu(els que vulguin) la biografia de l´autor així com diversos enllaços sobre d´altres títols escrits per ell.

http://www.booksfactory.com/writers/king_es.htm

Bueno gent,espero que us hagi agradat la meva presentació i que,si decidiu de llegir aquesta meravellosa novel.la,disfruteu tan com ho he fet jo.

Que vingui bé!Eric Bosch

Escolta la meva veu, Susanna Tamaro

2008-02-11T11:55:00.000+01:00

Bones a tothom!

Doncs bé, quan la Cristina va dir que haviem de participar en aquest blog, vaig començar a rumiar quin llibre triaria, perquè com ja sabeu els que em coneixeu no sóc gran aficionada a la lectura. Em va costar perquè no s'havia quin llibre llegir, gaire bé tots els llibres que tinc són els de lectura obligatoria. Per això vaig començar a preguntar a gent perquè em reconanes algun llibre. Finalment li vaig comentar a la meva cosina el que havia de fer i em va dir mira jo m’he comprat un llibre i està molt bé, llegeix-te’l i ja veuràs com t’agradarà.
Aquesta recomanació va tenir èxit i ha sigut la que m'ha fet decidir en un llibre o un altre.
És una novel·la que està molt ben argumentada i una vegada l'has començat a llegir l'has d'acabar, perquè et vas enganxan amb les seves argumentacions de misteri.

Sobre el llibre:

ESCOLTA LA MEVA VEU
És l’última novel·la publicada de la magnífica escriptora Susanna Tamaro.
Aquesta novel·la tracta sobre una noia que es diu Marta que és la jove rebel que protagonitza “Vés on et porti el cor”, torna a la casa de Trieste on va créixer amb la seva àvia. Un dia, la soledat la impulsa a buscar a les golfes de la seva casa el rastre de les dues persones més importants de la seva vida: la seva mare i el seu pare. Entre baguls, cartes i quaderns vells reconstrueix les peces del seu propi mosaic familiar i comença un viatge cap als orígens de la seva pròpia fragilitat.
Durant la recerca, Marta rescatarà la història dels seus familiars, però també descobrirà les seves arrels més profundes. Aconseguirà llavors manifestar-se amb els secrets i els fantasmes del seu passat, i, sobretot, aconseguirà trobar-se a si mateixa, en el seu propi camí vital cap a l'esperança.
Escolta la meva veu reprèn la història dels personatges de “Vés on et porti el cor”, la novel·la que va entusiasmar tretze milions de lectors a tot el món. Susanna Tamaro encisa, commou i fa pensar mitjançant una sensibilitat i una intensitat expressiva que la fan única. El retorn de Tamaro a la novel•la de llarga perspectiva ens descobreix la necessitat de trobar un sentit al futur com a motor de les nostres vides.

Us deixo amb el principi del llibre, a veure si us agrada i us animeu a llegir-lo

"Potser el primer senyal va ser la tallada de l'arbre. No me n'havies dit res, no eren coses que interessessin als nens, de manera que un mati d'hivern, mentre jo, amb una profunda sensació d'estranyesa, escoltava les virtuts del mínimcomú múltiple, la serra li agredia la blanco argentada de l'escorça; i mentre jo arrosegava els peus pel passadís a l'hora de l'esbarjo, estelles de la seva vida queien com la neu damunt dels caps de les formigues.
La devastació em va caure al damunt en tornar de col·legi. Al jardí, al lloc de la noguera, hi havia un remolí negre; el tronc, ja serrat en tres parts i privat de les branques, jeia a terra, mentre un home de blau embolcallat en el fum brut del gasoli intentava extripar-hi les arrels queixalant-les amb les grosses tenalles d'una excavadora; la màquina grunyia, esbufegava, reculava, s'encabritava entre les imprecacions de l'obrer: aquelles maleïdes arrels no volien sortir de la terra eren més profundes del que s'havia previst, més tossudes. Doncs anys i panys, estació rere estació, s'havien expandit en silenci, conquerint terreny pam a pam, entortolligant-se amb les arrels de l'alzina, del cedre, del pomer, envoltant també en una abraçada indissoluble els tubs del gas o de l'aigua; per aquest motiu eren absurts els arbres, perquè avançaven subreptíciament en la foscor i deixaven inservibles les obres de l'home, el qual es veia obligat, doncs, a aplicar la seva tècnica contra la tossuderia dels arbres."

Sobre l'escriptora:

SUSANNA TAMARO va nèixer a Triester, l’any 1957, és descendent de l’escripror Italo Svevo, va estudiar al Centro Sperimentale di Cinematografia i va realitzar diversos documents per a la RAI. Amb el primer llibre, La testa fra le nuvole (1989), va guanyar el premi de Elsa Morant. Per una veu sola, va guanyar el premi del Pen Club Internacional i va obtenir l’elogi de Federico Fellini: “M’ha produït l’alegria de commoure’m sense avergonyirme’n, com em va passar quan vaig llegir Oliver Twist o certes pàgines d’Amèrica de Kafka”. Però la seva consagració com a escriptora d’èxid mundial va arribar al 1994, amb la publicació de Vés on et porti el cor.
Posteriorment entre d’altres ha publicat, Anima mundi (1997; Columna, 2007). Escolta la meva veu és la seva última novel·la, que comença just on acaba Vés on et porti el cor.

Altres llibres publicats:

Vés on et porti el cor va ser la gran consagració com a escriptora d'èxit l'any 1994, Escolta la meva veu comença just on acaba Vés on et porti el cor.

Un altre llibre publicat va ser Posdata: t'estimo. Va ser la història d'amor més commovedora des de Love story.

En conclusió, us recomanu que us llegiu aquest llibre perquè està molt bé. Esper-ho que us animeu a llegir-lo.

*Roser López*

Toquio Blues. Norwegian Wood.ノルウェイの森

2008-02-05T18:53:00.002+01:00

Quan van proposar fer aquest blog conjunt i poder així explicar un llibre vaig pensar:
- Quin? Quin? Quin?!
Com tots sabeu, no és que sigui gaire aficionada a la lectura i per això vaig decidir de preguntar a la gent quin llibre podria fer. Finalment una amiga em va dir que hem llegís Tòquio Blues, Norwegian Wood. Sincerament, quan vaig saber el nombre de pagines vaig dir:
- No! No! No!
Quatre-centes pàgines, són moltes pàgines. O no? Però be, aquí hem teniu, explicant de que va aquest llibre. Si, me’l vaig aconseguir llegir.

Sobre el llibre

Tòquio Blues no es el típic llibre. Norwegian Wood es l’autèntic nom d’aquest llibre, però al fer la traducció al català ( i al castellà) no se perquè li van posar Tòquio Blues i de subtítol Norwegian Wood. No te cap sentit el títol en català, fins i tot hem desagrada. En canvi, en el títol original es pot veure perfectament des de el primer capítol la seva relació amb la història. Norwegian Wood és una cançó dels Beatles, que apareix moltes vegades en la història ja sigui en la radio o quan un dels seus protagonistes la toca. (Us deixo la cançó perquè la pugueu anar escoltant).

Es tracta, doncs, d’un clàssic Japonès convertit en best-seller. Ambientat als anys 60, el seu protagonista Toru Watanabe, ens explica amb les seves paraules la seva època de joventut. El primer amor, la rutina del dia a dia, les dificultats amb que et pots trobar de sobte, el sexe esporàdic, els records dolorosos, la mort dels éssers estimats. La novel•la està escrita amb un to melancòlic i ens explica la seva relació amb la Naoko, la novia del seu millor i únic amic que es va suïcidar, de la qual s’ha enamorat. Això si, aquesta relació tindrà moltes dificultats a conseqüència de la inestabilitat emocional de la Naoko. També es pot veure el contrast amb un altre personatge de la novel•la: Midori, amiga de la universitat que és una noia extrovertida, boja i independent que fa girar completament la vida tranquil•la d’en Toru. Tot això és el que puc explicar del llibre, ja que si dic més, sabreu masses coses.

A continuació us deixo un fragment del llibre que pertany al primer capítol.

La memòria és una cosa ben curiosa. Mentre era en aquell prat amb prou feines vaig parar atenció al paisatge. No em va semblar que fos gaire impressionant, i en cap moment no vaig pensar que al cap de divuit anys me’n recordaria amb tant detall. De fet, en aquell moment el paisatge m’era ben igual. Pensava en mi, en la noia tan bonica que caminava al meu costat, en tots dos, i altre cop en mi. Estava en aquella edat en què cada imatge, cada sentiment i cada pensament t’acaben tornant com un Bumerang. I, per acabar-ho d’adobar, estava enamorat, i aquell enamorament m’havia posat en una situació complicada. No em podia permetre fixar-me en el paisatge.
Ara, però, el primer que em ve a la memòria és aquell prat. L’olor de l’herba, la lleu fredor del vent, la cresta de les muntanyes, el lladruc del gos. Aquestes son les primeres coses que recordo, i molt clarament. Se’m fan tan presents que és com si allargant la mà les pogués resseguir amb el dits. Tot i així, en aquest paisatge no hi veig ningú.

Sobre l’autor

Haruki Murakami, va néixer el 12 de Gener de 1949 a Kioto però va passar la major part del temps vivint Kobe. Va estudiar literatura i drama grec on va conèixer la seva esposa Yoko. El seu primer treball va ser en una botiga de discos ( i si llegiu Tòquio Blues veureu que coses de la seva vida tenen relació amb un personatge. Però jo no dic res!). En el 1986 va abandonar el Japó i se’n va anar a viure a Europa i Amèrica gràcies al gran èxit que va obtindre de Norwegian Wood, la seva quarta novel•la. Va retornar al Japó al 1995. La seva afició a la música es nota en les seves novel•les. Moltes de les seves obres tenen com a títol una cançó com passa amb Norwegian Wood.

Links:
http://www.murakami.ch/ Pàgina de l’autor.

Esper-ho que us agradi!
...pujadas

DIARI D'ANNA FRANK

2008-02-05T11:36:00.000+01:00

Bones people!
Bé, degut a que el senyor Bertran va penjar el llibre “HE DIT” abans que jo, em decideixo a proposar-vos un llibre ple d’anècdotes sobre la vida de Ana Frank.

El llibre d' Ana Frank, és un llibre que jo, personalment sempre havia tingut ganes de llegir-lo, ja que em deien que era curiós saber com una persona pot explicar el que succeeix en una guerra com aquella.
Ara que me l'he llegit, he conegut millor, com vivien els jueus en aquell moment, i sobretot els sentiments que tenia Ana quan estava tancada a la casa amb la seva família.
També he après a valorar més algunes coses, al pensar que aquell any, van morir molts jueus, ja que pel simple fet de pertànyer a una religió diferent i tenir unes altres creences, a la majoria els van aïllar de la societat en els camps de concentració on hi havia manca d'higiene i d'aliments, i als que no va ser perquè van estar com l' Ana i els del llibre que es van amagar en cases, on tampoc estaven en bones condicions ja que no podien ni tirar la cadena del wàter per no fer soroll.

En conclusió, aquest és un llibre que s'haurien de llegir aquelles persones que creguin que les persones que pensen diferent a elles haurien d'estar aïllades com van fer el 1944, ja que no poden obligar a tothom a ser com ells.
Jo no sóc un noi que llegeixi molt, però de vegades, saber una miqueta coses del passat ens pot ajudar a canviar i a ser millors persones.
Us deixo alguns “links” per si us interessa saber una miqueta més d’aquest llibre:
www.eldiariodeanafrank.es/
www.edu365.cat/eso/muds/catala/lectures/annafrank_noia/index.htm
www.exordio.com/1939-1945/codex/verdad-ficcion/ana-frank.html

Harry Potter y la orden del fénix

2008-02-03T18:53:00.000+01:00

Després d'estar pensant una bona estona he arribat a la conclusió de que el llibre que us vull presentar és el de Harry Potter y l'ordre del fènix.

Suposo que a la inmensa majoria de vosaltres no us agradarà aquest tipus de llibres ja que he sentit dir que només el llegeixen els "frikis " però jo, a més de ser-ho, l'he escollit perquè gràcies a aquesta saga de llibres "màgics" em vaig aficionar a la lectura i espero que si llegiu algun us agradi.

J.K.Rowling va nèixer l'any 1965 a Chiping Sodbury(Bristol) abans d'escriure Harry Potter va escriure llibres infantils, com ara "Rabbit".

La seva mare va morir patint escleròsis multiple durant 10 anys.

En la seva adultesa va mudar-se a Winterbourne on es va fer molt amiga del seu veí,Ian Potter, i d'aquí en va treure el nom del protagonista de les 5 pel·lícules i 6 llibres fins ara fets.
Després d'acabar el batxillerat va intentar entrar a Oxford però la van rebutjar i va anar a estudiar a la universitat de Exeter.

Anys després d'acabar la universitat va marxar a Portugal,on va publicar dos llibres per adults.
Aquests dos llibres no es van vendre gens i com a resultant Rowling va quedar en una situació econòmica lamentable ,i aleshores va començar a escriure el que seria el primer llibre d'una de les millors sagues de l'època actual.

Actualment la senyora Rowling té més diners que la reina Isabel II.
També contribueix economicament en una ONG.

A finals del 2008 s'estrenarà la sisena pel·lícula de la saga i el llibre sortirà a l'estiu.
Us passo alguns "links":
http://www.Harry Potter.com
http://www.j.k.rowling/harry potter
Si voleu veure els trailers de qualsevol "peli" podeu anar a youtube.

He dit, Andreu Buenafuente

2008-01-21T14:36:00.000+01:00

Bones familia!

Com tots els d'aquest blog ja sabeu, jo no sóc un noi que llegeixi molt, però mira alguna cosa he llegit apart dels llibres obligatoris i un dels llibres que m'ha agradat més a estat HE DIT !!

Qui no ha sentit a palar d' Andreu Buenafuente, un dels millors humoristes del nostre país, qui no ha vist un trosset dels seus programes a la televisió?

Segons la meva opinió és un artista que t'agrada o no, perquè diu les coses d'una manera que o estàs a favor o estàs encontra, no hi ha terme mig, però sempre amb un toc gegant d'humor.

Bé anem a pel que toca, el llibre

He Dit, és un llibre que s'ha publicat tant en català com en castellà, que consisteix en un recull dels monòlegs que fa ell al principi de cada programa en la seva etapa a antena 3, anteriorment tambè havia publicat altres llibres del mateix estil però aquest és un dels més recents i el que toca temes més actuals i propers a nosaltres.

El llibre en s'hi no te cap trama concreta sino és tot un recull de monòlegs de dues o tres pàgines que tant l'Andreu com els seus guionistes anaven escrivint dia a dia per fer-los sortir al seu programa de antena 3.

Sincerament ús el recomano per passar una bona estona abans de anar a dormir, us llegiu dos o tres monòlegs cada nit i anireu a dormir molt contents jejeje i també és molt recomanable per la gent que no l'hi entusiasmi llegir doncs com que són curtets i de molts temes diferents és molt fàcil de llegir.

Biografia

Andreu Buenafuente
Va debutar a la ràdio el 1982, treballant a Radio Popular de Reus (COPE) i a la cadena Ser durant 20 anys.
El 1992 va debutar a la televisió en el programa d'Alfons Arús "Al ataque" a Antena 3 TV, i més tard com a secundari en el programa de Mikimoto a TV3 on va destacar fins al punt d'obtenir un programa en solitari a TV3 que es va dir "Sense títol".
Aviat es va convertir en una estrella a la televisió catalana, i l'any següent va repetir amb Sense títol 2; el 1998 el programa de Buenafuente es va dir Sense títol i sense número; i el 1999 va assolir un gran èxit amb La Cosa Nostra. El 2001 va tenir un programa de curta durada que es deia "Em sembla recordar que t'estimo però no t'ho podria assegurar" i el 2002 va aconseguir les màximes cotes d'audiència amb Una altra cosa.
El 2004 va ser fitxat per Antena 3 TV. Des la primavera del 2005 va fer en aquesta cadena un programa nocturn que es deia Buenafuente, que va competir amb èxit amb les Crónicas Marcianas de Xavier Sardà al que sovint va superar en audiència.
L'any 2007, va incorporar-se a LaSexta, on continua fent el mateix programa que feia Antena 3. La seva productora és una de les propietaries del canal.
De la seva productora, (El Terrat), han sortit algunes sèries i programes d'èxit a TV3: "Malalts de tele" (1997), "Plats bruts" (1998), "A pèl" (2002), i "Set de nit". També ha produït sèries emeses a Tele 5.
Ha escrit alguns llibres que han estat èxits mediàtics la diada de Sant Jordi: "El terrat", "Sense llibre", "Digue'm agosarat", "Hem de parlar", "Allò que dèiem", "Cosas nuestras", "Lo Dudo Mucho", "Què T'Anava A Dir?", "No Sé Si M'Explico" i "Com va la vida". La majoria d'ells són reculls dels seus relats com a monologuista, una de les facetes que més famós l'ha fet.
Ha obtingut tres vegades el premi Ondas.

www.andreubuenafuente.com

aqui us deixo la pàg oficial d'ell desitjo que us hagi agradat i que us llegiu el llibre

Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda

2008-01-20T22:42:00.002+01:00

GENIAL. Una obra genial.

Agradable, fàcil, amena, senzilla, bonica, curiosa, especial…

La qüestió és que parlant de MERCÈ RODOREDA no es pot esperar menys. Sí, ho reconec, m’he tornat a deixar seduir per “l’efecte Rodoreda” i aquesta vegada amb jardí vora el mar, una obra que no em despertava gaire curiositat al costat de la Plaça del diamant. Res, un prejudici com un altre. Ja que quan vaig començar a llegir Jardí vora el mar vaig descobrir que era diferent a com l’esperava i dins la seva diferència hi vaig trobar la seva BELLESA. Malgrat que la Plaça del diamant sigui una obra emblemàtica de M. Rodoreda, i unes de les millors per mi, Jardí vora el mar no es queda gens curt.

“Jardí vora el mar és una novel·la excel·lent publicada enmig de dues obres mestres” (Joan Sales, Editor)

Jardí vora el mar és estrictament i com moltes de les obres de M. Rodoreda, el reflex del que ella opina sobre la societat i basada en la seva experiència. Realista, sobretot REALISTA, explica com en pot ser, de dura, la vida i com ens hem d’adaptar per sobreviure-hi. Senzillament T’ATRAPA, perquè encara que no sigui d’intriga ni d’acció, un cop comences a llegir és com si respiressis l’aire d’aquell jardí i les sensacions del mar. Aconsegueix redactar unes descripcions tan precises que et convencen de la certesa d’allò que et descriu. Arribes al punt de crear una imatge mental d’allò que està explicant, i és magnífic. Cosa que et permet DESCONECTAR de la realitat per uns instants, sense patir i sense angoixar-te, tan sols llegeixes.
La novel·la de M. Rodoreda és molt profunda i detallista, per això sempre aconsegueix que m’hi enganxi i moltes vegades que m’hi senti identificada.

‡ Sinopsis:
Un vell jardiner observa durant sis estius la vida d’una família rica en una torre vora el mar. Les festes se succeeixen, els amics excèntrics desfilen, la bellesa del jardí sembla que els ofereixi el paradís a la terra. Però sota l’alegria coven realitats que no respecten res ni rics ni pobres, ni senyors ni servei: fracàs en l’amor i la cruesa de l’instint de supervivència, dos grans temes de l’obra de Mercè Rodoreda.

‡ El llibre s’estructura en sis capítols, que corresponen als sis estius. Hi trobem un monòleg del narrador, el jardiner de la casa, que té lloc després dels sis anys, sis estius, i que recorda tots els fets que van succeir. El més destacat, el triangle amorós entre els senyors de la casa i un veí. Una historia d’amor tràgica que s’inicia temps abans i que es reprèn en aquests últims anys. Ens despista molt el fet de que no ens situa en un temps ni en un lloc, i ens deixa, per exemple, amb la intriga de saber “qui ha matat la mona de la Miranda”. En aquest llibre no poden faltar trets característics de Mercè Rodoreda, com per exemple: fracàs en l’amor, situacions tràgiques que desencadenen en la mort, el rebuig de la maternitat, la crueltat i materialisme...

Aprofitant que és l’ANY RODOREDA us passo el “link” de la pàgina on hi trobareu molta informació sobre aquest any 2008, pel que fa a M. Rodoreda: http://www.anyrodoreda.cat/

Per acabar, tan sols dir que Jardí vora el mar és senzillament una obra de Mercè RODOREDA i que amb això ja en tindrieu que fer prou. És una escriptora que val molt la pena conèixer.

Per sempre més Rodoreda,
Patrícia Revilla

Ràbia, Jordi Sierra i Fabra

2008-01-20T16:48:00.005+01:00

Bones!

Fa molt temps que no llegeixo un llibre que "m'empleni".
L'altre dia, vaig veure un llibre a casa d'un amic que em va semblar interessant i que, a més, coincidia en alguns aspectes amb una companya de l'altra classe. Li vaig demanar que me'l deixés i ho va fer.
El vaig llegir i em va agradar, però encara no he trobat el llibre que busco.

El llibre que presentaré és Ràbia de Jordi Sierra i Fabra.

Aquest llibre el va escriure ja que, com ell diu, "Durante años, mi casa ha estado abierta a todo chico o chica que quisiera verme, contarme sus cosas o entrevistarme para un trabajo escolar, y lo mismo para jóvenes periodistas, estudiantes o licenciados con interés por mi obra. De niño supe lo que era la soledad, y lo peor, que nadie creyera en mí. Cuando empecé a publicar novelas me juré que nunca daría la espalda a nadie. Lo he cumplido siempre."

I així, com la gent li anava enviant coses, va decidir escriure un llibre: Ràbia.

Us recomano que entreu a la web que posaré a continuació:
http://sierraifabra.com/ant/secciones/Fundacio_JSF/

És MOLT interessant, entreu-hi i llegiu!!

El llibre tracta sobre la Patrícia (ja sabeu a qui em referia a dalt), que té setze anys, compon cançons i toca la guitarra, però el que més li agrada és escriure; de fet, li agradaria ser escriptora i tenir èxit com a cantant.
Té un gup de música, un veí, en Gabriel, que està enamorat d'ella i té problemes familiars (el seu pare és un maltractador), en Lluís Albert (el seu amor platònic), i la seva amiga, la Clàudia, que només pensa en nois.

Jo crec que reflecteix molt bé com ens sentim els joves en aquesta època (l'adolescència). Els dubtes que podem tenir sobre el nostre futur, la relació amb els pares, els primers amors, què sent quan toca la guitarra, composa o escriu, com canvien les coses en un temps molt breu...

El llibre, segons el que he llegit, és una mica autobiogràfic, ja que, jo crec, en Jordi Vilà i Muntané (l'escriptor que coneix la Patrícia) és com si fos en Jordi Sierra i Fabra.

Escriuré algunes parts on la Patrícia escriu el que sent i el que pensa:

Ràbia.
Tinc Ràbia.
Em diuen que és per l'edat, que perquè sóc adolescent i no sé què em passa. Em diuen que aquesta és la millor part de la vida, i que un dia, malgrat tot, la recordaré amb un afecte especial. [...] Estic farta de la meva adolescència. Farta d'estar malament i no saber per què. Farta de tenir ganes de plorar, i de cridar, i d'estimar, i de no sé quantes coses més que no sé d'on vénen ni cap a on van, com si al cap tingués un forat negre per on se m'escapés l'energia.
Em fa gràcia tot aquest maleït rotllo de l' a-do-les-cèn-cia. Pur camuflatge, ni més ni menys. Jo, personalment, l'odio. [...]
I què passa amb el que a mi m'agrada? A MI. No a ells. Què passa si jo vull viure, escriure, cantar, viatjar, estimar, que m'estimin... Vull el món i el vull ara. Res d'esperar.
Ells també em fan ràbia.
Me'ls estimo, però... uf!, vull dir que..., bé, no sé si m'explico. Sé què sento i prou.
I em sento sola, rabiosa, encesa.
Què dimonis passa eh? QUÈ DIMONIS PASSA?
Merda d'alodescència...!

Diferent.
Sóc diferent.
M'agrada ser diferent, vull ser diferent, veure'm diferent, sentir-me diferent. [...]
Però ser diferent té un preu.
La incomprensió dels de casa, ni més ni menys; les mofes dels companys de classe; la soledat. Sobretot, la soledat.
La Clàudia m'és amiga, però passa de mi. En Gabriel m'és amic, però l'amor que em té ens impedeix progressar precisament com a amics. En Lluís Albert és el desig, cec, secret, absurd...

Una altra persona important per a la vida de la Patrícia és en Jordi Vilà i Muntané, un escriptor que va a fer una xerrada (com va fer en Ramon Solsona amb nosaltres) a l'institut.
Ella li demana la direcció per enviar-li els seus escrits.
Ell li diu que cap problema però que reb moltes cartes i que no les llegeix totes, o, si ho fa, tarda molt en contestar.

Una de les seves preguntes:
- Quins consells donaria a una persona que volgués ser escriptora?
- Consells? Jo? Cap ni un. -Va ser categòric.- No et fiïs de les persones que donen consells. Són les que menys els segueixen. De tota manera, et diré que si jo, avui, tingués la teva edat i volgués dedicar-me a escriure, em presentaria a un premi literari.. [...]

Sobre l'escriptor:

Jordi Sierra i Fabra va néixer a Barcelona el 26 de Juliol de 1947.
Als vuit anys ja escrivia i als dotze ja tenia la seva primera novel·la de 500 pàgines.
Al 1970 va deixar els estudis per dedicar-se a ser comentarista musical.
Al 1972 publica la seva primera obra 1962-72 Historia de la Música Pop, Gran èxit de vendes.
És un amant de la música, expert en rock.
Recentment ha creat una fundació amb el seu nom, destinada a promoure la creació literària entre els joves.

Per saber més sobre la seva vida:
http://sierraifabra.com/ant/secciones/Biografia/

Premis:

Durant la seva vida ha obtingut un gran número de premis.
Els podeu veure en la següent web:

http://sierraifabra.com/ant/secciones/Premios/

Aquest any hi ha tres grans novetats:

El enigma maya (primera part de la trilogía Las hijas de las tormentas)
Cuatro días de enero
Lágrimas de sangre

La web de Jordi Sierra i Fabra està molt bé, té notícies, informació sobre ell, i fins i tot hi ha un apartat que es diu Lee gratis en el qual hi ha poemes, contes, fragments de les seves novel·les... És molt interessant.

http://sierraifabra.com/

Jordi Sierra i Fabra és l'autor del qual he llegit més obres, i totes m'han agradat molt.

La primera que vaig llegir, crec, va ser: Donde el viento da la vuelta a 3r d'ESO a Castellà.

D'ell també he llegit Camp de Maduixes, genial!, En un lloc anomenat guerra, Allà on sigui el meu cor, La música del vent, Concert en Sol Major, El último set, A l'altra banda del mirall (em va encantar!), Les veus de Mart, Solituds de l'Anna, i d'altres que no recordo el nom, ja que la majoria els he agafat de la biblioteca.

Vinga, vagi bé, fins demà!!!

Tania Carrillo

Marina, Carlos Ruíz Zafón

2008-01-14T20:16:00.003+01:00

La veritat és que m’he quedat de pedra al veure l’entrada d’en Kevin. Per què? Només una resposta: des del primer moment en què la Cristina ens va presentar la seva idea, jo només tenia un llibre al cap i és aquest: Marina, de Carlos Ruiz Zafón.
El primer cop que vaig veure aquest llibre va ser a les lleixes de l’habitació de la meva germana, ja que els meus pares li van regalar, més que res perquè la meva germana es diu Marina, com el llibre. Ella no l’ha llegit encara, no li agrada gaire llegir.
Així que el vaig trobar me’l vaig endur cap a la meva habitació. El vaig començar a llegir i no vaig parar fins que el vaig acabar. És el llibre que més m’ha enganxat, fins i tot més que l’Ombra del Vent.

Una de les coses que em va dur a llegir-lo va ser la foto de la portada, la vaig trobar fantàstica, tot i que diuen que no s'ha de jutjar un llibre per la seva portada... I l'altre motiu és la frase de la portada (almenys de la edició que tinc jo) que diu: "Tots tenim un secret tancat amb clau a l'àtic de l'ànima". I sens dubte, aquesta frase em va enamorar.

L'argument del llibre és el següent:
Òscar Drai recorda aquell moment de l’any 80, quan ell era encara un adolescent que vivia en un internat, quan va desaparèixer per uns dies, deixant-se perdre pels carrers de Barcelona. I sense voler-ho va conèixer Marina i el seu pare, i es va veure involucrat en una historia terrorífica.
És una història d’amor, combinada amb moments de terror i misteri i amb un final commovedor.
És un libre que tracta diferents temes i t'enganxa des de la primera pàgina. A més, té un final inesperat. Això si, es fa curt.

La majoria de gent arriba a la resta de les novel·les de Ruiz Zafón a partir de l’Ombra del Vent, ja que és la seva obra més coneguda i premiada. L’autor segueix el mateix esquema que en la seva obra més coneguda: el protagonista es veu involucrat en un misteri que necessita resoldre i va parlant amb diferents testimonis o involucrats en l’assumpte, que li expliquen una part del seu passat. I és que podríem dir que Marina és com l’esbós de l’Ombra del Vent.

De l'autor he de dir que va néixer a Barcelona el 1964 i va treballar com a compositor i també en el món de la publicitat. Ha escrit altres novel·les (totes s'assemblen bastant) que han estat traduïdes a diversos idiomes. L'any 1993 es va instal·lar a Los Àngeles i actualment encara hi viu amb la seva dona. Personalment, m'agrada molt la seva manera d'escriure, especialment en aquest llibre, ja que t'atrapa d'una manera única i inexplicable.

Us deixo amb el principi del llibre, a veure si us agrada i us animeu a llegir-lo:

“La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai no ha ocorregut. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
El maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Durant set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot, la policia es van llençar a la recerca d’aquell fugitiu a qui alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d’amnèsia.
Una setmana més tard, un policia vestit de paisà va reconèixer aquell noiet; la descripció encaixava. El sospitós vagava per l’estació de França com una ànima perduda en una catedral forjada de ferro i boira. L’agent se’m va acostar amb aire de novel·la negra. Em va preguntar si el meu nom era Òscar Drai i si era jo el noi que s’havia esfumat de l’internat on estudiava sense deixar ni rastre. Vaig assentir sense obrir la boca. Recordo el reflex de la volta de l’estació sobre els vidres de les seves ulleres."

El Codi da Vinci, Dan Brown

2008-01-14T17:51:00.001+01:00

Bones,

Avui em toca renovar a mi. La veritat és que no he llegit gaires llibres i m'ha resultat fàcil triar-ne un. L'escollit ha estat El Codi da Vinci.
Sé que la majoria de vosaltres direu coses com: aquest llibre l'he començat a llegir i és un pal o he vist la peli i com que no m'ha agradat, el llibre deu ser igual, però jo l'he trobat molt interessant.

A continuació posaré les portades del llibre en català i castellà:

(Aquesta és una de les moltes portades que té el llibre en castellà)

El Codi da Vinci ha estat escrit per un dels millors autors nord-americans: Dan Brown. Gran admirador de la criptología, amb un gran nombre de llibres publicats.

Com qualsevol altre llibre important ha estat traduït a 44 idiomes i s'han venut més de 80 milions de còpies. Gràcies a això s'ha convertit en un dels best-seller mundial.

Els temes principals d'aquest llibre són el de la religió i l'espionatge. També s'ha de dir que és una novel.la de misteri i pertany a la literatura popular.

A continuació us deixo un petit tall de l'argument:

"El llibre afirma que l'Esglèsia Catòlica estaria presumptament involucrada en una conspiració per a encobrir la veritable història de Jesucrist, qui, segons la novel·la, hauria tingut descendents a França. Això implicaria que l'Església i el cristianisme haurien viscut conscientment dins d'una mentida els últims dos mil anys a fi de no perdre la seva influència." (com que està entre cometes vol dir que has tret aquest resum d'algun lloc, no? Has de citar la font!)

D'aquesta novel.la, el director Ron Howard en va fer la pel.lícula. Aquesta va ser molt més criticada que el propi llibre.
Una de les crítiques que afecten el llibre i la pel.lícula era que anàven en contra de l'esglèsia, de l'èxistència de Jesús, és a dir, en contra de tot el que envolta la religió cristiana i el seu passat.
Com és habitual d'aquest llibre també se´n va fer un videojoc.

Amb això crec que ja dono per acabada aquesta renovació.
Però a continuació us deixo alguns links:

http://www.sonypictures.com/homevideo/thedavincicode/index.html
http://lectoresyescritores.blogspot.com/2006/01/ficcin-o-realidad.html#links (blogg sencer dedicat al llibre i al seu autor...en aquest la novel.la, la peli i l'autor són criticats)
http://www.conelpapa.com/codigo/minutos.htm
http://www.portalplanetasedna.com.ar/codigo_davinci.htm (En aquesta s'expliquen coses per tal d'entendre el llibre)
http://www.conelpapa.com/codigo/

Com a opinió personal us dic que a mi m'ha agradat. Altre gent amb la cual he parlat m'ha dit el mateix, que al principi és fa pesat, però que s'hi t'hi poses és fa divertit...això sí no el podeu criticar pel simple fet d'haver vist la peli, per què la veritat no tenen gaire cosa en comú.

Amb això si que finalitzo aquesta entrada. ADÉU.

L'ombra del vent, Carlos Ruíz Zafón

2008-01-12T12:26:00.003+01:00

"Absorvent, imaginativa i sòlidament construïda. El plaer de recuperar amb la lectura l'etern adolescent que tots portem dins." - El Periodico

"Ho deixaràs tot de costat i llegiràs al llarg de tota la nit sencera; no voldràs abandonar L'Ombra del Vent fins que hagis arribat al final."- Joschka Fischer "L'Ombra del Vent conté tot el que necessita una gran història: amor, traició, mort, odi i amistat. No és extrany que s'hagi convertit en el llibre de l'any." - Berlin Literature Critique

Aquestes són algunes de les crítiques que ha rebut el llibre. Però n'hi ha moltes, i de gent anònima com aquesta de la botiga online Ciao!:

"És un llibre que s'ha de llegir. Amb poques paraules ho he dit tot. Molt interessant, amé, entretingut... Sens dubte un dels millors llibres que he llegit"

Gràcies a totes les crítiques ja podem veure que és un llibre que, si més no, sol agradar força.
Aquí deixo un breu resum:

L'ombra del vent narra una història de misteri en la Barcelona de meitat del segle XX. Té una ambientació freda, fosca i solitària, en la qual abunden les descripcions de carrerons, places i barris en els quals es desenvolupa la història.

Comença un matí de 1945, quan Daniel Sempere és conduït pel seu pare al "Cementiri dels Llibres Oblidats", d'on li deixa triar un llibre. N'escull un anomenat "L'Ombra del Vent" i Daniel es quedarà fascinat, per això intentarà esbrinar una mica més sobre el seu autor, Julilà Carax, qui li durà a endinsar-se en un món d'intrigues i misteris, però també d'històries d'amor, que acabaran reflectint-se sobre la seva pròpia vida i els diferents personatges que aniran coneixent al llarg de la novel·la.

Interessant, oi? Doncs espereu a veure la pàgina web del llibre, on hi trobareu, entre d'altres coses, el seguit de premis que ha guanyat, crítiques, molta informació sobre el llibre i la seva història, música composada oer l'autor i, fins hi tot, un petit joc.

http://www.lasombradelviento.net/

Després de veure tot això, com a mínim jo tindria curiositat per llegir aquest llibre. Pot ser que t'agradi o no però s'ha de provar de llegir.

Primeres informacions del 2008

2008-01-01T22:19:00.000+01:00

Bon any, blocaires!! Això primer de tot. Que tingueu un any ple d'aventures, de somnis, d'il·lusions, de coneixements, d'històries, de vivències, d'emocions... o sigui: de llibres!

Segona: estic malaltona. Tot plegat ja fa deu dies... Per això he tingut el bloc tan oblidat (no us penséssiu pas que era per indiferència o falta d'imaginació). Per tant, seré ràpida i esquemàtica. No em demaneu res més, que el mal de cap no em deixa viure.

Coses vàries (aquí "vàries" és perfectament correcte. Ho dic pels quatre que ja deveu haver arrufat el nas):

Tal com deia la Tati en un comentari a l'entrada anterior: el dia 28 de novembre va sortir l'edició en català de l'últim llibre de Ken Follett, World without end: Un món sense fi. 1200 pàgines, a Edicions 62. És la continuació d'Els pilars de la Terra que tant li han demanat els milers i milers de lectors d'aquest best-seller. Us passo un link amb el retall de telenotícies de TV3 on parlaven d'aquest fet: http://www.tv3.cat/3alacarta/video.htm?ID=162039&CAT_ID=tvcat
Espero que ja tingueu gairebé a punt la vostra Isabel. Ha estat facilíssim, no? Ho dic pel gran allau de dubtes que m'heu enviat... (3 persones de 55 han dubtat, només = exercici xupat).
No voldria ser cruel, però... ja teniu en compte que els pronoms són molt difícils, en català?
Aneu preparant la vostra entrada de bloc. Ja us heu donat d'alta de blogger? Ja heu remanat el programa? Ja teniu la lectura pensada? http://www.blogger.com
Importantíssim. Demà fan un especial Rodoreda a TV3: més de 3 hores de programació sobre l'escriptora. Inclou la pel·li La plaça del diamant. Us sona? Us passo un enllaç amb el que en diuen al web de Televisió de Catalunya: http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/tvcItem.jsp?idint=40220&item=actualitats&seccio=tvcat

I res més, xavals. Espero haver-vos remogut una mica la consciència... Any nou: la mateixa profe torraco... de sempre. Si me'n veig amb cor ja tornaré a aparèixer per aquí.

Una tarda amb Ramon Solsona

2007-12-17T21:12:00.000+01:00

Apassionant. Fantàstic. Enriquidor. BRU-TAL. Només parlo per mi, esclar, com faig sempre i com sempre faré. Sí: em veig amb cor de dir que ha estat perfecte. Exactament el que pretenia: que veiéssiu de prop un escriptor, que el sentíssiu parlar, que us fes conèixer les seves pors, les seves febleses, les seves inquietuds i els seus mèrits. Que us ajudés a entendre què significa escriure i què s'ha de fer per aprendre'n. Que goséssiu apropar-vos-hi, parlar-hi, conversar-hi. Que tinguéssiu l'oportunitat de tocar-lo, d'entendre'l, de fer-vos-hi una foto.

Espero de debò que guardeu aquesta tarda en el vostre raconet reservat als records entranyables, bonics, únics. M'agradaria que fóssiu capaços de retenir tot el que ens ha explicat (tantes coses en una hora i mitja, tantes!). I sobretot, sobretot, que en traiéssiu profit.

I ara: la meva experiència personal, com sempre. Vaig començar a llegir Solsona quan feia tercer de BUP (deixeu-me que faci l'equivalència...: sí, el vostre 1r de batxillerat!!!). Va ser per recomanació d'una amiga que va tenir les Figures de calidoscopi com a lectura obligatòria al seu institut. Em va encantar. De cop i volta havia descobert una nova manera de llegir. De cop i volta llegir no era tan fàcil, però resultava molt més enriquidor. Cap dels llibres que m'havia llegit havia estat com aquest. Fins llavors tot havien estat historietes que m'havien aportat més o menys coses, més o menys coneixements, més o menys emocions. Relats lineals, enganxosos, la majoria de vegades prou plaents. Però és amb Solsona que vaig descobrir que es podia anar una mica més enllà: la forma al servei del fons. El fons gràcies a la forma. Descobrir l'entrelínies. Rellegir per acabar d'entendre. Llegir per entendre la vida, les persones, per entendre't tu mateix.

Després d'aquest en van venir molts d'altres. Primer em vaig posar al dia (vaig empassar-me amb devoció tot el que ja havia escrit) i després el vaig anar seguint en tot allò que publicava. També l'he anat trobant a la tele, a la ràdio i a la premsa (excepció: m'he perdut, expressament, tots aquests darrers articles sobre esports, sobre futbol, sobre el Barça. I no faré l'esforç de disfrutar [sic] de la forma perquè el fons no m'interessa gota). I sempre ha estat un acompanyant a les meves classes i per a les meves classes, a la universitat i a l'institut. Solsona ha estat sempre un model.

He rigut amb DG, he plorat amb Les hores detingudes, he xalat amb Llibreta de vacances, he rememorat Figures amb Línia blava... I des que sóc professora (ostres: aviat podré celebrar el 10è aniversari com a docent! Em faig vella) que totes aquestes lectures m'han anat fent companyia.

Espero que d'aquí a uns anys pugueu parlar de Solsona i dels seus llibres com ho faig jo: amb passió. Que això no falti!

I acabo amb una pregunta: Què us ha semblat? Digueu-hi la vostra, amb llibertat, sense por, amb ganes d'aportar coses noves a cada comentari. Ens veiem aviat, xavals. Gràcies per voler-ho compartir amb mi.

2007-11-29T21:40:00.000+01:00

Ramon Solsona
Ramon Solsona
Ramon Solsona Solsona

Ramon Solsona Solsona Solsona Solsona

17 de desembre

17 de desembre
17 de desembre

17 de desembre

Perquè us comencin a sonar...

En sentireu a parlar.

Localitats a la venda a partir de dilluns 3 de desembre

Comenceu a triar títols

Comenceu a pensar preguntes

A paraules em convides, Llibreta de vacances, Ull de bou, Les hores detingudes, DG, Figures de calidoscopi, No tornarem mai més, Sach de gemecs, Cementiri de butxaca, Línia blava, Ull de vaca, El cor de la ciutat, Reflexions de sala i alcova

Serà... BRUTAL

Per què no es llegeix?

2007-11-24T23:22:00.000+01:00

Avui no us envio cap proposta de llibre. No toca: és una setmana especial, molt plena, certament estressant (d'exàmens, d'emocions, de teatre, d'entrega de treballets, de controls de lectura...). Us envio uns acudits sobre la lectura i us plantejo una pregunta: per què no llegiu?

Aquest bloc (que només té 10 dies de vida!!!!!) m'està servint per entendre-us una mica més. No puc arribar a vosaltres si no us entenc del tot. I no puc fer bé la meva feina (que des del meu punt de vista consisteix a fer-vos persones més riques) si no arribo a vosaltres.

Feu un esforç d'anàlisi, d'introspecció i de sinceritat. Què fa que no us vingui de gust anar a la biblioteca municipal (o la de casa o la de l'institut) i remenar i triar entre tanta oferta? Llegíeu molt, de més petits, i ara heu abandonat? Per què alguns de vosaltres m'heu dit en alguna ocasió que "no llegireu mai"? Qui és que em va dir un dia que només havia llegit els llibres que us posaven obligatoris durant l'ESO? Per què, això?

No són preguntes malicioses. No estic acusant ningú de res. Jo tampoc no llegeixo tant com voldria ni de la manera que voldria. Mireu: des que he creat aquest bloc que tinc abandonada la biografia de Mercè Rodoreda, la darrera novel·la -elefantina- d'Almudena Grandes i alguns Babèlies (suplement cultural del diari El País) i Magazines de La Vanguardia que se m'acumulen sense pietat. Potser la resposta, doncs, és la que m'acabo de donar jo mateixa: és, potser, que els nous sistemes de comunicació (messangers, fòrums, xats, blocs, fotologs i tot això) ens han acabat de robar el poc temps de què abans disposàvem?

Plego. Deixo les noves tecnologies i em submergeixo, una estoneta, a la interessant biografia de Mercè Rodoreda que ja fa anys va publicar Carme Arnau i que ara s'ha reeditat en motiu de l'Any Rodoreda.

No us oblideu de deixar els vostres comentaris (ep: enhorabona a tots, que esteu fent que aquest bloc sigui realment interessant): què ho fa que la gent no llegeixi?

La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda

2007-11-18T23:17:00.000+01:00

No podia ser d'altra manera, nois: aquesta setmana no hauria sabut recomanar res més. I és que... ENS N'ANEM AL TEATRE!!!! Hi anem a veure una adaptació -que promet- de la gran novel·la de Mercè Rodoreda. Teniu una setmana per llegir-la. Vinga, no us encanteu: llegiu La plaça del diamant, entreu dins de l'ànima de Natàlia, de la Colometa, i intenteu esbrinar per què aquest personatge ha despertat tantes passions. Ai, sí: ens n'anem al TNC i em fa una il·lusió de boig, portar-vos-hi. Ja ho sabeu, que no les tinc pas totes, però he volgut ser valenta perquè crec que us mereixeu que algú us doni l'oportunitat de viure un dels grans esdeveniments culturals de la temporada: la versió de Josep M. Benet i Jornet d'aquesta novel·la extraordinària, dirigida per Toni Casares i interpretada per gairebé 30 actors, i que dóna tret de sortida a l'Any Rodoreda.

La veritat és que no sóc capaç de recordar quan va ser la primera vegada que vaig topar amb La plaça del diamant... Recordo un llibre vell, a la biblioteca de casa, amb aquest títol. Recordo una sèrie a la tele, amb la Sílvia Munt i en Lluís Homar, quan jo només tenia vuit, deu o dotze anys (i de la qual no em perdia ni una sola escena). Recordo les ganes d'anar a Barcelona, a Gràcia, a passejar per la plaça que dóna el títol a la novel·la i la decepció quan vaig arribar-hi, quan ja era més gran i vaig tenir prou valor per agafar un tren i un metro. Recordo tot això però no recordo quan va ser la primera vegada que vaig llegir el llibre. Només sé que em va entusiasmar. Era molt joveneta, em sembla. Segurament més jove que vosaltres... A partir de llavors (això també ho sé) no he deixat de llegir Rodoreda. Em queda poca cosa, ja. M'he promès que aquest any que ve -l'any Rodoreda!- m'ho acabo tot.

Llegiu el suplement Cultura del diari Avui, del 8 de novembre, dedicat a l'estrena de La plaça del diamant:

http://paper.avui.cat/suple_cultura/

Llegiu l'entrevista a Sílvia Bel, l'actriu que interpreta el paper de Colometa:

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=458803&idseccio_PK=1026

Ens veiem al teiatru, nois!!! Que comenci l'espectacle.

Petita crònica d'un professor a secundària, de Toni Sala

2007-11-14T22:37:00.000+01:00

SALA, Toni, Petita crònica d'un professor a secundària. Barcelona: Edicions 62, 2002.

Aquest llibre va ser la meva primera incursió al món de l'ensenyament secundari. Fins llavors ningú no m'havia parlat amb tants de detalls de què es coïa en els instituts, a l'ESO, al batxillerat, a les sales de professors, a les reunions d'equip docent. Havia de conèixer el terreny si volia entrar amb bon peu. Això és el que vaig pensar, llavors. Sempre m'he preguntat què hauria passat si hagués entrat a l'aula per primera vegada (en un magnífic primer d'ESO a Celrà que recordaré tota la vida: un petó des d'aquí a tots) si abans Toni Sala no m'hagués preparat amb tant d'humor, amb tant de realisme i amb aquesta prosa fresca i àgil.

Us agradaria entrar a la sala de professors? Voldríeu espiar a les reunions d'equip docent o d'avaluació? Us intriga saber què pensen de vosaltres aquells qui dia rere dia intenten fer-vos una mica més persones? No us perdeu la Petita crónica d'un professor a secundària. Riureu: tot plegat us sonarà bastant.

I si en voleu saber més, de l'autor...

http://www.uoc.edu/lletra/noms/tsala/